Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Constituïda l’Assemblea del Consell per la República. La Resistència nord catalana durant la Segona guerra mundial.

RÀDIO ARRELS – 16 de novembre del 2021 – Crònica d’actualitat 270

En la seua primera reunió a Canet l’assemblea ha elegit una mesa plural i concretat la seua existència. Es fa el punt sobre les formes i les etapes de la resistència a Catalunya Nord, sobre els maquis i llur localització, sobre el feble nombre de resistents i l’actitud de la població.

Constituïda l’Assemblea del Consell per la República

Un dels esdeveniments i8mportants del cap de setmana és la constitució de l’assemblea del Consell per la República.

Aquest diumenge, en un mas prop de Canet i de Sant Nazari, doncs a casa nostra, se va constituir l’Assembla de representants del Consell per la República. Després de la celebració d’Òmnium Cultural a Elna, de l’1 d’octubre a Illa, és una altra vegada Catalunya Nord que acull un acte important de la vida política de Catalunya, precisament perquè és alhora una terra catalana i un lloc neutre per les diverses formacions polítiques i segur car fora de l’Estat espanyol. També perquè les coses hi són facilitades per l’existència d’una delegació nord catalana del Consell i d’un comitè de solidaritat amb presos i exiliats.

Doncs els representants elegits fa quinze dies se van reunit, presents a casa nostra. Com per qualsevol primera reunió d’una assemblea parlamentària, la sessió va ser primer presidida per la degana d’edat, Blanca Serra, ben coneguda a Catalunya Nord on té una família ben compromesa amb la militància catalana. Se va elegir la mesa de l’assemblea desprès de la presentació de les candidatures.

A la presidència és Ona Curto, una regidora de la CUP d’Arenys de Mar, i la vicepresidència la nostra Maria Costa, batllessa dels Banys, i Jordi Pessarodona, un dels represaliats pel referèndum de l’1 d’octubre. A la secretaria són Joan Puig, d’ERC i editor del diari digital La República, i Assumpció Lailla, del partit Demòcrates de Catalunya. Per tant són tres dones per dos homes, que reflecteixen la composició de l’assemblea, amb majoria femenina i la pluralitat política de l’Assemblea de representants.

 

Per la foto de família, a dalt la mesa amb, de l’esquerra a la dreta, Joan Puig, Maria Costa, Ona Curto, Jordi Pessarodona i Assumpció Lailla, i a baix personalitats envoltant el president Carles Puigdemont (font: Vilaweb, 14/11/2021, foto Albert Salamé).

 

Ara s’ha de dotar d’un reglament propi de funcionament i posar-se a la feina, que és doble: d’una banda augmentar la seua presència a Catalunya amb més consells locals i, d’altra banda, representar la República a l’exterior. Sembla evident que haurà de concretar la seua existència amb un diari oficial de l’assemblea i prendre ràpidament iniciatives que materialitzin els seus objectius republicans.

Després d’esperar la seua elecció i formació durant temps, enhorabona a l’Assembla de representants del Consell per la República catalana. Seguint el títol d’una cançó d’Ovidi Montllor, és com dir a tots els que s’oposen al procés català: Bon vent i barca nova!

La Resistència nord catalana durant la Segona guerra mundial

Doncs constituïda l’assemblea del Consell per la República amb representació nord catalana, com ho deies, amb Maria Costa com a vici presidenta primera. El segon tema no sé si és tant d’actualitat: perquè nos vols parlar de la Resistència nord catalana durant la Segona guerra mundial ?

S’acaba de morir a 101 anys l’últim “Compagnon de la Libération”, un ordre honorífic creat pel general De Gaulle en plena guerra mundial, l’any 1940, per a recompensar els que lluitaven contra Hitler i l’Alemanya nazi que ocupava França, amb la col·laboració del govern de Vichy del mariscal Pétain, que tant agrada al senyor Zemmour. Se l’ha inhumat amb una gran cerimònia al Mont Valérien a París, on durant la guerra s’han afusellat molts resistents i ostatges i que és ara un lloc de record i d’homenatges.

Però què ha estat realment la resistència a Catalunya Nord? Fa temps que us en vull parlar. Ho farem avui ja que és l’actualitat.

Hem evocat el poble màrtir de Vallmanya, on hi havia un important maquis i una xarxa de passatge de la frontera. Després de guerra, com per esborrar la passivitat general i la col·laboració activa pels uns i passiva per molts, a França i a Catalunya Nord s’ha exaltat la resistència, s’ha mitificat com si fos una mena de redempció col·lectiva. Però, què va ser aquesta resistència d’homes i dones més que valents car, en un context contrari, s’hi jugaven tot? Molts han pagat de la seua vida i per la deportació en camps de concentració a Alemanya.

La publicació a Terra Nostra de Jean Larrieu i Ramon Gual sobre Vichy, que hem citat, especialment el segon volum sobre la Resistència i l’alliberació us ajudarà a fer-vos una idea, amb una quantitat increïble de fotografies de l’època.

Veiem, què va ser realment la Resistència aquí?

Després de l’armistici del juny del1940 entre el mariscal Pétain i Hitler, que va tenir el suport d’una ampla majoria de la població, hi havia dues zones a França. Tota la meitat nord i la franja atlàntica fins al País basc era ocupada pel alemanys. La meitat sud era dita zona lliure, dirigida pel govern d’extrema dreta del mariscal Pétain des de Vichy. Aquests dos primers anys molt poca gent feia resistència. Primers contactes, organització de xarxes a tot França -amb passatges a Catalunya Nord- per l’evasió cap a Espanya de jueus, de fugitius diversos i d’aviadors anglesos, també fulls i tracts clandestins, després diaris, fabricació de papers falsos, més endavant la informació dels aliats.

Una segona etapa comença al juny del 1941 amb l’atac d’Hitler contra la Unió Soviètica de Stalin, quan eren lligats des del 1939 pel pacte germano-soviètic. Allavontes els comunistes -que el govern de Vichy havia declarats fora de la llei- entren el resistència activa, també en les xarxes i després en els maquis. En tota aquesta primera part de la guerra no hi havia tropes alemanyes a Catalunya Nord, només la gendarmeria francesa i la policia de Vichy.

El gran canvi se produeix al novembre del 1942 quan els aliats desembarquen a l’Àfrica del nord. Immediatament els alemanys ocupen tota la zona lliure fins al Mediterrani i el Pirineu. A partir d’aquest moment a Catalunya Nord erem confrontats directament amb l’ocupant, el seu exèrcit, la Gestapo i, a partir del gener del 1943, amb la Milícia francesa creada pel govern allavontes feixista i col·laborador de Vichy per a ajudar els alemanys i perseguir els resistents.

També a l’inici del 1943 s’instaura el STO, el servei del treball obligatori a Alemanya per tots els joves. Els refractaris alimentaran en homes els maquis que se constitueixen allavontes i seran actius fins al final de l’ocupació alemanya.

Ens pots explicar ara quins eren els maquis?

La resistència armada s’organitza sobretot els anys 1943 i 1944. Els primers moviments se reuneixen el l’Armée Secrète, l’AS, dirigida a Catalunya Nord per Lluís Torcatis. Separats hi ha els FTP, Francs-Tireurs Partisans, suscitats pel Partit comunista. Aquests dos moviments fusionaran al febrer del 1944 per formar els FFI, Forces Françaises de l’Intérieur. La coordinació dels moviments de resistència serà assegurada per Camille Fourquet, mestre d’escola a Perpinyà. Presidirà més tard el Comité Départemental de Libération. S’hi afegeixen els Guerrilleros espanyols, refugiats, obrers, excombatents de la guerra civil, molts d’ells catalans. Eren els més nombrosos i actius, de 200 a 250 homes implantats a Sant Llorenç de Cerdans, la Bastida, Ceret, Perpinyà i Cerdanya.

Els maquis a Catalunya Nord (Vichy, l’occupation nazie et la résistance catalane, Jean Larrieu i Ramon Gual, 4 volums, 1994, Terra Nostra). Mapa del volum IIB, p.529, per Joan Becat).

 

Resistents FTP i Guerrilleros del maquis de Llo a l’alliberació de Montlluís (id., p.860, foto Combeau).

 

Els maquis eren mòbils, dispersant-se i canviant de lloc quan eren atacats o denunciats, en general grups petits de vint a quaranta homes. N’hi haurà al 1943 dels FTP a Queixàs, al Veïnat d’en Llense, fins que se dispersin, i a Pleus, al municipi de Cassanyes, que aniran a diversos pobles del Fenolhedés, a Corbera, a pobles del Conflent i finalment a Fillols on eren als orris del Canigó fins que els alemanys i milicians els ataquin al Pic Cogulló i després al Xalet del Canigó, que serà cremat. Finalment aniran a Vallmanya. Era el maquis Henri Barbusse. L’Armée Secrète tenia maquis a Sornian i Rebolhet, en relació amb els de l’Auda a Salvesines i Ginclà, i al Coll de Jau a Mosset. Els Guerrilleros, presents arreu, en tenien a Rià-Cirac, a Sant Marçal, al Mas Parrí i al Mas Cremat, a Cerdanya.

Al 1944 el maquis de Sornian tindrà fins a 150 homes amb gent vinguda d’altres maquis. Baixaran a Perpinyà i seran decisius per l’alliberament de la vila el 19 d’agost del 1944. La major part d’ells s’allistaran a un regiment de resistents que combatrà a Itàlia i a Alsàcia.

Finalment, quants eren els resistents a Catalunya Nord?

Segons Jean Larrieu sobre els 230.000 habitants de Catalunya Nord van ser un total d’uns 2.000 resistents durant tota la guerra. És molt i és molt poc, menys d’una persona sobre cent. Hi són comptats els membres de les xarxes de passatges, els membres dels moviments de resistència per papers i informació, i els diversos maquis inclosos els Guerrilleros (al final 300 FFI i 200 Guerrilleros). Hi va haver 1.557 víctimes de la deportació, afusellats i 32 morts de resistents al combat.

I els col·laboradors actius amb els alemanys? Sobre els 1.700 dossiers d’inculpació a l’alliberació són 917 membres del PPF (el Parti Populaire Français, el partit feixista de Jacques Doriot) i milicians, per meitat.

I la població? Els més de 200.000 habitants de Perpinyà i de Catalunya Nord? Doncs procuraven viure malgrat la penúria d’aliments, de calefacció, malgrat la suspició general, l’aprehensió constant, les denúncies, malgrat els alemanys i els francesos feixistes. Segons el cas eren més aviat d’acord amb el mariscal Pétain, doncs col·laboradors passius, i d’altres menys nombrosos eren més aviat d’acord amb la resistència, doncs resistents passius, sense descuidar la població del pobles i zones on hi havia els maquis, que els ajudaven, els aprovisionaven… i alguns els denunciaven.

Tota aquesta gent que ha procurat sobreviure és contenta a l’alliberació de Perpinyà. Són presents en multitud per veure la gran desfilada que ho celebra, molts d’entre ells també presents i aclamant el mariscal Pétain tres anys abans quan va visitar Perpinyà. A la desfilada hi era present René Horte i el seu petit grup de maquisards de Vallmanya. Després de desfilar va dir als seus homes, citat per Ramon Gual: “Nins, aquí és pas la nostra plaça” i se’n retornarem al Conflent. Com Camille Fourquet, René Horte no demanarà res, quan tants procuraven aprofitar de les circumstàncies.

Abans de marxar els alemanys van calar foc a l’Arsenal de Perpinyà, on hi ha ara la Casa Musical, i van cremar els seus arxius, llevat de les cartes de denunciació de gent del departament, un gros volum, que no se poden consultar encara avui dia, vuitanta anys després.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1458/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-16-de-novembre-2021

 

Leave a Reply

Articles recents

Comencen els mítings de les presidencials. Taula de diàleg sense referèndum pactat.
7 desembre 2021
Panorama de les prepresidencials a França. Creat el BOC, diari oficial de la República.
30 novembre 2021
Les misèries de la vida política a Catalunya. Nous recursos a Europa i més persecucions judicials a Espanya. El Covid19 és sempre entre nosaltres i per temps.
23 novembre 2021
El Consell per la República trenca motlles. El 7 de novembre, la Diada i els 40 anys d’Arrels. L’11 de novembre, record d’una carnisseria inútil.
9 novembre 2021
L’assemblea de representants del Consell per la República és elegida. La taula de diàleg i els pressupostos de l’Estat espanyol. La resposta d’Europa a Polònia.
2 novembre 2021