Guàrdies civils mentiders i comissaris dels Mossos. La deriva dels continents aplicada a Catalunya. La batalla de Perpinyà ha començat.

Guàrdies civils mentiders i comissaris dels Mossos

Comencem evidentment parlant del judici, que ocupa bona part de l’actualitat d’aquesta setmana, amb guàrdies civils mentiders.

Continua la desfilada de guàrdies civils al judici contra els presos polítics catalans. Com que l’acusació n’ha demanat la compareixença d’una cinquantena, en tindrem per dues o tres setmanes. Com les dues precedents seran una successió de lliçons apreses – ho han denunciat els observadors internacionals – i una successió de mentides i exageracions, tant sobre l’actitud dels manifestants i dels votants, que de pacífics esdevenen per a ells violents i intimidadors – com per les ferides que els policies diuen haver patit. La setmana passada us vaig dir que les veia exagerades: dits torçats i caigudes a terra.

Ara tinc dubtes sobre la seua realitat, car se va aprendre que la majoria dels famosos policies ferits que declaren al tribunal no van anar a cap hospital ni a cap metge el dia mateix o l’endemà, sinó dos, tres o quatre dies desprès van anar a veure tots un metge indicat pels seus superiors jeràrquics. Oi que fa pudor de certificats de complaença, com qui va al metge per justificar que no vol anar a la feina i s’inventa una febre o un peu torçat? Per tant hi ha un dubte real sobre aquests ferits per ordre amb certificats de circumstància per acreditar una violència de la gent, violència que no va existir, ella. Són mentides que no se poden contrastar amb les imatges dels fets, ja que el jutge Marchena no les vol autoritzar. Seran projectades d’aquí unes setmanes, durant dies i dies, sense que hi hagi aquests guàrdies civils presents per constatar la realitat i explicar-se. Tot plegat és una gran manipulació judicial destinada a condemnar els acusats.

S’hi afegeixen les mentides de la setmana i les dissimulacions d’una nova fornada de guàrdies civils. Dels molts exemples només us en diré dos o tres. Se demana a un d’ells si recorda haver vist que se donaven cops de porra a la part superior des cos (són les nombroses i famoses ferides sagnants al cap de la gent), i respon: “No és un fet real que va passar”, quan hi ha imatges que ho demostren, que no es poden projectar i que els mitjans de comunicació pengen el dia mateix a internet. O bé aquest guàrdia civil que va tirar a terra el batlle de Dosrius, que procurava parlamentar, a qui se pregunta: “Va veure un guàrdia civil que tirava algú a terra?”. Ell respon: “No es va tirar ningú a terra. Potser algú va caure davant nostre”. És a dir que el batlle de Dosrius se va voluntàriament tirar a terra perquè els guàrdies civils el trepitgessin. O un altre que afirma: “Nadie no pegó a nadie”, quan se veu que van repartir garrotades i que hi va haver ciutadans ferits.

La qüestió és: el tribunal ho recollirà com a proves, tot i que els jutges com tothom saben que ni és veritat i que no s’aguantarà quan es vegin vídeos? En efecte he observat, com vosaltres si seguiu el judici, que els policies i guàrdies civils utilitzen constantment una família de paraules, sempre les mateixes, per descriure la gent i l’ambient dels escorcolls del 20 de setembre i del vot de l’1 d’octubre. Parlen de “desobediència generalitzada”, de “comportaments delinqüents”, fins i tot de “situació de prerevolució”, com si en tinguessin experiència, parlen de “tumult” o de “situació tumultuosa”. No és neutre car, en llenguatge jurídic, significa aixecament, doncs rebel·lió. Continuen parlant de cares d’odi – no les seues, les de la gent – d’actituds agressives i intimidadores (els trobi molt impressionables), parlen de masses amenaçadores, de violència verbal. És com si, amb l’acumulació d’impressions sense proves. se volia crear una aparença de realitat per substituir la de veritat. En tot cas, totes aquestes expressions contribueixen a acreditar prop del tribunal la rebel·lió o la sedició.

Contrastant amb aquesta disbauxa de mentides, la compareixença de dos comissaris dels Mossos d’Esquadra va ser un moment essencial, amb fets precisos i revelacions que contradeien totalment les declaracions dels policies i, sobretot, les del coronel Pérez de los Cobos.

El primer va ser el comissari Ferran Lopez. Era el segon del major Trapero i va assistir a totes les reunions de coordinació amb Pérez de los Cobos i els comandants de la policia estatal i de la guàrdia civil. Va ser un interrogatori llarguíssim, on es va confirmar la declaració del major Trapero, és a dir que els Mossos d’Esquadra van obeir a la jutja i no al govern de la Generalitat i, sobretot, que és Pérez de los Cobos qui va trencar unilateralment la cooperació amb els Mossos per actuar l’1 d’octubre a la seua manera. Sabem també que dos dies abans els tres cossos policials sabien que no hi havia cap risc de violència per part de la gent. Per tant no s’entén la violència policial, si no és per altres motius. Tots ells també sabien que hi hauria més de dos milions de persones que anirien a votar i que, amb llurs efectius, no podrien prohibir el vot a tot arreu. En lloc d’uns dotze mil policies que eren, s’avaluava allavontes que n’hagués calgut seixanta o noranta mils. Per tant era impossible. La ruptura del contacte amb els Mossos i Pérez de los Cobos va ser a les vuit del matí de l’1 d’octubre on, a una trucada, de los Cobos va dir que no sabia què passava – quan ho tenia planificat des de fa dies – i que ja informaria. Però no ho ha fet mai. Doncs ha marginat voluntàriament els Mossos.

Les contradiccions són tan grans que l’advocat defensor de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha demanat un acarament entre els dos, cosa que el president Marchena no ha acceptat, ara per ara. Les declaracions del comissari Ferran Lopez són difícils de bandejar pel tribunal car, quan se va aplicar l’article 155, quan se va destituir el major Trapero, és aquest Ferran Lopez que el govern Rajoy va posar al cap dels Mossos d’Esquadra. Si ell fa afirmacions, no se pot dir que no venen d’un home de confiança.

Després va testimoniar el comissari Joan Carles Molinero, que va confirmar les declaracions de Ferran Lopez. Va quedar clara la separació entre la feina policial i judicial dels Mossos i l’àmbit polític de la Generalitat. Per tant, la teoria de l’acusació de la complicitat dels Mossos per justificar una rebel·lió cau totalment.

Per tancar aquest repàs del judici dia a dia, un darrer element significatiu. A l’interrogatori del cap de seguretat dels guàrdies civils que van escorcollar la conselleria de finances de la Generalitat el 20 de setembre, un advocat de la defensa li va preguntar pels famosos cotxes que la gent hauria destrossats i on s’haurien robat armes, segons diuen. Li va preguntar: “A la nit, quan se va acabar la manifestació i que van recuperar els cotxes, per obrir-los, va trencar els vidres amb una massa?” La resposta va ser: “Sí”.

Pot semblar un detall però és enorme. Primer vol dir que no són únicament els manifestants i els periodistes que hi pujaven a sobre per fotografiar i filmar els que els van destrossar, també ho van fer els propis guàrdies civils. Segon i més important: si els cotxes eren tancats, com els manifestants els han pogut obrir i robar les armes? Sembla impossible. Tot això fa pudor de manipulació, de mentides, de falsos relats i de falses acusacions.

La deriva dels continents aplicada a Catalunya

Joan Becat, també sou geògraf, i parlarem de la deriva dels continents.

És una reflexió per a il·lustrar i interpretar el que ho passat els últims anys i pot passar en el futur a Catalunya. Segut que heu jugat a tirar una pedra dins l’aigua calmada d’un estany, d’una bassa o d’una vora de ribera per veure com els cercles concèntrics de les petites onades que provoca se van estenen cap a l’exterior i se fan sempre més amples. Passa el mateix per Catalunya amb el judici, que és l’onada més ampla dels fets d’octubre 2017, ells mateixos l’onada més ampla de totes les protestes ciutadanes durant anys, i elles mateixes de la primera gran manifestació del 2010 pel dret a decidir.

Tot deixa preveure que les onades concèntriques s’eixamplaran, sempre més lluny, cap a Europa i més enllà, amb la nova energia que dona el judici contra els presos polítics catalans. Amb la sentència a la tardor l’onada tindrà encara més força i hauria de desembocar abans de finals d’any amb una iniciativa per concretar jurídicament la República de Catalunya. Afegides a la sentència, aquestes iniciatives que veig ineluctables eixamplaran el cas cat alà al nivell internacional i desbordaran definitivament el que passa i passarà a Catalunya i a Espanya. Fins i tot queda clar que condicionaran la política interior d’aquests dos territoris.

És aquí que intervé la teoria geogràfica comprovada de la deriva dels continents. Per si no ho sabeu o si ho heu descuidat, us diré en dos mots que les plaques continentals terrestres se desplacen a poc a poc, deriven a sobre del magma fluid que hi ha sota la crosta terrestre. Se separen i se creen oceans i fosses marines, o bé xoquen entre elles i se creen muntanyes com l’Himàlaia, les Andes, les Rocoses o aquí mateix el Pirineu.
La deriva

 

Doncs, de la mateixa manera, sobre els moviments de fons de la societat catalana, és a dir les seues manifestacions, els seus vots de l’1 d’octubre i del 21 de desembre del 2017 i ara el de finals d’abril i de tots els que seguiran, doncs sobre aquesta onada contínua i potent que ningú no pot parar, se mouen la placa de l’Estat espanyol i la placa de Catalunya. Les dues se van separant i hauran d’adaptar-se a aquesta situació, sigui com a mínim amb una nova organització territorial, sigui com a màxim amb una separació, pacífica o convulsa. Si tenim en compte els actuals tres elements de base, és a dir la dinàmica del judici, la fermesa dels ciutadans de Catalunya i l’enrocament de les posicions espanyoles, no veig cap altra escenari possible.

La batalla de Perpinyà ha començat

Sembla una crònica històrica: la batalla de Perpinyà ha començat.

Tenim un any per parlar-ne, però ja comença. Ja l’any passat havíem notat algunes preses de posicions. Curiosament no són els polítics, sinó que són els diaris qui han donat el tret de sallida. S’han fet sondejos arreu de França a les ciutats mitjanes i grans per les futures eleccions municipals. El sondeig de Perpinyà l’ha publicat L’Indépendant.

Cap sorpresa. El Rassemblement National seria primer, amb una mica menys de percentatge que de costum. Ja l’allavontes Front National era primer la darrere vegada i també la d’abans, però mai fins ara ha guanyat. Les llistes Jean-Marc Pujol i Romain Grau són al frec a frec i perdrien totes dues, llevat que se posin juntes a la segona volta. Les llistes d’esquerres són nombroses. Totes volen la unió i ningú no té ganes de fer-la, llevat que sigui darrere seu. Per tant són totes condemnades si continuen com ara. Recordem que són les esquerres qui han facilitat l’elecció de Louis Aliot com a diputat. Res no priva que facin el mateix, com burros, a Perpinyà.

El sistema electoral és molt particular. Cal arribar a 10% per passar al segon torn i cal arribar a 5% per poder barrejar dues llistes que voldrien fusionar. Per sota de %, res, cap possibilitat: és el que pot passar per una, dues o totes les llistes d’esquerres. Tal com és ara és molt possible que cap no passi a la segona volta. Evidentment les llistes Jean-Marc Pujol i Romain Grau podran fusionar per la segona volta. Ara bé si hi ha una triangular a la segona volta, tot és possible, fins i tot de tenir Louis Aliot com a pròxim batlle de Perpinyà. Ja veurem més endavant. En tot cas la batalla de Perpinyà ha començat. Fins ara pocs moviments i moltes trinxeres.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/297/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-09-dabril-de-2019