RÀDIO ARRELS – 14 de maig del 2019 – Crònica d’actualitat 139
Amb la novetat del vot electrònic la candidatura de Joan Canadell, impulsada per l’ANC, ha guanyat a la Cambra de Comerç de Barcelona. Al judici del procés, testimoniatges de votants de diferents llocs de Catalunya, que fan caure el muntatge de la fiscalia i dels policies. La junta electoral i la justícia espanyoles s’han cobert de ridícul amb els intents de bloqueig de la candidatura Puigdemont a les eleccions europees, les tergiversacions i el vaivé entre estructures estatals amb parers contradictoris.
Canvis a la Cambra de Comerç de Barcelona
Tractarem diferents temes d’actualitat. Començarem amb la Cambra de Comerç de Barcelona.
En realitat més que canvis, una revolució a la Cambra de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. Les cambres de comerç tenen molta importància en les regions actives i en les economies que creixen. Representen el món empresarial, poden fer estudis prospectius i orientar l’economia, estableixen relacions amb l’exterior i són interlocutores dels poders públics, que influencien. Les seves preses de posició sempre tenen pes. És el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona, la més important de Catalunya i de les primeres d’Espanya.
El seu president, Miquel Valls, de les empreses metal·lúrgiques Valls i membre de diversos consells d’administració, dirigia la cambra des del 2002. La seua última reelecció havia aixecat polseguera, car dels 7.000 vots emesos en presencial o per correu, la majoria van ser anul·lats perquè eren vots per correspondència que sallien de la mateixa adreça.
Aquesta vegada la Generalitat havia fet possible el vot electrònic, és a dir des de la casa o de l’empresa amb un ordenador o un mòbil connectat. Han participat 17.000 votants i la candidatura de Joan Canadell, impulsada per l’ANC, ha guanyat trenta-dos dels quaranta llocs a triar. Aquesta candidatura “Eines de país” era declaradament independentista. Els tres altres candidats, tots continuistes i que eren donats per favorits, han tingut només vuit elegits en total.
Als quaranta elegits cal afegir sis representants de les organitzacions empresarials i els catorze de les empreses que aporten voluntàriament fortes cotitzacions, o sigui un total de seixanta escons pel consell d’administració. La llista Canadell és doncs majoritària en el ple de la cambra. Joan Canadell no és un desconegut. Aquest enginyer i empresari de 51 anys ha dirigit empreses i ha fundat “Petrolis Independents”. És cofundador del Cercle Català de Negocis, una associació d’empresaris catalans per la independència.
La premsa de Madrid ha marcat el cop. Per exemple uns titulars van ser: “El independentismo arrolla (recluta, allista) a las elecciones a la Cámara de Barcelona” (El País), o “El separatismo arrasa en la Cámara de Comercio de Barcelona”.
La Vanguárdia, un diari conservador de Barcelona, el més llegit a Catalunya que se voldria diari de referència a Catalunya, com Le Monde a París, ha posat com a títol després de la victòria dels empresaris i autònoms a favor de la independència: “El vuelco en la Cámara commociona el mundo empresarial catalán”. Com si els votants i els elegits no eren catalans i els que van ser minoritaris i governaven fins llavors eren els catalans de debò. Faria riure si no fos mentida.
Precisem les intencions que el títol explicita i veiem quina és la ideologia política d’aquest diari. Per ell, els empresaris que són a favor de la República i per la separació d’Espanya no són catalans, que és la seua manera de dir que són catalans dolents, malvats. Al contrari els empresaris commocionats segons la Vanguárdia són ells els catalans bons, és a dir els que no volen la independència, els que volen quedar-se a Espanya. Queda clara la posició del diari i dels interessos que suporta i protegeix. Totes les opinions són lícites, inclosa la que defensa la Vanguárdia però, per qui en dubtava, li cau la careta de diari objectiu i neutre que li agrada ensenyar habitualment.
Això m’ha fet recordar que a la tardor del 2017 la Vanguárdia va participar a la campanya de desinformació i de por per a ampliar el sentiment d’angoixa d’una part de la població quan se deslocalitzaven empreses sota la pressió del govern Rajoy i del rei. A notar que alguns d’aquests empresaris commocionats, que han perdut la direcció de la Cambra de Comerç, són els que han canviat allavontes la seu de la seua empresa per posar-la a fora de Catalunya. Doncs aquest bons catalans van deliberadament afeblir l’economia catalana amb l’objectiu de crear pànic. És fàcil treure’n conclusions.
El testimoniatge de les “muralles humanes”
Comentaris després de les eleccions a la Cambre de Comerç de Barcelona. Canviarem de tema i seguim parlant del judici que té lloc al Tribunal Suprem de Madrid.
El tribunal ha sentit la setmana passada molts testimonis citats per les defenses, amb el dilluns mossos d’esquadra i dimarts votants de diferents llocs de Catalunya, de totes edats i professions diverses. Testimoniatges diferents però tots d’una gran sinceritat. Res de la uniformitat i d’aparença de lliçó apresa dels testimoniatges dels policies i guàrdies civils. D’una manera encertada hi havia gent de pobles o de barris on no hi va haver incursions policials. Van demostrar la voluntat de votar i l’autoorganització. D’altres eren de llocs on hi va haver violència policial. Han dit que havien viscut situacions traumàtiques. Per tots era evident la voluntat de votar malgrat l’angoixa de l’arribada dels cossos policials de l’Estat. Un va dir que, veient les imatges a les televisions i xarxes socials, persones que coneixia i que no pensaven votar se van desplaçar a la tarda per votar sí. també l’espontaneïtat era evident: cap ordre ni obligació, sinó un desig multitudinari de votar.
A una pregunta de l’advocada de l’Estat demanant perquè hi havia “escudos humanos con ancianos”, el testimoni que participava a la mesa del seu poble va explicar que hi havia cues de gent que esparven tan llargues, amb hores d’espera, que demanaven si hi havia gent gran, gent amb cadires de rodes o gent amb els seus fills per passar en prioritat, cosa que va fer que quan va irrompre la policia a cert llocs hi havia bastanta gent gran dins el col·legi electoral, que la policia va agredir igualment. Un senyor gran va explicar que, per sortir-lo del bureu de vot, el van aixecar pels testicles – pels collons – i el van tirar fora com un paquet. Va rebre un cop de puny a la cara i, xocant a terra, se va ferir amb sang.
I així durant tot el dia, amb sempre preguntes dels fiscals com: “Sabieu que hi havia una decisió que prohibia el referèndum? Sabieu que una jutja havia demanat la requisició de les urnes i el tancament dels centres electorals?”. És a dir: “Sabieu que feieu una infracció?” I els testimonis contestant: “Nosaltres voliem votar. Pensavem que era un dret”. Tots van ser sorpresos per la violència sobtada de la policia i dels guàrdies civils. En cap dels llocs d’on venien els testimonis no van explicar res ni fer somacions. Van entrar directament a garrotades a tothom, a dalt i a baix de les persones. Un testimoni expulsat violentament va demanar a un guàrdia civil perquè havien estat tan violents contra ells, i li va contestar: “Tenemos órdenes”. No cal cap comentari més.
Ara bé la desfilada dels votants, accelerada pel jutge Marchena, se fa dins una evident indiferència del tribunal. Visiblement pels jutges tot això no compta. El que cerquen és saber si el govern o les administracions han demanat que la gent voti, per assentar l’acusació dels presos polítics, i si els mossos han complert o no, pel mateix objectiu. Però se confirma que no va ser així, que la gent hagués anat a votar fins i tot si se’ls hi havia dit de no anar-hi. També cauen les famoses i terribles imatges de les muralles humanes i de l’agressivitat de les masses mencionades pels guàrdies civils. Les muralles humanes no existien, eren aquests testimonis, gent com tothom, emocionats quan evoquen el que han patit. Sempre han esta pacífics, fins i tot quan rebien garrotades i no han respost mai a les provocacions policíaques.
El vodevil de la candidatura europea de Carles Puigdemont
Altra tema, ens vols parlar de la candidatura de Carles Puigdemont, que qualifiques de vodevil?
Sí. No parli de la candidatura sinó del que l’envolta. És un vodevil, una comèdia de bulevard. La junta electoral i la justícia espanyoles s’han cobert de ridícul una altra vegada. Els fets són simples: Junts per Catalunya ha muntat una llista per les eleccions europees, encapçalada per tres polítics a l’exili, precisament a Brussel·les, seu de la Unió Europea, Carles Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Tot normal, ja que Puigdemont i Comin se van presentar a les eleccions al parlament de Catalunya del 21 de desembre del 2017 i van ser elegits.
El 28 d’abril d’enguany, fa dues setmanes, l’independentisme guanya a Catalunya a les eleccions generals espanyoles. Represàlia o ràbia? La junta electoral central accepta un recurs contra ells dipositat pel Partido Popular i Ciudadanos. La junta se reuneix i els declara inelegibles per raons que no consten a la llei ni a la jurisprudència. És incomprensible car, com hem dit, se’ls va deixar presentar i van ser elegits tot i sent exiliats. A més la junta ho decideix per cinc vots contra quatre, dels quals el president i el vicepresident, que van declarar que no hi havia base jurídica. Era doncs una pura operació política contra Carles Puigdemont per a prohibir-li una audiència internacional.
L’afer no s’acaba aquí. L’advocat Gonzalo Boye, que defensa Carles Puigdemont, diposita un recurs d’anul·lació davant del tribunal contenciós administratiu de Madrid i davant del Tribunal Suprem.
El fiscal, és a dir el jutge d’instrucció, confirma que no hi ha bases legals i que els tres imputats se poden presentar. El cas passa al tribunal contenciós. Aquest, per no se mullar, transmet la queixa al Tribunal Suprem. Continua el tango, passos endavant i passos enrere. El Suprem respon que no és a ell de decidir car la llei atorga aquest paper al tribunal contenciós. Afegeix malgrat tot dos elements importants: li demana que decideixi en urgència i li diu que, segons ell, els sancionats se poden presentar. Per tant el Tribunal Suprem avala la tesi del fiscal. Evidentment, amb aquesta presa de posició, el tribunal contenciós autoritza la candidatura Puigdemont-Comin-Ponsatí a les eleccions europees.
Com pels vodevils, hi ha sempre una novetat, un rebondissement. Pablo Casado, el líder del Partido Popular, que a les eleccions d’abril ha fracassat com mai havia perdut el seu partit, porta el cas al Tribunal Constitucional. Recordem que aquest, fins fa poc, era a les ordres del Partido Popular. Queda clar que vol prohibir l’entrada de Carles Puigdemont al Parlament Europeu o, com a mínim prohibir-li de fer campanya. No s’adona que, fent tot això, és ell que li fa la campanya, i de franc. Reunit en urgència, el Tribunal Constitucional refusa d’acceptar la queixa i aquí s’acaba la comèdia. Ara per ara.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/316/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-14-de-maig-de-2019