Els 80 anys de la Retirada. Més guàrdies civils al judici. Josep Borrell perd els estreps. 41 senadors salven la dignitat de França.

Els 80 anys de la Retirada

Començarem amb els vuitanta anys de la Retirada.

Pels vuitanta anys de la Retirada hi ha moltes commemoracions, tothom en parla, quan fa 20 o 25 anys no se’n parlava gaire o gens. Era una història amagada, un moment vergonyós de la nostra història. S’esperaven algunes desenes de milers de refugiats i en va arribar 550.000 dins un departament que comptava només la meitat d’habitants. No hi havia cap preparació ni estructures per acollir-los, se’ls va rebre en condicions precàries, tot sovint inhumanes i degradants. Molts van anar a altres llocs de França, però bastants se van quedar a casa nostra.

És la vida i la inserció d’aquests exiliats i fills d’exiliats, és la seua aportació que tenen par a mi un gran interès. Durant temps van ser tractats d’espanyols, vinguin d’Espanya o de Catalunya. Molts no van parlar després dels patiments de l’exili i de la retirada, sovint ni als fills. M’ha arribat que coneguts de fa temps, col·legues, pagesos, enquestats me diguin que el pare o la mare, d’ells o de la seua dona eren refugiats o fills de refugiats, quan mai no m’ho havien dit. Però tot i aquesta discreció, aquesta actitud púdica, aquest passat marcat pel patiment, s’han integrat a la societat nord catalana i han contribuït a la seua activitat i al seu progrés. És clar que també hi han contribuït els nord catalans i la gent vinguda de França endins, però en molts aspectes els refugiats i els seus descendents han aportat molt al país. Són bastant més que el que sembla, actius dins la societat, aportant les seues competències que ja tenien a Catalunya, la seua voluntat de viure, ja que tornaven a començar una nova vida en condicions difícils, aportant també una altra visió dels valors humans i democràtics.

El calendari 2019 de Terra Nostra evoca aquestes aportacions, algunes conegudes, d’altres no tant. Us aconselli d’adquirir-lo si no el teniu ja, i de guardar-lo. Per exemple, entre les desenes i desenes de persones citades hi trobareu gent que s’han implicat dins la vida política, dels consells municipal al Consell Departamental i a les assemblees de l’Estat, com Jean Vila a Cabestany, Nicolas Garcia, Pierre Aylagas, Jacqueline Irles o Claudi Ferrer. En economia Modest Sabaté, el suro taper com diuen a l’Empordà, els Guasch de la indústria càrnica i del rugbi. Pels artistes i el món cultural Pere Verdaguer, Josefina Matamoros, el propi Ramon Gual, Pere Manzanares, Narcís Duran, Sergi Barba, Patrick Gifreu, Maria Dolors Oms-Solà, Carles Serrat, Calí i molts altres.

 

 

Sobre aquest tema la Casa de la Generalitat a Perpinyà i la revista Terra Nostra organitzaven la setmana passada una taula rodona sobre: “El llegat de la retirada en la vida política de Catalunya Nord”. Els ponents eren Nicolas Garcia, ex-batlle d’Elna i vicepresident del Consell Departamental, Claudi Ferrer, batlle de Prats de Molló i Pierre Aylagas, ex-batlle d’Argelers i diputat, tots fills de refugiats i implicats al servei del país i de la seua gent. Moderava Ramon Gual. Amb una gran sinceritat i emoció ens han explicat els seus records del pares i de les normes de vida i de pensament que els hi van inculcar. Tres trajectòries, tres testimoniatges, tres implicacions i per tots el rebuig de les injustícies i, actualment, la defensa dels presos polítics catalans. Un gran moment, autèntic i us asseguri molt emocionant.

Més guàrdies civils al judici

Mirarem l’actualitat dels presos i del judici. En parlem perquè sempre hi ha més guàrdies civils.

Aquesta setmana hem tingut més testimoniatges de guàrdies civil i policies citats per l’acusació. La voluntat d’acumular proves de violència per justificar la rebel·lió és tal que arriba a uns extrems que són més que ridículs. Són indecents.

Els guàrdies civils. Un diu que tenia terror dins l’hotel de la Seu d’Urgell on eren allotjats car hi havia una cassolada al carrer. Un altre s’ha sentit ferit perquè li deien cara dura i forces d’ocupació. Volen donar garrotades i, a més, que la gent els estimi? Com ho he dit ja, són massa sensibles per la feina que se’ls hi demana.

Un altre exemple: durant un escorcoll a Sabadell, on la gent se va reagrupar al davant al carrer, un policia va gosar explicar que, com que els manifestants eren asseguts a terra, se va entrebancar, va caure a terra i se va torçar un dit i, per això, va anar a l’hospital. El fiscal Zaragoza, molt seriós i dolgut, li demana: “Hi ha hagut altres actes de violència?” Autèntic. La vida d’un policia a Espanya és molt perillosa, segons ells diuen, i sense pietat, car s’hi juguen quotidianament la vida i els dits. A més, a Catalunya, la gent és molt violenta: seu a terra i fa travetes. Aquests perills i aquesta violència són molt per sobre del que passa a França on, a costat d’això, les armilles grogues i els black blocs són dolços com xais: només s’esbatussen amb la policia, cremen cotxes i trenquen comerços. Això no és res a costat de les ferides i traumatismes de la policia espanyola, que s’hi juguen els dits.

Quan se senten aquestes ridícules declaracions i que pensem que, sobre la base d’aquests testimoniatges, se pot condemnar els acusats a 25 o 30 anys de presó, no sembla realitat. Després a Espanya se critiquen els observadors internacionals i els senadors francesos quan diuen que la gent a Catalunya és pacífica i que s’han vulnerat els drets humans. Quin país sense dret i desvergonyit és Espanya.

Una altra escena significativa: l’observador internacional Bernhard von Grünberg, exdiputat alemany, va testimoniar de l’actitud pacífica dels votants de l’1 d’octubre, de llur determinació a votar i llur paciència esperant durant hores. Va subratllar que no se van deixar impressionar per l’amenaça de les intervencions policials i dels helicòpters a baixa altitud. També va afirmar: “No vaig veure cap policia ferit. Sí que puc dir que vaig veure ciutadans ferits”. La fiscal se va posar nerviosa i el va agredir verbalment: “S’ha preocupat de problemes similars al seu país, per exemple a Baviera?”. Traducció: Què vens a fotre aquí? Queda’t a Alemanya i deixa els espanyols castigar com volen els espanyols. Com se diu a França: “Chacun chez soi et les vaches seront bien gardées”. El president Marchena la talla i li diu que posarà el que vol en el seu informe final. Ella li contesta: “Sí, vull desqualificar-lo”.

Josep Borrell perd els estreps

Això fa que a nivell internacional se qüestioni sovint el judici i, des del govern espanyol, s’han de justificar.

El ministre Josep Borrell, actualment en funcions, acaba ara per ara el seu fulgurant i abracadabrantesc càrrec fent disbarats. Dic ara per ara, perquè en el mes de li queda tinc l’esperança que en faci encara algunes de grosses.

Ha criticat la carta dels 41 senadors francesos demanant el respecte dels drets humans a Espanya i el diàleg polític amb Catalunya, dient que eren intoxicats per les tesis independentistes (quan no en parlen, només parlen de drets humans i de democràcia) i que eren mal informats. És a dir que el rei de la desinformació i de la reinterpretació de la història, Josep Borrell, que acusa els altres de ser desinformats ! Sorprenent, no ? Segur que ell pot jutjar de la desinformació, car n’és un especialista.

Durant un interviu enregistrat a la televisió alemanya Deutsche Welle, a una pregunta del periodista sobre la reforma de la constitució espanyola, Josep Borrell se va enfadar, dient: “Prou, Vostè diu mentides tota l’estona. Atureu aquest enregistrament. S’ha acabat. Jo no vull fer l’entrevista”, i va marxar, per tornar un moment després. Tot va ser filmat i va passar a l’antena. Ja l’opinió d’Alemanya no tenia gaire simpatia per Espanya, en relació amb la detenció i el judici de Carles Puigdemont. Recordeu que la premsa madrilenya i els polítics del Partido Popular amenaçaven i criticaven fort el tribunal de Schleswig-Holstein. Doncs, el lloc de posar pau, Josep Borrell tira més llenya al foc. El trobarem a faltar quan no hi serà mes.

41 senadors salven la dignitat de França

Acabarem amb aquests 41 senadors que han demanat que es respectin els drets fonamentals a l’Estat espanyol.

Han redactat una carta dirigida al president Macron, al govern i a la Unió Europea. Va ser una autèntica bomba, que continua aixecant polseguera i reaccions. Ha mogut el govern espanyol, l’ambaixador d’Espanya a París, el govern francès, on fins i tot una ministra ha contestat amb un comunicat. La iniciativa és del nostre senador François Calvet i de cinc altres senadors que van demanar la firma dels seus col·legues. Els 41 firmants representen el 12% del Senat. No és negligible, com ho demostren les reaccions i les pressions perquè retirin les seues firmes.

És una carta demanant el respecte de la llibertat i dels drets fonamentals de Catalunya. Denuncien la repressió dels representants legítims del govern de Catalunya. Demanen que França i la Unió Europea intervinguin per establir un diàleg. Critiquen també que la situació no sigui presa en compte a França. Diuen: “Com a europeus i francesos estem preocupats pels greus esdeveniments que s’han produït a Catalunya”, que cal respectar drets i llibertats i trobar “solucions polítiques a un problema polític”. A cap moment hi ha una presa de posició o una al·lusió a la independència de Catalunya. És una crida pels drets democràtics, pel respecte als elegits i pel diàleg polític. Els firmants són de tot França : setze comunistes, tretze socialistes, 4 de LREM, el partit del president Macron, quatre dels Republicans, dos centristes i dos del Reagrupament Democràtic, és a dir dels Radicals i dels no-inscrits. Doncs de tots els grups representats al Senat.

Vull subratllar el paper de François Calvet i el vull felicitar públicament. Ha jugat plenament el seu rol de senador, en representació del nostre departament i dels elegits, batlles i consellers municipals que l’han triat. Com sabeu, els senadors representen el territori i els diputats els ciutadans. A Catalunya Nord una majoria de batlles s’han manifestat a favor del respecte dels drets humans i per l’alliberament dels presos polítics a Espanya, sense que això sigui una presa de posició sobre la independència. Dins una carta firmada per més de cent d’entre ells, deien que el respecte de la llibertat d’opinió i del debat polític és a la base de qualsevol democràcia i que l’Estat espanyol actualment no els respecte. François Calvet, com a elegit d’aquests batlles i del territori, ha portat aquesta presa de posició a nivell de l’Estat, on ha trobat quaranta senadors més per defensar els valors democràtics. Salven la dignitat de França, quan les reaccions de la presidència i del govern francès són lamentables.

Observi. Observi que el nostre segon senador, Jean Sol, no ha firmat la carta. És el seu dret. Però consideri que representa la posició dels batlles que no han firmat la primera carta. Pensi que ha perdut una oportunitat.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/291/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-02-dabril-de-2019