RÀDIO ARRELS – 26 de juny del 2018 – Crònica d’actualitat 93 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Al congrés d’ERC, la direcció té problemes amb les bases, que volen anar més lluny i ràpid cap a la República. El jutge Llarena és citat per la justícia belga, però pel jutge degà de Madrid un jutge europeu no pot investigar un jutge espanyol. El rei d’Espanya té un problema amb els republicans, a Catalunya i ara a Vallecas. La nit de Sant Joan la flama del Canigó encén les fogueres de tots els Països Catalans.
ERC i les seues bases
Començarem tractant d’Esquerra Republicana i de les seues bases.
No és la primera vegada que els dirigents d’un partit tenen problemes amb les seues bases, quan aqueixes van més lluny i se volen mullar més que ells. És el que acaba de passar amb ERC. Mirem-ho en ordre.
A inicis de maig se va filtrar la proposta de ponència de la direcció d’ERC pel congrés de juny-juliol, és a dir de finals d’aquesta setmana. Uns dies després va ser comunicada als militants i se van fer declaracions a la premsa. Aquesta proposta marcava un gir en l’estratègia d’ERC i, de fet, trencava en dos el moviment independentista, Esquerra Republicana d’una banda i Junts per Catalunya i la CUP d’altra banda.
Ja se veia des de fa cinc mesos quan Roger Torrent, tan bon punt elegit president del parlament car tocava a Esquerra Republicana, va refusar de programar l’elecció de Carles Puigdemont. Ho va fer entendre clarament dient que no se volia afrontar més amb l’Estat espanyol. Des d’aleshores membres i dirigents d’ERC anaven repetint que calia primer ampliar la base social abans de fer la República. Dit d’una altra manera, els republicans renunciaven a la República, almenys ara per ara. En corol·lari, significava també que ERC no volia aplicar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre ni de la declaració d’independència del 27 d’octubre.
El text de la ponència criticava també CiU. És interessant, car CiU ha desaparegut, avui dia hi ha el PDECat, i s’orientava cap a una aliança amb Catalunya en Comú, és a dir dins l’immediat no privilegiar l’aliança independentista per girar-se vers una aliança d’esquerres, o sigui amb dos partits – els Comuns i el PSC – que no volen sentir a parlar de la independència, però si que voldrien ajuda per conservar l’ajuntament de Barcelona. Visiblement, l’arribada de Manuel Valls ha pertorbat el joc de la política politiciana a Barcelona i a Catalunya.
Però les bases d’Esquerra Republicana no ho entenen d’aquesta manera i moltes territorials volen anar cap a la República i mantenir un front independentista. Doncs han presentat esmenes (des amendements) que la direcció del partit ha estat obligada d’integrar per a evitar un clash durant el congrés. Per tant s’ha modificat en part l’orientació. Queda en debat el títol de la ponència que fixarà la línia del partit durant els pròxims anys. Les bases volen un títol inequívoc, “Sem i fem República”. Diuen que si no s’accepta el proposaran malgrat tot a la conferència nacional on votaran tots els militants i simpatitzants d’ERC.
La portaveu de la direcció d’ERC, Marta Vilalta, ha dit fa tres dies per calmar el joc que el partit no descarta la via unilateral, cosa que vol dir negre sobre blanc, si descodifiquem la langue de bois, que ara per ara no hi haurà via unilateral. Queda doncs per més tard o per mai. Està molt bé de no renunciar a una cosa que saps que no faràs ni avui ni demà passat. Però les bases d’ERC no ho entenen d’aquesta manera.
Aviat sabrem el resultat, car la conferència nacional tindrà lloc aquests dissabte 30 de juny i diumenge 1 de juliol. M’hi jugui un Banyuls que les bases imposaran la referència a la República i que, evidentment, la direcció d’Esquerra Republicana continuarà arrossegant els peus.
El jutge Llarena i la justícia belga
Qui s’hi vol jugar un banyuls ja ho sap. Ara nos interessem al jutge Llarena.
El jutge Llarena és citat per la justícia belga, ja ho hem comentat, però hi ha un element nou, que demana reflexió, o més aviat que obliga a reflexió.
Els consellers de la Generalitat exiliats a Bèlgica han dipositat una demanda civil contra el jutge Llarena per “violacions flagrants dels drets humans”. La demanda ha estat acceptada per un jutge belga, que cita el senyor Llarena a declarar davant d’ell pel 4 de setembre. Això és el que ja sabem.
Però el jutge degà de Madrid considera que “un jutge europeu no pot investigar la instrucció d’un jutge espanyol”. Aquesta declaració implica unes conseqüències sorprenents que plantegen un problema de fons:
1) Vol dir que la justícia espanyola no pot ser qüestionada, que és per sobre o a part de les altres justícies. Si és el cas, perquè se dirigeix a les altres justícies d’Europa per fer extradir els exiliats polítics catalans?
2) Si un jutge espanyol envia una euroordre amb una llista d’acusacions per justificar-la, vol dir que considera aquestes justícies europees com a vàlides per decidir sobre les acusacions i l’euroordre mateix, car la poden acceptar o no, com ha passat a Bèlgica, i com passarà potser aviat a Suïssa, Alemanya i al Regne Unit.
Si les justícies europees poden ser vàlides per les acusacions de les euroordres, perquè no ho serien sobre unes altres que afecten residents del seu Estat? Perquè doncs negar-los el dret d’investigar? En el passat recent la justícia espanyola ho va fer també, per exemple quan va investigar els crims del règim dels generals argentins, o a Xile sobre el general Pinochet. Perquè no acceptar la reciprocitat per la justícia belga? Si se segueix el degà dels jutges de Madrid, allavontes la justícia espanyola pot fer i investigar el que vulgui en els altres Estats, però els altres Estats no ho poden fer per Espanya? Això no s’aguanta.
Per tant, què farà el jutge Llarena? Contestarà a la convocació del seu col·lega belga? Per exemple anant-hi, o més aviat enviant un advocat per representar- lo, o encara escrivint un text per argumentar contra la demanda? O bé simplement no contestarà i, el 4 de setembre, el jutge belga constatarà l’absència a la seua convocació. Què farà allavontes? Deixarà córrer o dictarà un ordre de recerca i captura? Seria molt divertit.
El rei d’Espanya i els republicans
Ara parlarem del rei d’Espanya i els republicans.
El rei d’Espanya té problemes amb els republicans. No és un cas particular car, en general, els reis tenen problemes amb els republicans, i els republicans amb els reis, evidentment. Ja sabem que el rei Felipe VI (v baixa-bastonet) té un problema amb els independentistes i republicans de Catalunya. El president Torra, per exemple, no volia anar a l’obertura dels Jocs mediterranis de Tarragona fa pocs dies car hi havia el rei, que no havia presentat excuses pel seu discurs violent del mes d’octubre del 2017 – i que no en presentarà mai. Finalment va ser present i li va donar un informe sobre les violències de l’1 d’octubre. Hagués estat un error no anar-hi, car Tarragona és a Catalunya i ell n’és el president. És a casa seua i ha de manifestar presència.
Ara bé, com per compensar, el president Torra ha anunciat que no convidarà més el rei, ni ell assistirà a actes que organitzaria la monarquia. Perfecte. Si no fos tan simbòlic i seriós, faria pensar a una baralla dins un pati d’escola.
Però ara, a més de Catalunya, sembla que el rei d’Espanya tingui també problemes amb els republicans de Madrid o, més aviat, d’un barri popular de Madrid, Vallecas. Si comença d’aquesta manera el rei se deu preocupar, car el seu besavi Alfonso XIII va abandonar el tron desprès de la victòria dels republicans a les eleccions municipals del 1931. Deu tenir por que li passi el mateix. Belleu per això va ser tan dur al seu discurs d’octubre.
Doncs ha començat a Vallecas com havia començat amb consultes municipals a Arenys de Munt, a Catalunya. La consulta sobre la República a Vallecas trenca un tabú a la part castellana de l’Estat espanyol. Trenca també un front comú a Espanya contra el republicanisme de Catalunya.
Vallecas és un barri a la perifèria sud de Madrid, de 92.000 habitants, conegut pel seu equip de futbol, el Rayo Vallecano. La consulta era sobre la forma d’Estat que vol la gent. Han votat més de set mil persones, o sigui el 10% dels ciutadans: el 90% dels votants vol una república. La consulta de Vallecas és belleu l’inici de maldecaps pel rei car, de la mateixa manera que queden feixistes després de la mort de Franco i fins avui dia, també deuen quedar bastants republicans a tot Espanya, que possiblement se despertaran ara.
La flama del Canigó
Vallecas, una dels barris més compromesos de Madrid. No volem acabar sense desitjar-te una molt bona festa de Sant Joan i parlar de la flama del Canigó.
Me fan una festa grossa, a mi i a tots els Joans. Diu l’adagi: Joan, Josep i ase, un a cada casa. Doncs a casa meua el meu avi se deia Joan, un germà de la meua mare també, i jo mateix, però cap dels meus tres fill no se diu Joan.
I l’ase?
Com que hi havia un Joan, no calia un ase. A més no teníem terres, érem obrers.
Us vull parlar de les fogueres de la nit de Sant Joan perquè m’impressionen molt, gairebé des de sempre. Les fogueres s’han encès a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans amb la mateixa flama vinguda del cim del Canigó i després desmultiplicada, repartida i transportada els dies abans a tot arreu. Això fa que la muntanya mítica nord-catalana sigui coneguda a tota l’àrea catalana, sigui perquè s’estudia el poema èpic Canigó de Jacint Verdaguer a les escoles i col·legis, sigui perquè han vist arribar la flama del Canigó al seu poble.
És un símbol i una organització ciutadana que no té equivalent al món, segons sembla. És el més extraordinari. La flama se conserva tot l’any a Perpinyà i, uns dies abans de la Sant Joan la pugen al cim del Canigó. Prèviament, centenars d’excursionistes de Catalunya Nord i de Catalunya han pujat al pic fagots de llenya o de xirments per fer la foguera, que s’encén amb la flama de l’any anterior. Perennitat de la flama, de la vida i de la identitat catalana, portades per la gent, no per les autoritats.
Després la flama regenerada baixa a Vilafranca on l’esperen portadors de tot Catalunya Nord i de Catalunya. Anirà a cada poble. A Barcelona és rebuda pel president del parlament. Mentrestant s’ha deixat la flama a Figueres, a Girona, i anirà a totes les ciutats, on la gent dels pobles veïns la vindran a recollir. En avió va al País Valencià i a les Illes Balears. A tot arreu la mateixa flama multiplicada encendrà al mateix moment totes les fogueres, dibuixant així un mapa lluminós dels Països Catalans.
Aquest any Òmnium Cultural ha portat en avió la flama del Canigó als països europeus on hi ha exiliats polítics catalans, que han participat a aquesta comunió cívica a Brussel·les, a Edimburg, a Alemanya i a Suïssa.
Parlant d’Òmnium Cultural, fa uns deu dies l’assemblea de socis d’aquesta entitat cultural i cívica ha reelegit Jordi Cuixart com a president amb, com a vicepresidents Marcel Maurí, que vam veure a Perpinyà per la nit literària de Sant Jordi, Marina Llansana i Joan Vallvé, que havia ajudat a la creació dels Estudis Catalans de Perpinyà als seus inicis. Per donar una idea de la força i de la implantació d’Òmnium Cultural. notarem que van votar més de 28.000 persones i que en conjunt té més de 119.000 socis. S’ha anunciat que aquesta entitat obra una delegació a Brussel·les per ajudar a la formació del Consell de la República. Enhorabona per la feina que fan a Catalunya i a Catalunya Nord.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/104/la-cronica-dopinio-de-joan-becat-del- 26-de-juny-del-2018