RÀDIO ARRELS – 24 de maig del 2022 – Crònica d’actualitat 342
El govern d’Elisabeth Borne no aporta grans canvis llevat de dues ministres originàries de la francofonia i del ministre d’educació Ndiaye. El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Lucas feia espiar l’advocat Gonzalo Boye mentre defensava davant ell i el tribunal europeu els eurodiputats catalans. Notícies diverses sobre Valtònic, Juan Carlos I i Kylian Mbappé.
El govern nou ha arribat a França
Comencem parlant de la notícia: el govern nou ha arribat.
Exactament com el “Beaujolais nouveau est arrivé”, un vi que se sembla sempre al de l’any d’abans i no acaba de ser un vi realment bo, car el vi bo d’aquesta regió és el Borgonya. Ara bé, amb molta publicitat, amb suspens i una mica de curiositat s’arriba a fer-ne un esdeveniment mediàtic. Ha passat el mateix amb la formació del nou govern del nou president Macron: se sembla molt al precedent.
Si s’hagués proclamat ràpidament després de l’elecció -recordeu que Jean Castex volia dimitir la setmana mateixa de l’elecció- tothom diria que no valia la pena de declarar que s’obria una nova etapa, que era com apedaçar roba vella i coses per l’estil. Però el primer ministre Castex i els seus ministres han esperat un mes, suposi al mig dels cartrons de trasllat dins els despatxos, si me permeteu aquesta imatge clàssica i probablement exagerada.
La nova primera ministre és doncs Élisabeth Borne, que no ha fet cap carrera política ni ha estat elegida, quan Jean Castex era almenys batlle i conseller departamental. Se l’havia citada en primer en el joc parisenc del “endevina qui serà?”, ja que no tenien res més a comentar, llevat de les mélenchonades. Després han sallit altres noms. Finalment va ser ella.
Mateixa cosa pels ministres. Nova política dons nous ministres deien els comentaristes. També deien: aquest és cremat i aquest pot repetir, el govern serà més a la dreta o més a l’esquerra, etc. Resultat: Dupont-Moretti és cremat? Doncs se queda. Brono Le Maire serà primer ministre? Doncs queda a les finances, per procurar tapar el forat financer original pel Covid19, que ell mateix ha aprofundit per ordre del president Macron. Sort per nosaltres car sense les ajudes hagués estat pitjor. Uns quants ministres canvien de lloc, com és habitual per recompensar els més fidels i que puguin canviar d’aire. És el cas de l’Olivier Véran que de la salut -on s’ha esgotat- descansarà amb les relacions amb el parlament. Una sinecura si hi ha u.na bona majoria, molts mals de cap si és més justa.
Però finalment l’estructura és la mateixa. Se podria pensar a la comèdia de Shakespeare “Molt soroll per no res”, “Beaucoup de bruit pour rien”, si no fos que hi ha dues obertures significatives que, amb la seua destresa estratègica, el president Macron ha transformat en grans novetats i orientacions.
Una és la presència de dues dones que simbolitzen la diversitat dels orígens, ja que l’una és franco-libanesa i l’altra franco-grega. La nominació de Rima Abdul- Malak al ministeri de cultura ha sorprès tothom. Va néixer a Beirut en una família cristiana i francòfona (se sap que el Líban hi ha una tradicional presència cultural francesa des de la guerra del 14-18 on els tractats havien confiat el protectorat a la França.
L’obertura cap a la francofonia és també significativa. Ja se sap que França sempre se cuida de la presència del francès a l’exterior i negligeix i combat les seues llengües regionals, que li són pròpies. L’altra obertura és la secretària d’Estat a les relacions internacionals i a la francofonia, Chrysoula Zacharopoulou, nascuda a Grècia i arribada a França fa només uns quinze anys. És ginecòloga i va ser elegida diputada europea per LREM.
Ara bé, l’obertura que més polèmiques ha aixecat és la del nou ministre Pap Ndiaye a l’educació, un ministeri calent i sempre difícil. El seu predecessor Jean-Michel Blanquer ha finalment saltat i, tot i que personalment no el coneixi, m’ha fet plaer. Per jo i per sempre serà el ministre que ha destrossat la llei Molac per ideologia anti-llengües regionals. Recordeu que és ell que ha personalment muntat el recurs contra aquesta llei i li ha fet treure els seus elements essencials, especialment la immersió lingüística.
Per això veig la nominació del Pap Ndiaye amb interès. I també perquè la seua carrera universitària l’ha fet especialista de les minories, de les migracions i de les actituds de la societat en front d’aquestes qüestions. Ja era hora car aquests temes han omplert la campanya dels dos candidats de l’extrema dreta xenòfoba i racista, i són el pa de cada dia del populisme d’extrema esquerra.
Només amb aquesta designació el president Macron dona un toc d’obertura vers l’esquerra i fa una resposta forta a l’extrema dreta. El dia mateix, i dura encara, Zemmour i Le Pen han invectivat el nou ministre, tot i que francès de naixement, però negre de pell. Marine Le Pen l’ha tractat d’indigenista, un terme triat especialment per desqualificar els seus estudis i donar peu a una interpretació racista pels seus seguidors. L’Eric Zemmour l’acusa de voler desconstruir la història de França, un procés d’intenció car encara Pap Ndiaye no ha indicat les seues orientacions. “Pincez-moi, je rêve!” diuen a França quan una cosa és increïble i aberrant. Car és l’Eric Zemmour mateix que des de fa anys està desconstruint, reinterpretant i reescrivint la història de França. I és ell qui ho retreu a qui estudia les societats francesa i americana tal com són!
És l’Emmanuel Macron que deu assaborir la seua iniciativa, que alhora l’oposa clarament a l’extrema dreta i fa una picada d’ullat a la gent d’esquerra que no seria mélanchonista i als ensenyants.
Més Catalangate
Fins aquí l’anàlisi d’aquest nou govern francès i tornem cap al país amb més Catalangate.
Cada setmana aporta nous elements a l’escàndol del CatalanGate, l’espionatge massiu i il·legal de l’independentisme català per l’Estat espanyol. L’última notícia us semblarà belleu poc espectacular però pot portar cua car afecta directament la justícia europea. Ha esta analitzada de mà de mestre per un periodista de VilaWeb que coneixeu, Josep Casulleras, car intervé sovint a Ràdio Arrels.
Se va destapar quan la directora dels serveis secrets espanyols, Paz Esteban, avui dia revocada, va deixar a la comissió de secrets oficials uns informes sobre els espiats amb autorització del jutge del Tribunal Suprem Pablo Lucas. Escoltes il·legals encara que demanades i cobertes per un jutge. Les més interessants són sobre l’advocat Gonzalo Boye, car de van fer mentre defensava davant del propi jutge Lucas i davant del tribunal europeu el cas dels eurodiputats catalans que Espanya volia fer extradir.
És a dir que mentre estudia el cas i dicta sentència un jutge trenca conscientment el secret de la defensa fent espiar repetidament el seu advocat. És absolutament prohibit, il·legal i a més immoral. Això podria ser només un afer intern d’Espanya, on se sap que la justícia se salta les normes legals i democràtiques quan li convé per raons polítiques i no judicials.
Però la mala jugada que el jutge Lucas s’ha fet a ell mateix -car pensava que res no se sabria de les escoltes- és que el cas dels eurodiputats era també de la justícia europea, que no admet aquestes faltes i encara menys d’un jutge. L’espionatge ordenat pel jutge Lucas entra doncs en el dossier europeu que s’instrueix. Or els advocats que defensen causes davant del Tribunal de Luxemburg tenen immunitat. El jutge Lucas l’ha trencat pel Gonzalo Boye. Per tant el CatalanGate s’ha invitat en la causa portada davant d’aquest tribunal per Carles Puigdemont, Toni Comi i Clara Ponsatí. La justícia europea, directament afectada, dirà el que en pensa.
Extradicions, fugues i migracions de treball
Ens interessem ara a extradicions, fugues i migracions de treball?
Com ho ha anunciat aquesta ràdio Valtònyc és definitivament lliure a Bèlgica, però queda exiliat i no podrà tornar a Espanya, on seria arrestat i empresonat. El tribunal d’apel·lació de Gand ha confirmat que no se’l pot extradir. A l’anunci de la sentència va ser contactat per participar a un programa de Toni Soler i Valtònic ha refusat l’interviu. Toni Soler, que no ha amagat mai les seues simpaties per ERC, és el creador i l’animador de l’emissió humorística Polònia, a TV3. El refús és per la manera de com l’han tractat i tracten els exiliats.
El rei Juan Carlos I, que ha fugit fa dos anys de la justícia del seu país i de l’amenaça d’extradició per un jutge suís per anar als Emirats Àrabs Units, ha tornat a Espanya aquest cap de setmana. Com que la justícia espanyola ha dit que era protegit per la seua immunitat de rei i ha tancat totes les investigacions sobre els centenars de milions d’euros que ha cobrat il·lícitament, s’especulava si tornaria o no.
Doncs ha fet un primer pas per assistir a regates a Galícia. Se sap que li agrada la vela. L’endemà ha sopat amb el seu fill al Palau reial a Madrid. Un pam de nas a tothom i a la justícia suïssa, i ha fet respostes on ha torejat els periodistes.
Tancaré amb un immigrat de treball a Espanya que s’ho ha repensat i quedarà a França, Kylian Mbappé. Al Reial Madrid tothom pensava que vindria, doncs diu no a l’últim moment. Eufòria, adoració i ara crítiques. Se queda al PSG on passava l’invers. Crítiques, gairebé insults i ara eufòria i adoració.
El més bonic i humorístic és la reacció del propietari del Reial Madrid, Florentino Perez, un tauró dels afers i dels diners, que ha fet tots els cops possibles, que ataca el PSG davant de la UEFA per -aguanteu-vos- “falta de fair-play financer”. Autèntic.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1701/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-24-de-maig-de-2022