Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

El president Torra compareix davant el Tribunal Suprem. Rentrada amb coronavirus a Europa i al món. Un eslovè guanya el Torn de França.

RÀDIO ARRELS – 22 de setembre del 2020 – Crònica d’actualitat 210

El Tribunal Suprem ha fet la vista oral del recurs del president Torra, on el seu advocat ha desenvolupat els arguments que estructuraran la futura queixa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Els Estats Units i el Brasil queden els més afectats pel Covid19. Com previst, l’estiu ha aportat una represa de l’epidèmia a molts Estats europeus, mentre Espanya i Madrid són de lluny el país i la regió amb més contagis recents. Un Torn de França diferent acaba amb un vencedor inesperat, un jove eslovè.

El president Torra compareix davant el Tribunal Suprem

Per començar tornarem sobre la compareixença de Quim Torra davant del Tribunal Suprem

El president de la Generalitat havia dipositat un recurs contra la decisió judicial que l’inhabilitava i li treia doncs una presidència elegida per una majoria parlamentària. El Tribunal Suprem ha fet la vista oral la setmana passada, amb el president Torra present tot i que no podia parlar, sinó els seus advocats. Va dir que volia veure els jutges dins els ulls. No sé si els ha impressionat car tot fa pensar que confirmaran la inhabilitació.

El president Torra podia dissoldre el parlament català abans de la sentència. Però no ho ha fet car volia que el Tribunal Suprem decideixi de la continuïtat o no de la legislatura, per demostrar arreu d’Europa que la justícia espanyola se salta el vot dels ciutadans.

La desproporció és tan enorme que no se pot parlar de justícia, ni de sentit comú. Per una pancarta que dona una opinió política, “Llibertat presos polítics i exiliats”, un tribunal pren la decisió de dissoldre un govern i un parlament elegits legalment pels ciutadans. Si mirem les dues extremitats del fet, la pancarta a un balcó i treure un govern i un parlament, no se pot entendre una tal desproporció. Fa evident que no se tracta més de justícia sinó d’un acte judicial polític amb finalitat lliberticida.

L’advocat de Quim Torra, Gonzalo Boye, el mateix que per Carles Puigdemont, ha tornat a demostrar la incompetència del tribunal, les faltes de procediment – és habitual a Espanya – la desproporció i tots els elements que seran la base del recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. A més ha utilitzat un concepte que no s’havia fet servir fins ara, el de minoria nacional parlant de la persecució de Catalunya i del seu president per Espanya. És una visió de la situació que no havia sentit mai fins ara parlant dels catalans, però que és molt entenedora pels polítics, periodistes i juristes europeus, entre els quals els del Tribunal d’Estrasburg. Estem acostumats nosaltres a veure Catalunya per ella mateixa. Però fa part d’Espanya i els habitants de Catalunya són el 16% de la població de l’Estat. Se defineixen com una nació. Són doncs una minoria nacional dins Espanya, diferent de la resta de l’Estat.

L’advocat de Quim Torra, Gonzalo Boye, el mateix que per Carles Puigdemont, ha tornat a demostrar la incompetència del tribunal, les faltes de procediment – és habitual a Espanya – la desproporció i tots els elements que seran la base del recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. A més ha utilitzat un concepte que no s’havia fet servir fins ara, el de minoria nacional parlant de la persecució de Catalunya i del seu president per Espanya. És una visió de la situació que no havia sentit mai fins ara parlant dels catalans, però que és molt entenedora pels polítics, periodistes i juristes europeus, entre els quals els del Tribunal d’Estrasburg. Estem acostumats nosaltres a veure Catalunya per ella mateixa. Però fa part d’Espanya i els habitants de Catalunya són el 16% de la població de l’Estat. Se defineixen com una nació. Són doncs una minoria nacional dins Espanya, diferent de la resta de l’Estat.

Per aquesta pancarta, treta al cap d’uns dies, la Junta electoral i el Tribunal Suprem volen inhabilitar el president de la Generalitat Quim Torra i, per via de conseqüència, dissoldre el parlament de Catalunya. (font: elpuntavui.cat, 30/09/2019).

La persecució de l’independentisme des de fa tres anys, com a manifestació d’aquesta minoria nacional, i l’acarnissament contra el president Torra té tots els caràcters d’una repressió contra els armenis a Turquia o altres nacionalitats perseguides en el passat com avui dia pels Estats dels quals fan part. Lliga doncs el cas de Catalunya al cas general de la persecució de les minories nacionals.

La sentència del Tribunal Suprem sembla tan previsible que al sàller de la sala d’audiència el president Torra ha fet una intervenció a l’edifici Blanquerna de la Generalitat a Madrid on, com se diu no s’ha mocat amb els dits. La seua al·locució és publicada. Va dir : “Vivim en un Estat que trepitja les més bàsiques nocions de la democràcia, la justícia i els drets fonamentals. Vivim sotmesos a l’arbitrarietat judicial més enorme dels últims temps”, “Per això la decisió avui és més clara i nítida que mai: o la decadència d’una Espanya monàrquica que fa vergonya a Europa o l’esperança de la República Catalana del compromís cívic”.

Va concloure : “Han de saber que no tan sols m’inhabiliten a mi. Avui aquest tribunal té a les seves mans la caiguda d’un Govern, la fi d’una legislatura parlamentària. Aquest no és un càstig a mi per una pancarta, sinó que és un càstig a un país sencer enmig d’una pandèmia. Algú coneix que hagi passat res semblant en una democràcia europea?”

Rentrada amb coronavirus a Europa i al món

Vet aquí comentaris sobre la persecució del president Torra davant el Tribunal Suprem. Altra temàtica : fa temps que no en dèiem pas res, el coronavirus.

La última vegada que hem evocat el coronavirus era fa dos mesos, a mitjans de juliol. La crònica era batejada “Sembla que tenim coronavirus per temps” i la conclusió d’una situació que havia millorar era : “És cert que hi haurà més casos a França amb les vacances, la barreja de gent i la relaxació”. És exactament el que està passant ara amb, a més, el fet que ens hem acostumats a viure amb l’amenaça del contagi i que l’economia, en general o per cada família ha passat per davant. Cal continuar a treballar, a educar els fills, a guanyar-se la vida.

En el món, l’ordre dels països més afectats no han canviat gaire, però l’impacte de la pandèmia s’ha fet més fort. Els Estats Units són sempre els líders de la contagió, amb el doble de casos que fa dos mesos, o sigui sis milions i més de dos cents mil morts. Ja són lluny els cent mil que preveia Donald Trump. Ell pensava que l’epidèmia disminuiria, que podria presentar-se a les eleccions del novembre amb bones condicions, i no és el cas. Ara juga amb una vacuna miracle d’aquí un mes, i juga amb la fermesa i un servei d’ordre violent contra les manifestacions. Però molts americans i el seu contrincant Joe Biden el fan responsable de la situació, amb raó. El Covid19, la crisi econòmica i la gestió fatal de Donald Trump seran al centre del debat. Ara bé Donald Trump té prou cara dura i demagògia per negar fins a les evidències, i té seguidors incondicionals.

Entre els països més afectats hi ha sempre el Brasil i els països sud-americans, amb per exemple tants afectats al Perú que a França, Itàlia o Espanya. També és molt afectada la Índia.

Just després, en aquest sinistre rànquing, hi ha Espanya, el trist líder de la pandèmia a Europe. Finalment, per una cosa Espanya és primera a Europa, i de lluny. En efecte, segons el Centre Europeu de Prevenció de Malalties, organisme oficial comú, Espanya és l’Estat amb més contagis durant les dues últimes setmanes, amb set cents positius per cent mil habitants. França segueix amb la meitat, car la contagió augmenta a conseqüència del relaxament durant l’estiu i de l’absència de respecte de les consignes per molta gent. Gairebé com França hi ha Txèquia. Després, amb només el quart de la progressió espanyola trobem el Benelux, Àustria, Hongria i Romania.

Tots els altres tenen progressions més febles, entre altres el Portugal, tocant a Espanya, Itàlia, on sembla que el preu pagat a l’inici de l’epidèmia ha fet el govern i la gent més responsables, cosa que no passa a Espanya que va ser també molt afectada. Entre els Estats que tenen entre dotze i quinze vegades menys contagis que Espanya hi ha Alemanya, Polònia, Grècia i els Països bàltics.

Ara bé, hi hagi una propagació forta o feble, la principal preocupació de tots els governs és la represa de l’economia, fer de tal manera que les activitats funcionin per a evitar un desastre econòmic més gran que el que tenim. Per tant sembla poc probable que se torni a confinar massivament. S’acceptarà un cert nivell de contagi.

Amb la pandèmia del Covid19, Madrid i Espanya han tornat a ser notícia, car la situació hi és descontrolada, com ho va ser també a l’inici de l’epidèmia. Si recordeu, al febrer-març Madrid va ser el primer focus. El govern de Pedro Sánchez se va negar a aïllar la capital. Va deixar fer les manifestacions previstes i el contagi se va disparar. A l’anunci de limitacions de moviments i del confinament per dos dies després, molts madrilenys van marxar cap a les províncies i van contribuir a crear focus de contagió arreu d’Espanya. Se’n van queixar, per exemple, Múrcia i el País Valencià.

Ha tornat a passar igual aquest cap de setmana. El contagi descontrolat ha fet de Madrid el primer lloc on hi ha nous casos, fins a més del terç de tot l’Estat. Impotent, sense iniciatives, la comunitat i l’ajuntament de Madrid, a les mans del Partido Popular amb els vots de Vox, ha demanat ajuda del govern socialista. La reacció va ser el divendres una conferència de premsa de la presidenta de la comunitat de Madrid per anunciar noves restriccions, com un confinament a partir de dilluns. Tot el divendres i el dissabte, quilomètriques cues de vehicles de gent fugint Madrid van col·lapsar les autopistes de sallida cap a Galícia, Extremadura, Andalusia o el País Valencià.

El mapa d’Espanya és molt contrastat amb 350 casos de contagis recents per cent mil habitants a Madrid, envoltada de regions amb menys de cent, les Castelles, Aragó, Navarra. A la perifèria de la península són regions on la progressió és controlada, amb menys de cinquanta casos, Catalunya, el País Valencià, Andalusia, Galícia… cap a on va la gent que fuig Madrid, on probablement d’aquí poc creixerà el contagi. Com fa sis mesos per la primera onada del coronavirus, el govern espanyol prefereix que s’estengui el contagi a tot l’Estat més que aïllar la capital. Han protestat ja el País Valencià, Catalunya, Andalusia. El president Torra demana que se controli la gent que marxa de Madrid. Al meu entendre és massa tard, car ja la gent que hi treballa ha portat la família a tot arreu. No és per raons econòmiques que no s’aïlla Madrid, com a altres llocs, sinó només per raons polítiques. Passa l’Estat i la capital, que n’és el símbol, abans que la salut o la protecció dels espanyols.

Un eslovè guanya el Torn de França

També parlem d’esports i del Torn de França. Ens en vols fer un comentari.

Tot ha estat diferent per aquest Torn de França. S’ha fet a finals d’estiu i no al juliol, el nombre d’espectadors per veure’l era limitat a les etapes de muntanya, car tancaven la ruta quan dos mils havien passat, els ciclistes eren aïllats, no se’ls podia apropar. A més d’uns quants corredors, el propi director del Tour va abandonar, per positiu al coronavirus. Per fer-ho encara més insòlit, és un jove eslovè de vint-i-un anys que guanya a la penúltima etapa, davant d’un altre eslovè,

Tothom s’ha dit : d’on sàllen aquests dos ? Car la majoria, o quasi tots els seguidors francesos no havien sentit gaire o mai parlar d’Eslovènia. Ves a saber encara avui on situen aquest país ? A més, com si no fos prou, guanya el Tour un que té un nom que s’escriu Pogacar i que se pronuncia Pogaixar, el nom del segon s’escriu Roglic i se diu Roglix. Fins i tot ha costat uns dies als periodistes de les ràdios i de les televisions a acostumar-se a la pronunciació d’aquests noms.

El país d’aquests dos campions modestos i simpàtics és un petit Estat de dos milions d’habitants, és a dir el terç de Catalunya, amb un poc més de la meitat de la seua superfície. Quan hi ha gent que diu que Catalunya no podria ser un Estat, fa somriure. És negar les evidències.

Eslovènia és als Alps, a la part sud, tocant a Itàlia i a Àustria. El 1991 va ser el primer Estat a separar-se de l’antiga Iugoslàvia. Després de la declaració d’independència l’exèrcit iugoslau el va atacar, és la “Guerra dels 10 dies”. L’any abans el govern regional havia fet un referèndum. Hi havia arreu forces de defensa territorials. Les d’Eslovènia van fer una guerrilla, amb míssils comprats a l’estranger contra els tancs. La defensa havia estat preparada abans, car sabien que l’Estat iugoslau utilitzaria la força. Acabada amb una treva i un acord. Evidentment, la Unió Europea no era favorable a la independència, però la va acceptar car durant els anys que van seguir se van desfermar les guerres i les atrocitats a tota l’ex-Iugoslàvia.

Eslovènia va entrar el 2004 dins la Unió Europea i ha estat un membre modèlic, que no fa gaire parlar d’ell, llevat quan un dels seus campions guanya el Torn de França.

Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/826/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-22-de-setembre-del-2020

Leave a Reply

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius