Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Com n’és d’estranya la democràcia anglesa. Catalunya Nord i el procés a l’UCE. Els prínceps que ens governen.

RÀDIO ARRELS – 3 de setembre del 2019 – Crònica d’actualitat 155

Teresa May ha batallat contra el seu parlament. Boris Johnson el posa de vacances i durant aquest mes i mig pot fer el que vol. Es comenta el funcionament de la democràcia anglesa. A l’UCE una taula rodona ha debatut sobre Catalunya Nord i el procés polític a Catalunya, amb Jordi Taurinyà, Pere Becque i Joan Pau Billes, el batlle de Pesillà de la Ribera. El president francès Emmanuel Macron és un príncep republicà, copríncep d’Andorra. S’evoca la seua visita i l’associació d’Andorra a la Unió Europea.

Com n’és d’estranya la democràcia anglesa

Actualitat política d’aquí i més enllà com deia l’anunci. És el cas avui perquè ens vols portar a Anglaterra i dir-nos com és d’estranya la democràcia anglesa.

De vegades fa difícil entendre el què passa a cals Anglesos. Fa tres anys que el brèxit és a totes les tertúlies polítiques i a la una, a la portada de tots els diaris, i encara més des de fa una setmana, amb la iniciativa del primer ministre Boris Johnson. Ha posat el parlament anglès, els Comuns, en vacances forçades fins a mitjans d’octubre, és a dir gairebé fins a la data prevista per la sallida d’Anglaterra, del Regne Unit de la Unió Europea. La seua predecessora Teresa May ha batallat durant dos anys contra el seu parlament i contra el seu propi partit. Ell no batalla, sinó que el posa de vacances i, per tant, li talla tota possibilitat de decisió o d’anar contra ell. Mentrestant durant aquest mes i mig ell és l’amo i pot fer el que vol. Quan tornin a reunir-se els diputats serà massa tard. És una jugada extraordinària.

Això és sorprenent dins una democràcia parlamentària i ens fa preguntar sobre el funcionament de la democràcia anglesa. Primer, cal saber que no hi ha cap constitució i que se regeix segons la jurisprudència, és a dir els exemples de situacions del passat i els costums del parlament. Això no vol dir que no hi ha canvis, però se fan sense una revisió constitucional. Hi ha alhora la rigidesa del costum i la possibilitat més simple del canvi.

La situació actual comença amb el brèxit, votat per referèndum el juny del 2016. Com que el perd, el primer ministre conservador David Cameron dimiteix. Teresa May és elegida líder del partit conservador i al juliol del 2016 li succeeix, sense més formalitats ni vot del parlament. El seu partit governava, doncs ella governa.

El vot del brèxit va ser portat per Boris Johnson, allavontes batlle de Londres, que va fer una campanya amb falses notícies i xifres falsificades sobre un pretès benefici de sàller de la Unió Europea. Els anglesos s’enteren ara que no hi era. El vot positiu aconseguit amb una opinió pública manipulada, ell s’excusarà per aquests errors, dimitirà de batlle i se farà oblidar fins ara. No era la primera vegada que aquest senyor manipulava car l’any 1986 se va fer acomiadar del diari The Times, on treballava com a periodista, per haver falsificat una citació, una notícia, segons el seu CV a viquipèdia.

Al gener del 2019, Teresa May va fer front a una moció de censura i la va guanyar. Segons les normes angleses no se la podia fer caure durant un any. Doncs el parlament no podia fer res contra ella. Però, per pressió del seu partit va ser obligada de dimitir al juliol, Boris Johnson esdevé líder del partit i la substitueix com a primer ministre, sense més formalitats. Pot semblar estrany per una democràcia, però és així.

Boris Johnson se troba evidentment amb els mateixos problemes i amb una oposició que no vol el brèxit, o un brèxit pactat amb la Unió Europea. Ell no ho vol. Com que és costum que el parlament prengui uns dies o setmana de pausa al setembre, ell fa el torero i li dona un més i mig de vacances.

Què passarà ? Si la Unió Europea no afluixa serà una sallida del Regne Unit sense cap acord. Doncs hi haurà fronteres una nova vegada dins Irlanda – i problemes – i Escòcia vol quedar-se dins la Unió Europea. Boris Johnson, que té barra i que té majoria gràcies al suport dels diputats unionistes protestants d’Irlanda del Nord, ha dit a Irlanda mateix que tornaran a tenir les fronteres, i ha anat a Escòcia per dir als escocesos que res d’un altre referèndum. Aquí n’estem.

Catalunya Nord i el procés a l’UCE

El tema és complicadet i Joan Becat ens ho aclareix un poc avui. Aquest era el primer tema que destacàvem. El segon ens torna a portar cap a casa : Catalunya Nord i el procés a l’UCE.

A la Universitat Catalana d’Estiu una taula rodona ha debatut sobre Catalunya Nord i el procés polític a Catalunya, com se veu des d’aquí i quina implicació hi tenim. Era organitzada per la delegació de l’IEC a Perpinyà, amb Martina Camiade i Claudine Terrene. Primer van ser exposats, seguits d’un debat amb els alumnes de l’UCE presents durant tota la tarda i moltes preguntes. Catalunya Nord interessa molt al sud des de l’1 d’octubre del 2017. Les preses de posició dels batlles, del Consell departamental i de 41 senadors a favor dels presos polítics i exiliats i del respecte dels drets democràtics i de la llibertat d’expressió van ser molt apreciades a Catalunya. Els presents en van donar la prova.

També interessa molt la posició de l’Estat francès i del seu govern, car sembla estrany que els responsables d’un Estat de llarga tradició democràtica, que se vol la pàtria dels drets de l’home, recolzi i ajudi l’Estat espanyol, que precisament no respecta aquests drets humans. Participaven a la sessió Jordi Taurinyà, de l’ANC Catalunya Nord i del Comitè de solidaritat amb els presos, Pere Becque, advocat i vicepresident d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, cronista a Ràdio Arrels, i jo mateix.

Els ponents durant el debat sobre el procés vist des de Catalunya Nord : Pere Becque, Joan Becat, Joan Pau Billes, que exposa, Jordi Taurinyà (foto Josep M. Muntaner /UCE).

A les cinc de la tarda a l’amfiteatre del liceu Renouvier, en una taula rodona destinada al conjunt de l’UCE i visible per streaming, s’hi va afegir Joan Pau Billes, el batlle de Pesillà de la Ribera (veure el vídeo de l’acte : http://serveidepremsa.info/el-proces-vist-des-de-catalunya-nord/). Va comentar com moltes persones, entre altres els elegits, eren preocupades i indignades de veure més de set cents batlles de Catalunya acusats en justícia per haver permès que la gent voti, i que els membres del govern autonòmic legítim eren empresonats i en exili per haver complert el seu mandat electoral. Si l’Estat no volia un referèndum ho calia prohibir en els programes electorals, car un cop estan elegits no se pot retreure que els apliquin. Va explicar com va redactar una carta de suport firmada per més de cent batlles. Va dir clarament que no era una carta a favor de la independència, car no els hi tocava com a batlles d’opinar sobre aquest punt d’un altre Estat – com a ciutadans és un altre tema -, sinó una defensa dels drets democràtics i ciutadans. Se’l va molt aplaudir i el president de l’UCE Jordi Casassas va fer observar que era molt i que encara s’esperava que un sol batlle de la resta de l’Estat espanyol protesti per aquestes agressions a la democràcia.

Jordi Taurinyà ha indicat el naixement i les accions de l’ANC Catalunya Nord en suport al procés, les manifestacions davant del consolat d’Espanya a Perpinyà, l’exposició de les 55 urnes i tot el que s’ha fet. Pere Becque va comentar les actituds fredes o hostils a França, que contrasten amb la dels elegits de Catalunya Nord. Per ell, el que està passant a l’Estat espanyol posa en perill la democràcia i els drets civils no només a Espanya i a Catalunya sinó a França i a tota Europa.

Els prínceps que ens governen

Això va tenir lloc a Prada a la Universitat Catalana d’Estiu. Ara fem una reverència perquè els parles dels prínceps que ens governen.

Sem governats per prínceps. No ho sembla, però us ho demostraré. Es diu sovint en la premsa humorística o d’oposició que el president Emmanuel Macron governa com un rei, i fins i tot com el rei dels déus romans, el Júpiter. Tots s’equivoquen, Emmanuel Macron governa com un príncep. No és broma, és la veritat. El president Macron és príncep d’Andorra. És un príncep republicà, però és un príncep. Els dos conceptes no m’agraden gaire quan són junts, car el republicà que soc és ofensat pel qualificatiu de príncep, però efectivament reconec que és un príncep. Per tant la França posseeix una dinastia de prínceps, que no ho són de pare a fill, sinó d’elecció a elecció : Mitterrand, Chirac, Sarkosy, Hollande i ara Macron. Un amic meu deia en broma mig seriosa que no votava mai pel president de la República francesa sinó pel copríncep d’Andorra.

En efecte el Principat d’Andorra té dos coprínceps. Al nord és el president de la República frances, com a hereu dels reis de França, ells mateixos hereus dels comtes de Foix, Fois en occità. Al sud, és el bisbe d’Urgell – avui arquebisbe – que a l’Edat Mitjana era un senyor territorial. Ha perdut tots els seus poders a Catalunya, però curiosament els ha guardat sobre Andorra. Els andorrans, que sempre han sapigut jugar sobre les ambigüitats i les oposicions entre ells i els dos Estats que els suportaven, França i Espanya, han aconseguit que el seu país no fos annexat ni per l’un ni per l’altre i, finalment, ser un Estat independent avui membre de les Nacions Unides. En català en diuen fer la puta i la ramoneta, és a dir fer doble joc, aprofitar de l’un i de l’altre. L’expressió “fer l’andorrà” no té aquest sentit, car és fer aquest que no entén les coses que se li diuen car no les vol fer. És la resistència dels febles davant dels grossos i al final no cedir.

S’acostuma designar els reis i els prínceps pel seu nom i no pel seu cognom. Per exemple per Mònaco se diu el príncep Albert o el príncep Rainier, i no el príncep Grimaldi. Doncs farem el mateix pel príncep nostre andorrà. D’aquí quinze dies el príncep Emmanuel visitarà els seus súbdits andorrans, que el passejaran pel país, com ho fan sempre, que li faran grans honors i li demanaran el seu suport pels afers en curs.

Aquesta visita cau bé, car Andorra és en negociació amb la Unió Europea per ser un membre associat, conjuntament amb San Marino i el Liechtenstein. No serà membre de ple dret, amb dret de vot i diputats, però tampoc no serà obligada d’aplicar totes les normes europees, però sí que tindrà el tracte com si fos a l’interior per tots els aspectes que toquen la gent i l’economia. Me sembla evident que el príncep Emmanuel prometrà d’ajudar el seu Principat d’Andorra a ser associat a la UE. Té prou influència per a aconseguir-ho i se’n pot emportar la glòria, car el príncep episcopal no té cap pes polític ni diplomàtic i Espanya, encara que present a Andorra, no hi té cap responsabilitat. A més què pesa un pobre Pedro Sánchez a Europa a costat de nostre príncep Emmanuel ?

Ho hem pres fins ara de broma, però Andorra és una cosa seriosa i nosaltres catalans del nord tenim un deute envers ella. Quan el 1982 vaig negociar a París la llicenciatura de català, que va ser primer refusada a la universitat i després proposada i obtinguda per la Federació d’entitats catalanes de Catalunya Nord, vaig demanar la seua ajuda al cap de govern Òscar Ribas Reig i al seu ministre d’educació Antoni Ubach. Van escriure i va pujar fins a l’Eliseu al príncep François – François Mitterrand és clar -, per tornar a baixar cap al ministeri d’educació francès. No va ser el sol element positiu, però va ser un dels determinants. Doncs visca Andorra i el seu príncep republicà !

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/363/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-3-de-setembre-del-2019

Leave a Reply

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius