RÀDIO ARRELS – 16 de març del 2016 – Crònica breu 39 – Joan BECAT
Bon dia. Us vull comentar unes reflexions sobre la democràcia, que és textualment el govern del poble. Remarqueu-ho: la democràcia és el govern, no la representació del poble.
El govern del poble s’oposa al govern d’un elit, d’un grup minoritari, és a dir una oligarquia, o al govern d’un tirà, una tirania o, com es diu avui, una dictadura.
A l’estiu passat, al mes de juliol, us havia parlat del sistema electoral espanyol, que és a l’oposat del sistema electoral francès. A Espanya, doncs també a Catalunya, hi ha sempre eleccions a la proporcional, a una sola volta i sense correctius. El resultat és el pitjor per formar un govern, car hi ha més probabilitats que els vots es reparteixin entre moltes ofertes i que hi hagi dificultats grans a formar aliances de govern, o fins i tot impossibilitat. Se va verificar amb les eleccions a Catalunya el setembre passat, i s’està verificant a tot Espanya després de les eleccions legislatives del desembre del 2015.
A més, les aliances s’hi fan després, sense que les sapiguin els electors quan voten. Es pot pensar que una part d’ells no haguessin votat per un partit que fa aliances a l’oposat de les seves conviccions.
Per exemple què pensa un socialista convençut que s’està a Catalunya i que ha votat pel PSOE, el partit socialista espanyol, quan veu el seu líder Pedro Sánchez passar un acord de govern amb un partit de dretes, Ciutadanos, en lloc de provar de fer una aliança d’esquerres? Si el sistema tenia dues voltes, el votaria sempre? Sobretot quan ell sap que si Ciutadanos es presenta a Espanya com a centre-dreta, al Parlament de Catalunya se situa a la part més extrema de la dreta, tant pels seus temes polítics com per la sociologia dels seus votants.
En realitat se cal plantejar una qüestió: en democràcia, les eleccions són per representar exactament i proporcionalment les opinions de la gent, i governi qui pugui i com pugui? O bé són per a permetre de formar un govern i governar?
A França s’ha triat la segona opció i ningú no se’n queixa. El sistema és tan arrelat que tothom el troba bo, o com a mínim normal. Llevat de les eleccions europees perquè França no se les pren seriosament – era el mateix per les regionals abans -, totes són a dues voltes, amb eliminacions dels menys votats a la primera volta, cosa que obliga a acords entre dues voltes, que coneixen doncs els votants abans del seu segon vot.
Això obliga també els partits a fer pedagogia per a explicar les aliances. Permet arribar a una segona volta més clara, amb majories més fàcils d’obtenir, tot i que sigui al preu de no respectar exactament la proporcionalitat de les opinions dels votants.
Fins i tot se va fins a desequilibrar artificialment els resultats, doncs a manipular-los. Exemples: a les eleccions municipals i a les ciutats, la llista que arriba primera té directament la meitat dels escons, més la seva proporció dins la segona meitat repartida entre les llistes, encara que tingui només 1, 2 o 3% de més que la segona. A les regionals, se li dona 25% dels escons a la segona volta.
A les presidencials s’ha triat el sistema d’eliminar tots els candidats menys els dos primers, cosa que assegura una majoria de vots a un d’ells, passi el que passi, fins i tot si només va tenir 20 o 25% dels vots a la primera volta. S’ha dit que la veritat era diferent de banda i banda del Pirineu. Doncs la política també.