RÀDIO ARRELS – 29 de novembre del 2016 – Crònica d’actualitat 11 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Es comenten la clara victòria de François Fillon a la primària de la dreta i del centre, i les dificultats que li poden suposar el seu programa molt dretà per les eleccions presidencials. La primària de l’esquerra serà diferent, especialment perquè importants candidats d’esquerra ja declarats no s’hi presenten. La mort i les celebracions de Fidel Castro com el règim castrista entren desprès a debat.
François Fillon és candidat
Entre l’actualitat política d’aquests dies, evidentment, hem de parlar de primàries.
La primària de la dreta i del centre ha designat el seu candidat, François Fillon, amb una claredat admirable. Poques vegades passa d’aquesta manera en els països on hi ha primàries, com als Estats Units. És una dita coneguda que a la primera volta s’elimina i a la segona se tria, i s’ha comprovat. S’ha eliminat Nicolas Sarkozy a la primera. A la segona, com que no feia més nosa, s’ha triat un gir cap a una dreta com fa molt de temps no s’havia vist a França.
El 66% aconseguit per François Fillon li donen el poder absolut sobre el seu partit. Tampoc no és habitual a una primària. Com que ha estat plebiscitat per la seva base és legítim. Pot aplicar el seu programa ultra dur, o fer retocs si vol i no pas si se li exigeix. No és obligat de negociar amb ningú, a l’invers del que passa habitualment a les primàries, o que passarà a la primària de l’esquerra, guanyi qui guanyi, on el candidat haurà de pactar. Ara bé, té dos problemes a resoldre, que li seran difícils si manté un programa tan dur. Qui guanya una primària i pacta assimila més fàcilment la gent que li era contrari en el seu partit i defensava un altre candidat. Ell diu que mantindrà el seu programa, que és bastant violent. Per tant, és que tindrà prou temps per recuperar el suport dels jupeistes i del centre, que no podran acceptar el seu programa tal com és? L’altre problema són les eleccions reals del maig 2017. No són dos o tres milions de vots que li cal, com ha tingut a la primària, sinó que són quinze o vint
milions de votants el que es necessita: li vindran? Fins i tot els votants tradicionals de la dreta gaul·lista o que volen un estat fort i que intervingui, els té assegurats? Per la segona volta, si és ell i la senyora Le Pen, amb aquest programa i aquesta actitud, tindrà els vots de la gent d’esquerra per fer barratge al Front Nacional? No és gens segur. Molta gent es pot abstenir o votar blanc. Per tant la seva posició molt dretana li ha permès de guanyar en el seu camp, però això mateix li impedeix de fer les evolucions habituals postprimàries.
S’ha notat poc el centre en aquesta primària. S’haurà de veure què fa a l’elecció final.
El programa de François Fillon ha estat posat endavant i s’ha comentat tots aquests dies. Se’n parlarà durant els mesos de campanya. Difícilment pot baixar de cavall: els horaris setmanals que saltaran, l’edat de la jubilació posposada, la fi de la protecció sanitària i social, com també la limitació del nombre de funcionaris. Aquests funcionaris, siguin de dreta o d’esquerra, el votaran? Aquesta supressió anunciada de cinc-cents mils funcionaris tindrà conseqüències per la gent jove, car vol dir també poc o cap reclutament durant cinc anys. Els joves que volen passar concursos i llurs famílies, què en pensaran? La força mateixa del vot que François Fillon ha obtingut fa que no tingui menester de pactar amb gent més moderada i li pot treure el vot de la gent que no pensarà a la dreta o a l’esquerra sinó al seu futur i al de la seva família.
Hauríem de mirar també del band de l’esquerra ?
És probable que la primària de l’esquerra serà diferent. Primer perquè alguns candidats importants de l’esquerra no hi participaran. És el cas del senyor Mélanchon, que no vol que li diguin Jean-Luc: ha tingut una altercació amb Daniel Cohn-Bendit, el Dany, que li deia Jean-Luc; l’altre li ha demanat de li dir Sr Mélanchon i el Dany l’ha plantat, marxant de l’interviu. Tampoc no s’hi presenta Manuel Macron i d’altres més a l’esquerra. No és doncs com per la dreta on gairebé tothom jugava el joc de la primària, cosa que prohibeix als perdedors de presentar-se desprès a l’elecció presidencial, on només queda un candidat principal. A l’esquerra no és això. Segon perquè, com fa cinc anys, el qui guanyi haurà de fer compromisos amb els altres candidats per tenir el seu suport, doncs fer un programa evidentment mixt. Li permet presentar-se però després hi ha sempre descontents, que es tornen eventualment “frondeurs”, és a dir foners en català. Ara bé, hi ha un avantatge que aporta el senyor François Fillon. Com que és sense ambigüitat molt a la dreta, l’esquerra s’haurà de definir realment com a esquerra, pel seu programa com pels seus valors. És l’ajuda indirecta que li fa el nou candidat Fillon.
Sobretot hi ha la incògnita de François Hollande. Es presenta o no a la primària ?
Serà un fet secundari. Si es presenta serà un candidat com un altre i es veurà el que pensen els militants socialistes i la gent d’esquerra i si el renoven. De tota manera no canvia l’escenari: qui sigui el primer, Hollande o un altre, haurà de pactar el programa i els suports, doncs anar cap a compromisos.
Celebracions per Fidel Castro Celebracions per Fidel Castro
Canviarem de tema. Aquesta setmana l’esdeveniment ha estat la mort de Fidel Castro.
S’ha mort Fidel Castro. Faré just una reflexió de caràcter personal. Tothom durant dies ha celebrat l’home, el revolucionari, i molts el semblen apreciar, quan no l’estimaven gaire abans. Se celebra que Cuba tingui una bona sanitat i una educació per a tothom. Cuba ha exportat metges i enginyers arreu del tercer món durant desenes d’anys, ha ajudat països més pobres. Tot això és veritat. Però no s’evoca gaire que Cuba ha patit un règim dictatorial, que sempre hi és, i que encara avui dia les llibertats democràtiques no hi existeixin, com tampoc les llibertats personals. Doncs llums i ombres. Per mi més ombres que llums.
Ja havia posat el seu germà Raúl Castro al cap del govern per què continuï el castrisme. La seva desaparició canviarà quelcom ?
És probable, car no poden quedar com són. Es veu a Amèrica del sud que els règims més durs també afluixen. És inevitable. Ara bé se’l deixarà fer car hi ha la por que en els països on no hi ha una tradició democràtica grups extremistes o qui sigui d’incontrolat agafin el poder, com passa a països de l’Orient Mitjà i arreu del món. Per això es jugarà la prudència, llevat que el senyor Trump sacsegi el bananer.
Parlàvem de llums i ombres, potser més aviat són llums amb ombres. Sembla que sigui difícil de tenir opinions contrastades. Alguns el veuen negre o bé blanc, amb al que ha aportat la revolució cubana i quan manava on se podia ser crític.
Miri, jo tinc opinions ben clares. No hi pot haver dictadures, siguin quines siguin. Primer hi ha la llibertat de la gent. Són les llibertats personals – que no poden tenir els cubans car no poden sortir, viatjar lliurament -, les llibertats d’expressió i de paraula, etcètera. La llibertat personal és la única cosa que val en la vida d’una persona. Es poden considerar els aspectes materials, que no sé si hi són. Però no compensen l’absència de llibertat. Després hi ha els aspectes democràtics, que tampoc no hi són. Per tant es pot dir el que es vulgui, si falta tot això, falta l’essencial.
Que es pensi al final del franquisme a Espanya, on efectivament la vida no era tan dura. Només el règim matava algun resistent. Avui molta gent diu: “No es vivia tan malament sota el franquisme”. Però ni hi havia llibertats, ni personals ni democràtiques. Posant en balança els dos aspectes, me sembla que la tria és simple.
Això dit, Fidel Castro ha marcat una època i ha estat el líder espiritual de molts països de món, que necessitaven aquest al·licient per fer un combat per ser alliberats o per anar cap a la democràcia. Ha fet aquest servei.
El mot revolució és difícil que s’apliqui a tantes dècades ? És un moment que ha de deixar pas a altra cosa ?
La paraula, el concepte de revolució té diversos sentits. Fins i tot el llibre del senyor Macron es diu Révolution. Això ho diu tot: Castro et Macron même combat ?
Referència àudio: