Catalunya és la peça forta dels Països Catalans, l’element vertebrador, el territori on el català té més pes i el seu futur assegurat. És també on hi ha clarament i com a fet majoritari el sentiment de nació catalana. Els seus límits actuals resulten de la reunió de quatre províncies espanyoles, amb 32.108 km2 i 7.556.000 habitants. Però la Catalunya històrica integrava també la Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord. Ara bé, que seria Catalunya sense els Països Catalans? Ells fan que Catalunya sigui més que una regió i el català més que una llengua local. Això ens imposa a tots drets i deures, entre altres solidaritat i cohesió.
Cal subratllar l’efecte vertebrador per Catalunya i el paper positiu de metròpoli europea que aporta Barcelona. L’agricultura ha regressat i ara es manté, especialitzant-se, però les peces fortes de l’economia són la indústria, els serveis i el turisme. La indústria, diversificada, representa el quart de la de l’Estat, s’ha adaptat i exporta a l’internacional més que a la península. Catalunya és la primera regió turística de l’Estat espanyol i, a nivell regional, de les primeres d’Europa per la freqüentació i la capacitat d’acolliment. Anecdòticament, ho il·lustra que Barcelona
sigui, amb París, Nova York i Roma, una de les quatres ciutats més fotografiades al món.
Qui pensa que Catalunya no sobreviuria fora d’Espanya va errat. És l’invers. Catalunya continuaria el seu camí i Espanya seria feble i desorganitzada. En efecte si fos membre de la Unió Europea el seu PIB la situaria a l’onzè lloc dels 28 membres, i més endavant en PIB per habitant en estàndard de poder adquisitiu, amb els Països Baixos, Irlanda, Suècia i Dinamarca, és a dir Estats de mida mitjana comparables a Catalunya. Que Irlanda i Dinamarca són inviables i perduts dins Europa potser?
Catalunya va guanyar la seva autonomia per la voluntat unànime dels seus ciutadans, abans i durant la transició. Sense Catalunya la constitució espanyola no seria la mateixa i les altres autonomies no existirien. Amb l’estatut del 2006 sencer la integració de Catalunya a l’Estat espanyol hauria estat definitiva. Amb l’anticatalanisme del Partido Popular i la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional, l’Espanya nacionalista i arrogant de sempre ha donat camp per córrer a l’independentisme català, que ha anat creixent fins a ser avui dia majoritari.
La gran injustícia del finançament de les autonomies i la dimensió de l’espoli fiscal apareixen en els resultats del model de finançament autonòmic del 2014 publicats pel ministeri d’hisenda espanyol l’any 2017. Hi apareix que la captació fiscal a Catalunya, amb 2.422 euros per habitant, és de les tres més altres de l’Estat, amb Madrid i les Illes Balears. Però desprès del repartiment final dels recursos i de la dita solidaritat interterritorial, Catalunya passa a ser de les últimes autonomies, per sota de la mitjana de recursos, amb 2.196 euros per habitant, o sigui un dèficit de – 9,4%. Mentrestant Extremadura passa de 1537 a 2669 euros (+74%), i Castella-la Manxa de 1732 a 2.363 euros per habitant (+36%). Fins i tot comunitats autònomes que tenen una captació fiscal per sobre de la mitjana i pròxima de Catalunya, i que per tant haurien de contribuir, se beneficien d’aquest repartiment injust. És el cas per exemple d’Aragó i de Cantàbria, que paguen 2.352 i 2.326 euros per habitant, i que tenen al final un finançament autonòmic de 2.631 i 2869 euros, o sigui respectivament +12% i +23%. A notar que el País Basc i Navarra no participen a la solidaritat interterritorial i tenen els recursos per habitant més elevats de l’Estat.
Avui Catalunya és dins l’actualitat europea i mundial. Tot i prohibit i violentament reprimit pel govern espanyol, el referèndum d’autodeterminació va ser efectiu l’1 d’octubre del 2017, amb un sí a la independència, però la República proclamada el 27 d’octubre pel president Carles Puigdemont no es va fer efectiva. L’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola va suspendre el govern, provocar l’arrest o l’exili dels consellers, del president i la dissolució del parlament, és a dir un cop d’estat sota cobertura de legalitat constitucional. Les eleccions del 21 de desembre del 2017 han donat una altra vegada una majoria independentista al parlament de Catalunya. Passi el que passi, s’haurà de trobar una solució a la voluntat d’emancipació d’una majoria ciutadana catalana.
Joan Becat, 2008