Coincideix gairebé amb el departament del Pirineu Oriental, creat durant la Revolució Francesa, que incorpora la més gran part del Fenolledès occità. Les quatre comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i la meitat de Cerdanya, púdicament batejada Alta Cerdanya en les enciclopèdies nostrades, totalitzen 4.166 km2 i uns 460.000 habitants. Catalunya Nord feia part de Catalunya i no n’estava gens diferenciada. A l’alta Edat Mitjana hi havia tres dels primers comtats catalans, i Guifré el Pilós, a l’origen del casal comtal de Barcelona, era de Rià, al Conflent, al peu del Canigó. A la baixa Edat Mitjana Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya després de Barcelona i hi havia una de les quatre llotges de mar catalanes que animaven el comerç marítim mediterrani.
Catalunya Nord va ser separada de Catalunya pel tractat del Pirineu, l’any 1659, doncs fa més de 350 anys, que són molts anys. Quan aquest tractat tanca una llarga guerra que oposava el rei de França i el rei d’Espanya i altres territoris, és Catalunya qui en paga les conseqüències i es veu amputada de les seves comarques del nord, sense que hi tingui res a dir. L’annexió al regne de França és dolorosa i traumàtica. Les conspiracions i les revoltes, com la dels Angelets de la Terra al Vallespir són reprimides durament, i el país és castigat. Aquesta nova província francesa del Rosselló és un país d’imposició, on el rei aixeca els impostos com li dona la gana, on la indústria i les activitats pericliten car hi ha una doble frontera duanera: cap al sud, on es perden els aprovisionaments i els mercats, i cap
al nord car són limitats per no fer competència al Llenguadoc. D’una situació preindustrial comparable a la resta de Catalunya, va progressivament passar als segles XIX i XX a una economia agrícola amb vins i produccions fruiteres i hortícoles que beneficiaven d’una renda de posició dins l’Estat francès, fins que la va perdre amb la creació del Mercat Comú i més endavant amb l’entrada d’Espanya dins la CEE. Curiosament, les fites frontereres només van ser plantades dos-cents anys després, en aplicació del Tractat de Baiona del 1866, o sigui al final del Segon Imperi francès.
Una agricultura de qualitat es manté, amb la més gran proporció de produccions biològiques de l’Estat francès. Però són les activitats terciàries que porten l’economia. S’hi destaquen el turisme de platja a l’estiu, l’esquí a l’hivern, i el comerç. El mercat d’exportació i trànsit de Sant Carles és el més important de tot el sud d’Europa i la segona casa dels exportadors valencians, murcians i andalusos, i el total dels hipermercats i grans superfícies comercials especialitzades de Perpinyà és comparable al de les àrees de Barcelona o de València.
Durant els anys seixanta i setanta la meitat de la població va canviar, entre joves que marxaven i l’arribada de molts jubilats. Va canviar el perfil lingüístic i polític del país. El fenomen continua fins avui dia, amb molta immigració del Magrib, fins al punt que els noms d’aquest origen són els més nombrosos pels nadons dels últims anys. La població catalana d’origen és avui minoritària però, segons estimacions, un terç del habitants parla el català, o sigui més que per les altres llengües dites regionals a França, occità, bretó, basc o cors.
Com per les altres llengües territorials de l’Estat, llevat del francès, el català no té cap reconeixement. La situació és clara i sense ambigüitats: jurídicament, aquestes llengües no existeixen, tot i que poden ser ensenyades i utilitzades amb molts entrebancs i limitacions. Cal saber que l’Estat francès no reconeix ni drets col·lectius ni territorials, només garanteix drets individuals, i encara no tots, com per exemple el dret a la identitat, que considera de l’esfera privada, com les creences i les religions.
L’any 2017 només el 25% dels alumnes tenien un ensenyament de català, quan prop de les tres quartes parts del pares el voldrien pels seus fills. Es tracta d’iniciació amb una hora a la setmana per la majoria, i d’aprenentatge per un 8%, amb ensenyament bilingüe a les escoles públiques i immersió pels alumnes de les escoles catalanes de la Bressola i d’Arrels.
Joan Becat