RÀDIO ARRELS – 26 d’abril del 2022 – Crònica d’actualitat 338
S’analitza la segona volta i la reelecció del president Macron com el nou panorama polític marcat per l’esborrament dels dos partits de dreta i d’esquerra que han alternat al poder durant prop d’un segle. Després de les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó el Partido Popular no ha tingut manies per fer entrar en força el partit neofeixista Vox al govern.
Eleccions presidencials que marquen canvis
Parlem evidentment de l’elecció presidencial i dels canvis que aporten?
Les urnes han donat el seu veredicte. El president Macron és reelegit amb un marge prou ample, de disset punts, però amb una clara progressió del Rassemblement National de Marine Le Pen. L’extrema dreta creix d’un 10% en relació amb el 2017, tant si se mira la primera volta com la segona.
S’ha insistit molt en els mitjans de comunicació francesos sobre el creixement de l’abstenció. Però no crec que sigui tan impressionant com diuen. A la primera volta va créixer de només 1% en relació amb el 2017, i d’una volta a l’altra de només 2%. Això al conjunt de França, car a Catalunya Nord s’ha votat més. Només 245% d’abstencions el 2017 com el 2022 i votants que no s’han desmobilitzat car el mateix nombre ha votat a una volta com a l’altra, cosa que s’hauria d’analitzar de prop per veure els comportaments dels electors. Això dit, veig dues anàlisis molt diferents segons que se mira el conjunt de l’Estat o Catalunya Nord.
Precisament, comencem a fer l’anàlisi i les valoracions a l’Estat francès.
A França el mapa electoral no ha canviat gaire, llevat com hem dit d’un increment per Marine Le Pen i de la baixada corresponent per Emmanuel Macron. Però aquesta no va ser tant gran com se preveia, cosa que demostra que la gent que no eren seus s’han espantat de veure una Marine Le Pen a les portes del poder. Com ho ha reconegut el nou president això l’obliga a canviar diverses coses, des de la manera de governar fins a punts del seu programa i a les seues prioritats. És a dir integrar temes d’altres partits i candidats, com la programació climàtica, que anirà directament lligada al primer ministre, doncs fora de les pressions i lluites entre ministeris que havia denunciat el Nicolas Hulot quan va dimitir.
Fonamentalment, en el mapa de la segona volta, retrobem les tendències de fa cinc anys. Els departaments de la costa mediterrània, el nord de França i uns quants departaments de l’est són terres del RN, que s’ha consolidat. Tot lo altre, és a dir la major part de l’Estat, ha votat Macron, tot i que el candidat Mélenchon hi hagi fet resultats sovint bons a la primera volta.
Si durant aquests cinc anys de mandat el president Macron no és tant imperial, si practica de debò la concertació i, sobretot, si sap pactar reformes i política social amb els sindicats i l’esquerra mélenchonista, pot fer desinflar un RN que s’ha nodrit del descontentament popular -en general justificat- i dels electors desemparats.
Això dit, crec que el gran canvi polític és a un altre lloc, on possiblement marcarà un abans i un després. Acabem de veure el dinamitatge d’un sistema polític que funcionava des de fa prop de cent anys, amb l’oposició i l’alternança al poder de dos blocs antagonistes, la dreta i l’esquerra. És acabat car els partits que ho portaven, sobretot els socialistes i els republicans, ni arriben junts a sumar el 10% dels vots, quan fins i tot lluïen majories. És possible que això hagi descol·locat molts electors que no han retrobat la rutina de sempre, inclòs el front republicà que també ha saltat pels aires pels danys col·laterals de la deflagració.
Ara tenim tres blocs. El principal és format pel conjunt del centre dreta i del centre esquerra, reforçat per la gent vinguda de la tendència socialdemòcrata i de la dreta moderada i europeista. És encapçalat per Emmanuel Macron. És possible que no tingui la majoria absoluta a la pròxima assemblea i que li calgui fer aliances o acords de banda i banda. Els socialistes i els republicans, tot i que disminuïts, havien guardat el 2017 un grup parlamentari notable. És possible que no hom puguin fer aquest juny del 2022 car, com per l’elecció presidencials, perdran vots cap als extrems de banda i banda. De totes maneres els seus petits grups parlamentaris hauran de triar si són tropes supletives dels uns o dels altres.
El segon bloc és l’extrema dreta. Si la Marine Le Pen se tanca en front del Zemmour i de la seua neboda Marion, que ja han captat una part de l’electorat dels Republicans, tindrà un grup parlamentari aquesta vegada, possiblement nombrós, però no podrà governar. De la mateixa manera que al debat Macron- Le Pen se veia que acceptava de ser la que perdria -sobretot cercava la respectabilitat i una imatge més serena-, el les seues declaracions de diumenge sembla que el seu objectiu per les legislatives és només de consolidar-se més amb un bon grup parlamentari. És a dir que ja té l’ull fixat en les eleccions presidencials del 2027, quan Macron ne se podrà presentar car un president només pot fer dos mandats consecutius.
El tercer bloc és també un bloc populista però a l’oposat. Són els Insubmisos, eixamplats per vot útil de la primera volta i per la satel·lització dels altres partits d’esquerra. Ja els comunistes i els verds ho accepten. Mélenchon ha declarat que seria sobre la base del seu programa amb només retocs. A veure si seran cosmètics i més substancials.
El que m’ha sorprès ahir és la declaració d’un dels seus lloctinents deien que per ara els socialistes no. Car primer han de liquidar l’herència del François Hollande i del Manuel Valls. Especialment abandonar la llei El Komri sobre el treball, que pujava el temps legals a 35 hores i facilitava l’acomiadament. Recordeu que el MEDEF aplaudia i que els sindicats eren en contra, amb vagues i un vot a l’assemblea a punta de pistola amb l’article 49.3.
Davant la rancúnia del Mélenchon, que els hi demana de baixar primer els pantalons, és possible que tinguin propostes del president Macron, que també sembla pensar a fer avances als ecologistes, cosa que desmuntaria les previsions del mélenchonisme. Les eleccions legislatives ho diran.
Aquestes dades són a nivell estatals, però fixem-nos ara en l’anàlisi de Catalunya Nord.
A Catalunya Nord les pitjors perspectives s’han complert, amb només un toc de dolçor amb els resultats de Perpinyà. Era habitual des de fa trenta anys que hi hagi més vot d’extrema dreta a Perpinyà i a la costa, amb una progressiva permeabilitat amb la dreta, que era tradicional a molts pobles. El rerepaís no votava Front National allavontes. Les presidencials i les legislatives del 2017 ja havien marcat una inflexió, amb més vot Le Pen ja a la primera volta, com els 30 i 39% d’Argelers o de Sant Llorenç de la Salanca, però ja superava el 20% a Prada o a Sallagosa.
Aquest any el vot d’extrema dreta a la primera volta -doncs el vot d’opinió- havia pujat de més de deu punts, amb 43% a Argelers i ja el 50% a Sant Llorenç. A la segona volta hi ha pujat de quinze punts més per arribar al 66% a Sant Llorenç. És a dir que s’hi ha sumat els vots de dreta i d’una part dels del Mélenchon. Com per les legislatives del 2017 que van veure elegit Louis Aliot, però amb més força.
La sorpresa és que el mateix moviment ha guanyat bona part del rerepaís amb a Estagell 43 i 63% a les dues voltes, i a Prada i Sallagosa més del 50%. A tot arreu s’ha votat molt a les dues voltes, però amb 8 a 13% de vots blancs o nuls a la segona, molt més que de costum. Això vol dir que el vot Mélenchon s’ha repartit entre el vot blanc, com ell suggeria, entre Macron i sobretot Le Pen. És a dir que no hi ha més recança ni vergonya de votar per un partit d’extrema dreta. Cal que hi hagi motius forts o una certa desesperació.
Caldria veure també si no s’ajunten els efecte del canvi d’actitud de la població i l’efecte de les migracions de molts nous vinguts. També, pels que fan el gran salt cal que s’hagin perdut de vista algunes de les bases o de les referències habituals de la democràcia europea. Aquesta flexibilitat del vot és per jo l’ensenyament principal d’aquesta elecció a casa nostra.
L’extrema dreta Vox governa a Castella
Acabarem a l’Estat espanyol amb Vox que entra al govern de Castella.
Aquesta setmana el govern autonòmic de Castella i Lleó ha pres possessió de les seues funcions amb un president del Partido Popular i un vicepresident i tres ministres de Vox, el partit que se reivindica de l’herència franquista.
Eren les eleccions autonòmiques que el primer ministre espanyol declarava fa poques setmanes com a prioritàries per damunt de la taula de diàleg amb Catalunya. Han donat el resultat que s’esperava. Se confirma l’evolució d’Espanya cap a l’extrema dreta i el creixement de Vox, el partit neofeixista que se consolida cada vegada més com a partit de govern, o que el determina i el condiciona.
Tot i que ja no governaven, els socialistes no són més el primer partit i passen de 35 a 28 escons. Aquesta baixada incitarà Pedro Sánchez a continuar a no fer concessions a Catalunya, ja que el Partido Popular ha guanyat i Vox que ha progressat l’acusaven de ser a les ordres dels independentistes catalans. No és veritat però per la dreta i l’extrema dreta espanyoles, acceptar que s’abstinguin a un vot a les Corts ja és traïció a Espanya. Però el Partido Popular no tenia prou escons per la majoria. Fins ara governava amb Ciudadanos, però aquests han gairebé desaparegut, passant de dotze diputats a un de sol mentre Vox creixia de un a tretze.
El Partido Popular té una nova direcció amb Alberto Feijóo, que ve de Galícia i substitueix l’impresentable Pablo Casado. Però no per això ha canviat de línia. Tranquil·lament ha decidit governar amb Vox que té doncs la vicepresidència i les conselleries de treball, d’agricultura i de cultura. Quines són les seues condicions? Abrogar a Castell i a tot Espanya si arribem al poder la llei de memòria històrica, és a dir rehabilitar el franquisme, i canviar la llei de violència masclista, en particular en les famílies, és a dir no considerar com a delicte els homes violents contra les seues dones, fills i filles. Quan tothom sap que és dins el marc familiar que hi ha més abusos sexuals i violències.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1671/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-26-dabril-de-2022