RÀDIO ARRELS – 7 de maig del 2019 – Crònica d’actualitat 138
S’examinen els elements del debat sobre la reconstrucció de la catedral de París: la cal reedificar com era abans de l’incendi, és a dir reconstruir les modificacions de l’original que va fer Viollet le Duc al segle XIX, o innovar? Una setmana judicial molt breu, amb la diputada del Quebec Manon Massé, acreditant la validesa del vot i el pacifisme de la gent, de Lluís Llach sobre el 20 de setembre, i de testimonis de les violències policials. Acusat de malversació, l’expresident del Barça Sandro Rosell acaba de ser absolt, però ha passat dos anys a la presó quan la pena màxima si se’l condemnava era de sis anys.
Com reconstruir la catedral de París?
Quan va cremar la catedral de París us vaig dir que aixecaria dos debats, el finançament i com restaurar ? El primer va tenir lloc durant uns dies i ja no se’n parla més. Davant la quantitat de diners mobilitzats en pocs dies, sobretot per grans empreses i fortunes, alguns van dir que seria millor gastar aquests diners per ajudar els pobres i els baixos salaris. Efectivament cal fer progressar el nivell de vida dels més necessitats. Però això vol dir que no cal restaurar la catedral? I si se restaura, això vol dir que no cal negligir els pobres? No una opció ni l’altra, sinó les dues.
M’ha fet pensar a un debat al·lucinant que vaig sentir fa uns anys a la Universitat Catalana d’Estiu a propòsit dels immigrants a Catalunya, on uns progressistes i antisistema deien que, entre acollir els immigrants i utilitzar amb ells el català per les formalitats en lloc del castellà, ells triaven els immigrants, quan el català és llengua oficial de Catalunya. Que a França acullen els immigrants en anglès? De fet calia les dues coses i no l’una o l’altra: acollir els immigrants i utilitzar i els hi aprendre el català. Per la catedral de París, restaurar-la i que el govern tingui una política social. “Les deux mon général!”
El segon debat comença i durarà. Sembla que ara per ara l’emporti la reconstrucció tal com era i tornar a aixecar la fletxa, aquesta torre alta i prima que s’ha enfonsat. És una opció. Però faig remarcar que la catedral que veiem fins ara no era la catedral original. Primer ha tingut modificacions durant segles. Després, al segle XIX, ha beneficiat d’una profunda restauració realitzada per l’arquitecte Viollet le Duc. Aquest se va inventar i va construir de nou famosa fletxa, amb escultures i decoracions que se va imaginar, imitant el que se feia a l’Edat Mitjana. Per tant va modificar i innovar per unes parts importants de l’edifici. Perquè avui no s’innovaria també? Evidentment amb el respecte de la unitat del monument.
Doncs, si la tornem a fer tal com era abans de l’incendi, reconstruirem les modificacions de l’original de Viollet le Duc. Per tant, per exemple per la teulada, si se respecten les formes i l’aparença exterior, perquè no triar solucions innovadores que protegirien d’un nou incendi, com una carcassa metàl·lica o de formigó armat, el lloc de tornar a posar troncs de roures? A més de no cremar donarien més solidesa a l’estructura. Perquè, com proposa el Sr Joffre, no posar al terrat lloses fotovoltàïques i produir electricitat d’autoconsum? No és cap tonteria i donaria un ressò mundial a l’energia solar i encara més fama al monument.
Cal recordar que Viollet le Duc i la quasi totalitat dels arquitectes del segle XIX – i de bona part del segle XX – volien retornar al passat d’origen dels monuments restaurats i reconstruir si calia a l’idèntic, és a dir tal com ells imaginaven l’Edat Mitjana, i no sempre tal com era realment. Era la visió romàntica de la història. A prop de casa nostra, així se van reconstruir el castell de Foix i la ciutat medieval de Carcassona, de fet reinventats i, com se diu a França, “plus vrai que nature”. Cal fer el mateix per la catedral de París?
Les teories de restauració han canviat des d’allavontes. La qüestió és la mateixa que se tracti d’una catedral, duna simple capella, d’un castell o d’una torre més modesta: cal reconstruir o només consolidar? Si se reconstrueix, ho cal fer a l’idèntic o cal fer aparèixer la diferència entre la part autèntica i la part nova? Aquí n’estem del debat, també a París.
Personalment no me pertorba que hi hagi fins i tot un toc modern, com a la Sagrada Família de Barcelona, on la façana de la Passió, dissenyada per Josep Maria Subirachs i amb les seves característiques estàtues, no se sembla gens a la façana de Gaudí, la del Naixement, o com a França al Louvre amb la seva piràmide.
Ara bé, si efectivament cal reconstruir la catedral de París, per les capelles i les torres que tenim aquí, me va bé que només se consolidin les ruïnes i no se reconstrueixi res. Dona un aspecte molt romàntic i és com si se tornavem realment al temps passat i alhora veiem el temps que ha passat. Accepti també l’opció contrària, que se reconstrueixi la torre o la capella. Però allavontes prefereixi que la part nova sigui sòbria, més aviat per donar les proporcions de l’edifici, el seu volum de quan se’l va fer, i que hi hagi una diferència visible entre la part autèntica i la part reconstruïda. Per això precisament no m’agrada gaire la reconstrucció a la Viollet le Duc, on els afegits se fan exactament a l’idèntic, procurant que no se vegin les diferències entre el vell i el nou. El resultat pot ser espectacular i agradar a molta gent, però jo trobi que fa allavontes decorat, com una fabricació postissa per una producció hollywoodiana o per un parc temàtic turístic.
El judici amb Lluís Llach
La passada setmana judicial va ser molt breu, ja que només hi van haver compareixences el dilluns i el dimarts. Va venir després l’1 de maig, la festa nacional espanyola del 2 de maig i el pont pel cap se setmana que va seguir. Pel dilluns destacarem les compareixences de la diputada quebequesa Manon Massé, des del Canadà per visioconferència i amb un traductor francès-castellà, i la de Lluís Llach, exdiputat del parlament de Catalunya dissolt a conseqüència de l’aplicació de l’article 155.
Manon Massé va ser la primera a dir clarament que era una observadora internacional. Va ser convidada per la CUP i ha pagat ella mateixa les seues despeses. Per tant no hi ha prevaricació. Va subratllar la voluntat de votar de la gent malgrat la violència i la por. Ha dit: “Vaig veure un poble català emocionat, no violent, pacífic”. Per tant d’una banda acredita la validesa del vot i, d’altra banda, contradiu els testimoniatges dels policies i guàrdies civils.
La compareixença de Lluís Llach era esperada. Quan va dir el seu malestar a ser interrogat per Vox, es va veure l’afany del jutge Marchena a ser correcte, curós dins la seua resposta, i no trinxant com és el seu costum amb els advocats. Car sabia que un escàndol amb una personalitat coneguda i respectada com Lluís Llach tindria grans repercussions a Espanya i a l’estranger. L’interrogatori va portar principalment sobre els escorcolls del 20 de setembre del 2017, on va ser un dels protagonistes. Va anar a l’encontre de les acusacions, subratllant l’actitud pacífica i festiva de la gent, tot i la seua determinació a quedar-se davant de la conselleria d’economia tot el dia, subratllant la tranquil·litat dels guàrdies civils que guardaven la porta, i va atribuir els desperfectes dels vehicles de la Guàrdia Civil a les desenes de periodistes i a la gent que va pujar-hi tot el dia´
El dimarts van comparèixer votants colpejats d’1 d’octubre i testimonis de les violències policials, amb una indiferència evident del tribunal. Com ha dit anteriorment el president Marchena: és irrellevant.
L’expresident del Barça Sandro Rosell absolt
No sé si recordeu els fets. Sandro Rosell, acusat de malversació per la jutja Lamela ha estat posat per ella en presó preventiva i s’hi ha quedat fins al judici, o sigui 643 dies, o si voleu 21 mesos, doncs gairebé dos anys. El tribunal l’ha absolt per falta de proves i ara és lliure, però ha passat dos anys de vida empresonat per no res. Si ho vol pot pretendre a una indemnitat compensatòria. Doncs ha passat dos anys a la presó quan la pena màxima si se’l condemnava era de sis anys ! És desproporcionat.
Aquesta jutja Lamela és una coneguda: és ella qui va empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que va acusar els altres polítics catalans i va enviar les euroordres contra els exiliats, abans de passar el dossier al jutge Llarena. És una fan de la presó preventiva.
Sandro Rosell era acusat d’emblanquiment de diners mitjançant els partits de la selecció de futbol del Brasil. Ell sempre ho ha negat i les malversacions no s’han pogut demostrar. Això no vol dir que no n’hi ha, sinó que les acusacions no han aportat les proves. En cas de dubte no hi ha culpabilitat, car el dubte va sempre a favor dels acusats. Ara bé, no hem trauran del cap que era també un atac contra el Barça que s’intentava indirectament d’embrutar i desprestigiar, i un atac a un símbol de Catalunya.
Hi veig un paral·lelisme amb el judici als presos polítics catalans: primer els posem a la garjola, que s’hi quedin i que s’hi podreixin, i ja veurem després què passa. Mentrestant pateixen i tenen descrèdit. Ara bé, la diferència probable és que fins i tot si les acusacions no poden aportar les proves. si no se poden demostrar, a ells se’ls condemnarà passi el que passi, per raó d’Estat.