RÀDIO ARRELS – 13 de març del 2018 – Crònica d’actualitat 78 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Sense permís del jutge Jordi Sànchez no se pot presentar a la presidència de la Generalitat. Al congrés de Lille Marine Le Pen canvia el nom de seu partit Front National per Rassemblement National, però és ja nom de dos partits, un actual i un partit feixista sota el règim de Vichy. El president Macron continua les reformes: s’ataca a la SNCF, el bastió del sindicalisme, i canvia el reglament de l’assemblea dels diputats.
Candidatura de Jordi Sànchez
A Catalunya, la candidatura de Jordi Sànchez ocupa el centre de l’actualitat.
El jutge Llarena, del Tribunal Suprem, refusa divendres que Jordi Sànchez pugui assistir al ple del parlament de Catalunya per a presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. Els arguments són increïbles. S’escriu clarament que no se vol respectar la democràcia.
Diu en el seu escrit que el guarda a la presó car si l’allibera hi hauria manifestacions de suport, que serien un desordre públic. Però el més gros és que escriu que hi ha un risc de recidiva car és elegit d’una llista que té la independència al seu programa: “La existencia de un delito político en el que concurren todavia sectores que defenden explicitamente que debe conseguirse la independencia de Cataluña”. És a dir que mentre hi hagi candidats dels partits independentistes, aquests no podran governar. Doncs tenim aquesta situació aberrant: els independentistes se poden presentar, poden tenir majoria parlamentària – doncs ser validats pel vot ciutadà – però no poden governar. Doncs qui ha de governar? La minoria? És l’absència absoluta de respecte del vot dels ciutadans i de les llibertats polítiques i d’opinió. Tot això escrit tranquil·lament negre sobre blanc. Fins ara hi havia a Espanya derives neofranquistes. Se veu clarament avui que l’Estat actua cada vegada més segons mètodes feixistes, limitant les llibertats d’opinió i polítiques.
Dissabte el president del parlament Roger Torrent reporta l’elecció car els advocats de Jordi Sànchez volen portar el seu cas davant el Tribunal de Drets humans d’Estrasburg. Però finalment decideixen d’eixugar les possibilitats de la justícia espanyola, presentant un recurs davant el mateix Tribunal Suprem, és a dir el mateix que prohibeix a Jordi Sánchez de presentar-se. La justícia espanyola és estranya i no crec que se pugui dir que és neutra.
Demà dimecres reunió dels diputats de Junts per Catalunya aniran a Brussel·les, convocats per Carles Puigdemont per fer el punt i decidir de l’estratègia. Ensenya també qui és l’amo.
Rassemblement Nacional
Marina Le Pen vol passar de Front National a Rassemblement National.
Al seu congrés de Lille el Front National ha decidit de canviar de nom, així ho ha volgut la seua presidenta Marine Le Pen, reelegida amb 100% dels vots. Proposa que se digui d’ara endavant Rassemblement National. Vol canviar la imatge: front fa pensar a defensa, a oposar-se o a la guerra, quan rassemblement és aplegar per arribar al poder. Me fa l’efecte que més que agafar votants de dreta, serà més aviat el Wauquier que se menjarà una bona part dels seus electors.
Últimament és moda, tothom ha canviat de nom: tenim Les Insoumis, En Marche, Les Républicains, i ara el Rassemblement National. Només falten el Partit Socialista, que s’ho pensa, i el Partit Comunista, que per ara no hi pensa, almenys ho sembla.
Ara bé, res no és simple per la senyora Marina Le Pen, car el Rassemblement National ja existeix. És el nom dipositat el 2013 per una persona pròxima a Charles Pasqua per un nou partit que se declara gaul·lista i republicà, amb com a símbol la creu de Lorena junta amb una flama tricolor, exactament com la flama del Front National. Diuen que aniran al tribunal si se’ls roba el seu nom. Llevat evidentment que la Marina Le Pen trobi una entesa i els hi compri. Passi el que passi, tot això no fa seriós, és un treball d’amateur. Que ningú al Front National no té internet i no sap cercar a Google, com ho he fet jo, per veure si no hi ha ja un Rassemblement National? O bé, més simplement, perquè no ho demanen al servei de l’Estat que enregistra els partits?
A més, segur que hi haurà gent mal pensada, per exemple periodistes o adversaris polítics, que diran que el nou nom fa pensar molt a un altre Rassemblement, fundat l’any 1941 sota el règim de Vichy per Marcel Déat, el Rassemblement National Populaire. Marcel Déat venia del socialisme i el seu partit era feixista, antisemita i col·laboracionista amb els nazis. Se declarava socialista, com el partit nazi del Fürher Hitler – nazi és la contracció de nacional i socialista – i europeu. Entenem-nos, era per la gran Europa d’Hitler. Doncs tot plegat, per fer nou i canviar de cara, no crec que el nom sigui encertat.
Se veu en un vídeo que a la sortida d’una discoteca un membre destacat del Front Nacional tracta un vigila de negre de merda.
Mala sort, el dia mateix on volia canviar la seua imatge, el Front National fa parlar d’ell mitjançant l’assistent parlamentari de Marine Le Pen, Davy Rodriguez. Aquest és també el número dos de les Joventuts d’aquest partit. Sembla que anava begut i en una altercació amb un vigila li diu “Retourne en Afrique”, i el tracta de “Nègre de merde”. Tothom ho ha pogut veure i sentir car el vídeo amateur que va filmar una persona present va passar en les xarxes socials i a les televisions. No he pogut trobar d’on venia el vigila ni tampoc de quina família venia aquest mal educat i racista Davy Rodríguez. Però me diverteix imaginar que el vigila, negre de pell, pugui ser un francès de les Antilles, doncs d’una família francesa de les illes des de la segles, insultat per un altre francès, que no sé si “de souche”, dient-se Rodríguez, que li demana de tornar a Àfrica! En aquest cas qui seria més en dret de donar lliçons? No faig distincions entre la gent segons el seu origen i cal respectar tothom, vingui d’on vingui, cosa que no fa aquest Rodríguez. Racisme pur.
Aquesta situació m’ha fet pensar en una anècdota personal que va passar a la Plaça Aragó de Perpinyà a finals dels anys setanta del segle passat. No era del tot racisme, però hi havia la mateixa voluntat d’exclusió i la mateixa incoherència. S’acabava de crear a la universitat el DUEC, el primer diploma de català. L’Indépendant n’havia parlat amb bons termes, amb fotos i tot. Doncs passant per la Plaça Aragó un senyor gran, de l’estil dels que feien grups allà per comentar el dilluns el partit de l’USAP o del XIII Català, me va parar per felicitar-me per la iniciativa. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que era un primer pas, que calia ara crear una llicenciatura, formar mestres i ensenyar el català a totes les escoles. Allavontes va canviar de cara i me va dir: “Écoutez, si vous n’êtes pas content vous n’avez qu’à retourner chez vous!”. Me va deixar plantat sense més civilitats. No vaig tenir temps de li demanar on ell havia nascut, mes el cert és que jo vaig néixer a Perpinyà i que no puc ser més al mig de casa meua que a la Plaça Aragó. Era una reacció d’exclusió i, fins i tot, amb un regust racista.
Macron reforma
Per acabar, ens interessarem a les reformes del president Macron.
El president Macron continua les seues reformes, i això que no fa ni un any que és elegit. Ara s’ataca al bastió del sindicalisme, és a dir a la SNCF, els conductors de trens i la CGT. Aquests van ser i són sempre la punta de llança de les reivindicacions sindicals, car amb dos milers de persones tenen la capacitat de bloqueig de tot l’Estat i de l’economia.
Inicialment, a més de la reforma de l’estatut dels xeminots, s’havia dit que també tancarien gairebé totes les petites línies, llevat que les regions en paguin el dèficit i les facin seues. Evidentment ha aixecat moltes resistències dels batlles de totes tendències i de moltes regions. Però ara el primer ministre Edouard Philippe ha dit que no seguiran les recomanacions de l’informe que s’havia demanat i que ho proposava. Per tant no se tancarà cap línia. Això sí, les regions hauran de posar la mà a la butxaca.
Per tant ara tots aquests preocupats descansen i se senten més tranquils. Passa sempre desprès d’una por, car te trobes més relaxat. Això fa que serà difícil als sindicats de mobilitzar molta gent contra la reforma de la SNCF, car no crec que hi hagi la unió sagrada de tots els descontents, és a dir dels sindicats, dels batlles i dels territoris.
Com si això no fos prou, el president Macron pensa canviar el règim intern dels debats a l’assemblea per evitar centenars i milers d’esmenes – els amendements – dipositades per l’oposició i destinades a bloquejar les lleis que no li agraden, i per això fan una guerra de trinxeres. Doncs se preveu que el nombre d’esmenes serà més limitat i proporcional al nombre de diputats dels grups parlamentaris. A més seran examinades conjuntament i no una per una.
Com per la tramuntana quan bufa a rufagades, hi ha encara més reformes anunciades d’aquí l’estiu: el batxillerat i la formació professional. Per tant, en permanència, tothom té un bistec a defensar i patates fregides a guanyar, car si cada reforma molesta alguns, hi ha també avantatges per molts altres, i una bona part de l’opinió té el sentiment que són necessàries. Per tant impedeix un front comú en contra. És una tàctica admirable i el president Macron té molta sort de tenir destrossades tant l’esquerra com la dreta, i fins i tot el Front National. Cal dir que ell hi ha contribuït.