RÀDIO ARRELS – 5 de gener del 2021 – Crònica d’actualitat 225
2021 serà l’any de la vacunació contra el coronavirus. Cal vacunar- se? S’evoquen les vacunes contra les malalties infantils al segle XX, la immunitat col·lectiva i les evolucions recents. Acord entre JuntsxCat i Demòcrates per les pròximes eleccions a Catalunya, i defenestració pel seu partit de ministre de salut Salvador Illa per fer de cap d’una futura llista d’oposició.
2020 any del coronavirus, 2021 any de les vacunes
Bon any en aquest any 2021. Molta actualitat, que puguem comentar moltes coses. És el que farem ara mateix: 2020 va ser l’any del coronavirus i 2021 l’any de les vacunes?
Bon any a tothom. A l’inici de gener s’acostuma fer el balanç de l’any anterior. En direm uns elements una altra setmana. El cert és que a casa nostra com arreu del món l’any 2020 serà recordat com l’any del coronavirus. Esperi que 2021 sigui recordat com l’any on, per primera vegada, un esforç científic mundial ha aturat una pandèmia. Més prosaicament, al nostre nivell personal, per cadascú de nosaltres, la qüestió que se’ns planteja pel 2021 és: cal vacunar-se?
El Covid19 té un mèrit, si així se pot dir d’una pandèmia. És de tornar a plantejar el debat sobre les vacunacions en un context nou, on les coses són més clares que en les dècades anteriors. Amb el coronavirus s’ha vist clarament a què serveix una vacuna: serveix a evitar que la gent mori i a combatre una malaltia contra la qual no hi ha cap remei. Sola una vacuna acceptada per la majoria de la població nos pot salvar col·lectivament. Sinó continuarà per anys la contagió i continuaran les hospitalitzacions i els morts. És tant clar com l’aigua clara.
Ja gairebé tothom coneix persones pròximes o gent coneguda que han estat molt malaltes o van morir dels coronavirus. Tothom sap que el pot tocar, o que pot tocar pares i avis estimats. Tothom sap que la gent gran té molta més possibilitat de morir del coronavirus que de guarir-ne si l’agafen. Per tant la qüestió que tothom s’hauria de plantejar davant d’aquesta implacable constatació és: què faig jo? Si soc gran o amb risc, m’hi jugui de morir del coronavirus si no me vull vaccinar? Tothom ha de morir un dia o l’altra, com se diu, ara o més tard. Però vull que sigui ara? O bé me vacuni encara que no m’agradi, egoistament per jo, o per continuar a veure la família i els amics, o ho faig pels altres, car vacunat no contaminaré la gent que estimi?
Sense anar a les pestes, al colera o a les grans epidèmies del passat llunyà, que la gent no se creu que tornarien a passar, tenim amb el coronavirus una situació semblant a la que va passar durant el segle XX, fa cinquanta, seixanta, setanta anys per moltes vacunes, que gent com jo ha viscut. Però a l’inrevés car eren per a protegir els nins, ara són per a protegir la gent gran. Les vacunes que se van trobat successivament durant aquest segle XX contra les malalties infantils se van acceptar, també amb moltes reticències per molts pares, car protegien una part de la població més fràgil, els nins. Avui se tracta de la gent gran, però la situació és la mateixa, i tenim el mateix dilema que la gent fa cinquanta anys. Què faig i perquè ho faig? Per protegir els meus? Per fer fora una malaltia que mata o provoca discapacitats als afectats? Què faig?
Cal remarcar que, en el passat, la gairebé totalitat de la gent ha acceptat les vacunes finalment, sigui perquè feien confiança a la ciència, sigui per solidaritat o perquè no hi havia cap altra solució. És exactament la situació actual. Esperi que una altra vegada molt de nosaltres arribarem a la mateixa conclusió, que hi cal passar, agradi o no.
Amb la quasi desaparició de les malalties infantils greus i contagioses, gràcies a les vacunes, ja fa trenta o quaranta anys que hi ha cada vegada més pares – tot i que minoritaris- que són reticents a fer vacunar els seus fills. A més de raons ètiques personals, que no cal discutir, l’argument que més he sentit és: “Jo no he fet vacunar els meus fills i no han tingut aquestes malalties”. Era veritat però era un fals argument. Eren tots els altres nins vacunats que protegien els seus fills i no l’absència de vacuna. Els microbis i virus d’aquestes malalties infantils sempre circulen, però topen amb nins vacunats i no poden provocar una epidèmia.
Per llàstima, des de fa un parell de dècades, veiem les conseqüències d’aquestes actituds de dubte o despreocupades. Tornen a aparèixer entre els nins casos o grups de casos de malalties contagioses que recordareu molts de vosaltres haver viscut en la vostra joventud com el xarampió (la rougeole), la diftèria, la poliomielitis, les hepatites, la tuberculosi, les meningitis entre les més perilloses. Això torna a França i a l’Europa occidental. S’ha comprovat que la quasi totalitat dels casos eren nins o persones que no eren vacunats. Més hi ha gent no vacunada i menys hi ha protecció col·lectiva i individual. Serà la mateixa cosa pel coronavirus.
Amb el coronavirus tornem al centre de la qüestió. Tenim ara la sort de tenir les primeres vacunes, i aviat encara més contra una malaltia que no té remei. Com a persones i com a ciutadans lliures, què fem? No serà pas jo qui donaré consells de vida a ningú, ni criticaré les opinions dels altres, que per principi són tan respectables com les meues, ni diré el que cada u ha de fer, com fan alguns, a intervius, diaris o ràdios. Per sort no sem a Xina, sem en països de llibertat individual i és bo que cada persona decideixi sola el que ha de fer. Però ha de tenir presents aquests elements. Avui, només us volia fer compartir les meues reflexions.
Això sí, encara que jo tingui molta aprehensió de les punxades (no ho repetiu, que quedi entre nosaltres), i que no m’agradi que posin dins el meu cos productes estranys, quan sigui possible me faré vacunar.
Notícies de Catalunya
Aquesta campanya de vacunació seguirà sent un tema d’actualitat al llarg d’aquest any 2021. Canviem ara de temàtica. Ens vols donar algunes notícies de Catalunya.
Són diverses notícies polítiques, car tot continua. Per la preparació de les eleccions del 14 de febrer al parlament de Catalunya no hi ha treva de cap d’any. Les declaracions i les discussions continuen entre partits. Per exemple s’acaba de firmar un acord entre JuntsxCat i Demòcrates de Catalunya per fer llista comuna, és a dir que el partit d’Antoni Castellà entra a la llista encapçalada per Carles Puigdemont.
Demòcrates de Catalunya és un petit partit creat fa uns anys per membres de la Unió Democràtica de Josep Antoni Duran i Lleida (un dels dos socis de Convergència i Unió) quan aquest se va posicionar contra l’independentisme. Els militants d’Unió favorables a un referèndum van seguir Antoni Castellà, un dels pocs diputats que sempre ha demanat que se faci efectiva la República i dir que calia rompre amb l’Estat i no pactar. El 2017 se van presentar amb ERC, però van trencar els papers car Esquerra Republicana pactava amb Pedro Sànchez. Ara després de fer camí amb Oriol Junqueras ho intenten amb Carles Puigdemont.
Parlant de Carles Puigdemont esperi que m’heu perdonat de repercutir la innocentada, la broma del diari La República de la setmana passada i, fins i tot, d’haver afegit una cullerada personal explicant el seu viatge en moto com una pel·lícula de James Bond. És manera de fer humor, tot s’hi val aquest dia. Carles Puigdemont ha fet moltes coses valentes i agosarades, però fa difícil creure que fa excursions en territori espanyol sobre la moto de Pep Guardiola, que havíeu reconegut tots, suposi.
Pels socialistes, hi ha canvi de candidat a la presidència de la Generalitat, a l’últim moment, amb la campanya començada fa mesos. Designat pel PSC, Miquel Iceta és, per decisió de Madrid, substituït per Salvador Illa, l’actual ministre de salut del govern espanyol, que abandona doncs el seu càrrec en plena pandèmia. És estrany, perquè els socialistes espanyols saben que Salvador Illa no guanyarà les eleccions a Catalunya i que no governarà a la Generalitat, doncs que se quedarà dins l’oposició. Si és tant bon ministre de salut, com diuen, perquè desembarassar-se d’ell a Madrid on fa feina per posar-lo en un cul de sac polític a Barcelona?
Per ho entendre, cal anar al gener del 2020, quan se va formar l’actual govern de Pedro Sánchez. Li calia ministres de tot el territori de l’Estat car hi ha autonomies, per fer de lligam amb la seua regió. Per Catalunya Miquel Iceta, que sempre ha estat l’home de Madrid a Catalunya i el cap local dels socialistes, va proposar Salvador Illa, tant per desembarassar-se d’un possible rival com per posar-hi un polític de poca envergadura que no li faria ombra, encara que sigui a Madrid. Però per Pedro Sánchez, on posar aquests ministres que no valen gran cosa per que no facin disbarats amb el seu ministeri? Doncs per exemple en els ministeris que Madrid ha guardat però on les competències han estat traspassades a les comunitats autònomes, que són closques buides com són els ministeris de salut, de cultura o de medi ambient. Doncs Salvador Illa va ser col·locat al ministeri de salut per que s’hi quedi els anys que calgui ben calent, ben tranquil, sense fer gran cosa ni prendre cap decisió.
I pam! Arriba el coronavirus i la seua pandèmia. Espanya és afectada al mateix temps que França, just després d’Itàlia. Però la difusió del virus hi és més forta, el descontrol total i la mortalitat molt forta, fins al punt que no hi ha temps d’enterrar els morts i que els cal guardar en les sales de patinatge sobre glaç. Qui és la persona que no pren decisions, qui després decideix malament i tard, després controla tot sense tenir la gent competent al seu ministeri car qui en sap de gestionar els hospitals i la salut són a les autonomies? Qui no arriba a passar comanda de materials i de medicaments i se fa entabanar pels xinesos? Qui mostra a la llum pública la seua incompetència? Salvador Illa, el futur candidats a la Generalitat de Catalunya. Se l’havia posat per que no faci res i ha de gestionar -molt malament- el problema més gros dels últims anys. Diguem-ho clar, Salvador Illa i Pedro Sánchez tenen sobre la consciència desenes de milers de morts per culpa de llur incúria. No crec que els privi de dormir.
Per les eleccions al parlament de Catalunya els socialistes tindran més escons segons els sondeigs, però no tant com en voldrien. Han vist que Miquel Iceta és cremat a Catalunya pels seus anys d’oposició violenta a l’independentisme. És doncs un obstacle a l’entesa amb Esquerra Republicana, que vol col·laborar amb l’Estat, que deixa de banda la independència, i que Pedro Sánchez necessita. Per tant Miquel Iceta fora de Catalunya, tot i que designat pels militants, i posem Salvador Illa, que ha sallit molt a la televisió i s’ha fet més conegut. En aquesta operació Pedro Sánchez se desembarassa d’un ministre incòmode i incompetent -tot i que digui a la premsa que va ser extraordinari- i espera recuperar més vots a Catalunya. La resposta en principi d’aquí un mes i deu dies.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/953/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-05-de-gener-del-2021