Espanya no demana mai perdó. El Tribunal Suprem ensenya per on va. El gran debat del president Macron.

Espanya no demana mai perdó

El president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, és un home progressista que vol moralitzar la vida política del seu país. Tindrà molta feina car la corrupció hi és generalitzada i el narcotràfic hi és omnipresent. Dins aquesta línia moral ha escrit al rei Felipe VI per demanar-li que Espanya de disculpi, que s’excusi pel genocidi indígena que van provocar los conquistadores espanyols.

Altres Estats han demanat perdó per les barbaritats colonials del passat. Ho han fet Gran Bretanya, Alemanya i França mateix. A la seua manera França ha reconegut els danys de la colonització, fent memòria històrica amb el discurs de Dakar de Nicolas Sarkozy el 2007 i amb Emmanuel Macron a Alger fa dos anys. No se tractava de compensacions, sinó de reconèixer les coercions i les violències d’altres temps, que no haurien de ser les d’avui.

Perquè no ho faria Espanya? Doncs no, tot el contrari. Ni parlar-ne. La carta del president mexicà no ha tingut cap resposta del rei d’Espanya. Una filtració al diari El País ha revelat el cas. Són els partits de dreta i d’extrema dreta que s’han encarregat de respondre amb invectives, insults, afirmant que la conquesta espanyola va civilitzar el Mèxic. O sigui que per a ells, els indis asteques i maies eren uns bàrbars sense civilització, no ciències, ni escriptura, ni art, que necessitaven els espanyols i la religió cristiana, imposada de força, que necessitaven les matances, l’esclavitud i el treball forçat per arribar a ser civilitzats. Faria riure si no fos tant trist i descarat.

La realitat no és aquesta que diuen els ultranacionalistes espanyols, sinó que en el Mèxic actual i a l’Amèrica andina hi havia al moment de la conquesta civilitzacions brillants que han deixat monuments impressionants com les piràmides de Mèxic i del Yucatan, les ciutats maies, Machu Pichu i altres meravelles. Tenien coneixements astronòmics avançats, tenien una escriptura amb textos i escrits nombrosos i diversos, que no se coneixen gaire car els missioners i monjos espanyols els van cremar i destruir com a obres del dimoni. A més d’un genocidi, la colonització espanyola va ser un etnocidi, és a dir la voluntat organitzada de destruir una civilització, una cultura i totes les seues manifestacions escrites i orals. És el que va passar per les civilitzacions maia, inca i dels pobles mexicans.

 

Per exemple dels còdex maies, que són llibres en forma d’una llarga cinta de paper plegada en acordió, n’existien centenars i milers. Van ser cremats en grans fogueres per ordre del bisbe de Yucatan com a obres contràries a la fe cristiana. Només en queden cinc, salvats per casualitat. Per falta de bases suficients no s’ha pogut conèixer fins fa poc l’escriptura i els coneixements dels maies en astronomia i matemàtiques. Escrivien la seua història. Eren civilitzats. Només fa pocs anys, sobre aquesta base estreta dels còdex i els textos gravats dins la pedra dels monuments s’ha arribat a llegir la llengua maia, a descobrir el seu món i la seua gran civilització. Ha passat el mateix amb el sistema de missatges amb forma de cordill de color amb nusos que feien servir els inques per comunicar de cap a cap del seu immens imperi.

És més: el dia de la descoberta d’Amèrica i de l’inici de les barbaritats al nou continent és la festa nacional grossa a Espanya. És l’anomenat dia de la Hispanidad, o el dia de la Raza, no la dels indis, evidentment, sinó la dels espanyols, si és que existeix. És a dir que ni tant sols se farà un mea culpa a destinació de les civilitzacions indígenes americanes, sinó que se reivindica l’etnocidi com a paper civilitzador mitjançant la castellanització. Per tant el reconeixement de les faltes passades destrossaria la simbologia nacionalista espanyola d’avui i de sempre. Ai, pobrets.

El Tribunal Suprem ensenya cada vegada més per on va

La setmana passada, sempre més policies i guàrdies civils, sempre més mentides i exageracions, sempre atacs contra els Mossos d’Esquadra, sempre descripcions terrorífiques de l’actitud de la gent. Imagineu, un va dir que el van amenaçar amb un paraigua. El fiscal li demana seriosament si el paraigua tenia punta: “Sí que tenia punta!” A una pregunta si hi havia gent gran: els posaven al davant com a escuts humans, diu un altre. Un tercer diu que els votants eren equipat per ser violents i que portaven cascos. Se li demana: Quants? Contesta: Un. Quanta gent hi havia? Resposta: Tres centes persones. Per tant l’escamot preparat per l’afrontament devia ser un motorista que portava el seu casc per que no li robessin. Altre exemple: entre els policies ferits, un va testimoniar que havia rebut una moneda prop de l’ull. I continua així el ridícul dia rere dia. Tot això per acreditar la violència – inexistent – dels votants de l’1 d’octubre i la rebel·lió, per poder condemnar els acusats a 25 o 30 anys de presó. És increïble, és indecent, és una vergonya. És el que passa a Espanya.

Dins aquesta tristor desesperant hi ha alguns pocs moments d’humor involuntari, com aquest testimoniatge d’un policia ferit a qui el fiscal demana; “En qué circunstáncia ocurrió?”, i ell respon: “Por una acción fortuita de un compañero”. Sembla encara més increïble que el que us he relatat abans, però ha passat realment: citen un policia ferit per un dels seus companys com a prova de la violència de la gent!

Ara bé, al mig d’aquesta atmosfera podrida s’escapa de vegades una revelació involuntària i interessant. Per exemple el dimarts un comissari de la policia espanyola que va actuar l’1 d’octubre, interrogat llargament pel fiscal i posat en confiança, se deixa anar i explica que tres dies abans del referèndum ja havien dissenyat les intervencions, amb a la mà la llista dels més de dos mil llocs de votació i la tria d’uns quants on preveien actuar, segons l’accessibilitat i la facilitat d’intervenció. És a dir que ja havien decidit de ser violents, però d’actuar només a uns cent o dos cents ponts per pertorbar el referèndum i evitar que sigui reconegut. Doncs, si mirem l’altra cara de la moneda, havien renunciat a fer intervencions als dos milers d’altres punt, car ho veien impossible.

Quan va ser el torn de l’advocat de Joaquim Forn va preguntar sobre aquesta preparació anticipada. Li va demanar si era coordinada amb els Mossos d’Esquadra: resulta que els Mossos no eren al corrent i que ell no tenia ordres de coordinació amb ells. Per tant hi havia realment premeditació d’acusar els Mossos d’inacció i de complicitat amb els votants. Ara queda establert. De retruc, queda també establert que el coronel Pérez de los Cobos ha mentit i que el comissari dels Mossos Ferran Lopez ha dit la veritat. Però el jutge Marchena i el tribunal ho recolliran?

Com més va i més sembla que no. Primer el president del tribunal Manuel Marchena va limitant cada vegada més els advocats de la defensa quan pregunten als policies citats: això no, això no tocar, no permetré que…. Finalment ho ha dit clarament: no són els policies que s’estan jutjant ni les seues actuacions, és irrellevant i el tribunal no ho prendrà en compte. El que és rellevant és l’actitud de la gent i les inculpacions dels processats. Doncs només compte el que va a càrrega i que permet d’apuntalar una condemna. Com que s’ha fet evident que els Mossos no han participat a una rebel·lió, ara Marchena va per un altre camí, la doctrina de la “violència ambiental”, que ja ha utilitzat per Catalunya i que ell va inventar.

Va ser l’any 2011, quan manifestants havien assetjat els diputats del parlament de Catalunya quan volien entrar, amb crits, insults, amenaces i escopinades. El tribunal havia absolt els manifestants processats en nom de la llibertat d’expressió. En el recurs davant al Tribunal Suprem Manuel Marchena actuava d’acusador. Per ell, si no hi havia violència directa, hi havia violència ambiental i sobre aquest motiu van ser condemnats.

Passa el mateix amb el judici actual i la desfilada de tants policies. Pot fer somriure sentir com se queixen, com fan veure que eren terroritzats. Però la realitat de la jugada és, amb l’acumulació de testimoniatges, de demostrar una violència ambiental – ja que no hi va haver violència real dels votants pacífics -que, pel tribunal, serà l’equivalent d’una violència real. En aquest context se presentarà la violència – ella ben real – de la policia com una autodefensa davant de la violència ambiental. Evidentment tot serà relacionat amb els polítics catalans acusats que seran responsables pel seu entestament a fer el referèndum passi el que passi. Per això el jutge Marchena no vol que la violència ambiental (de fet inexistent) descrita pels policies sigui contradita o posada en dubte per les preguntes dels advocats. Aquesta manera de portar un judici mai s’havia vist. Durarà encara molts dies.

El gran debat del president Macron

El gran debat s’ha desenvolupat a tot França amb bastanta participació. Entre presents als debats, participacions per internet i quaderns de queixes i propostes dels ajuntaments són prop d’un milió i mig de persones que hi van contribuir. Tot un èxit que contrasta amb els pocs milers d’armilles grogues que continuen manifestants, no sé si per convicció, per rutina o perquè no saben com arrestar-se. Va ser tanta participació que no s’ha pogut veure concretament la totalitat de les pàgines escrites en tres setmanes de balanç. Se n’ha pres en compte més de la meitat i, evidentment, la totalitat d’internet i dels debats en presencial. Ens ha valgut una petita polèmica dels partits d’oposició, els governs dels quals no han fet mai consultes de la gent quan governaven.

En efecte mai ningú fins ara no havia fet consultes directes a gran escala sobre qüestions polítiques i socials, a França o a Europa. Van ser setze grans reunions en vuitanta dies. També és la primera vegada que un president s’exposa així durant hores a les critiques dels elegits i hi contesta. És una gran presa de risc i haig de dir que eri molt escèptic i m’ha sorprès. Se podia pensar que diria “Sí, sí” a tothom, que faria promeses d’estudiar-ho tot i després, “passez muscades”. Doncs tot sovint va afirmar les seues posicions, agradin o no als que l’apretaven. Per exemple quan va dir “Je ne sortirai pas mon carnet de chèques”, quan se li demanava més ajudes sense finançaments. O encara quan a Còrsega, on era boicotejat pels nacionalistes, va recordar els fets d’Alèria, on va començar l’acció reivindicativa corsa l’any 1975, s’havien tancat fa uns anys quan els protagonistes van reconèixer l’error de la violència, i va dir que faltava demanar perdó per l’assassinat del prefecte Erignac. No dic que això calmarà la gent, probablement serà el contrari, però és collonut.

Me triga saber quin pla i quines accions anunciarà. Si només són unes quantes decisions puntuals aquí o allà per satisfer la gent que, passi el que passi, no serà satisfeta, haurà perdut una ocasió de canviar les coses. Esperi que hi haurà també mesures no immediates però més profundes com per exemple una altra política territorial o dels transports. Ho sabrem molt aviat.