RÀDIO ARRELS – 12 de novembre del 2019 – Crònica d’actualitat 165
Com previst no hi ha cap partit ni coalició que pugui governar, llevat que el PSOE i Podemos tinguin el suport dels independentistes catalans o d’una part de la dreta. L’enfonsament de Ciudadanos i l’emergència dels neofranquistes de Vox clarifiquen les hipocresies de la política espanyola. A Catalunya l’independentisme creix globalment però amb grans diferències entre els partits. Durant 24 hores el Tsunami Democràtic talla l’autoruta al Pertús, a l’àrea duanera en territori francès. El president François Mitterrand va tenir una relació ambigua amb els drets lingüístics. Va permetre l’ensenyament de les llengües regionals però va treure els drets lingüístics de les ratificacions del Pacte internacional sobre els drets civils i polítics i del Conveni internacional dels drets dels infants de les Nacions Unides.
10N, l’Espanya ingovernable reforça el feixisme
Començarem aquesta crònica comentant les eleccions que hi va haver l’últim cap de setmana a l’Estat espanyol.
Resumint, Espanya és ingovernable, com ho era abans, i el feixisme creix i se reforça. Les eleccions espanyoles de diumenge van ser sense sorpreses. Com ho preveien tots els sondejos, no hi ha cap partit ni tan sols cap coalició de dretes o d’esquerres que pugui governar. És la mateixa situació que a les eleccions de l’abril d’enguany, amb la diferència que el PSOE i Podemos han perdut deu escons i, per tant, els hi serà encara més difícil de formar govern. Pedro Sánchez no volia el suport dels independentistes catalans, que li oferien de franc sense res a canvi, i ara no podrà formar govern sense ells, o bé li caldrà el suport de Ciudadanos i del Partido Popular. Ara per ara, Espanya és ingovernable.
Si mirem per blocs, el PSOE, Podemos i Más País (una excisió de Podemos) han perdut 1,5 milions de vots i doncs deu diputats. Però arriben una mica més amunt que les dretes. Per tant hauran de procurar formar un govern de coalició. Pedro Sánchez diu que res, que li donin suport des de fora i que Ciudadanos facin igual. Seria doncs ajuntar l’aigua i el foc. El resultat habitual de la barreja són cendres i tions socarrimats. En política també.
A la dreta i extrema dreta el Partido Popular crida victòria car ha pujat de 66 a 87 diputats. Però recordi que fa dos anys, sota Rajoy, en tenia 137. Per tant és sempre dins el seu forat negre. Ciudadanos ha baixat com un yoyo, passant de 57 a només deu diputats, és a dir molt menys que les previsions. Aquest partit deia fa dos anys que era el primer a Catalunya i només hi ha aconseguit dos diputats sobre els 48 que hi havia en joc. Un desastre i una marginació total. El seu líder Albert Ribera n’ha tret les conclusions. Ha dimitit i anunciat que abandonava la política, com Mariano Rajoy l’any passat. L’independentisme català gasta precoçment molts líders espanyols.
Paral·lelament Vox ha pujat molt. Ara té 15% dels vots i 52 diputats, més del doble de l’abril. És el tercer partit espanyol. Espanya no ha triat d’afavorir ni la dreta ni l’esquerra sinó un partit neofranquista. Perquè aquesta baixada brutal de Ciudadanos i aquesta emergència dels feixistes de Vox ? L’humorista Pierre Dac tenia una fórmula que ho explica tot i que m’agrada. Deia “Tout est dans tout et réciproquement”, Se verifica a Espanya. Els comentaristes francesos s’estranyen i se demanen d’on sàllen aquests votants. Doncs no sàllen de cap lloc car ja hi eren, primer dins el Partido Popular i sobretot després dins Ciudadanos, que s’ha buidat, xupat per Vox. Cosa que demostra el que us dic des de fa anys : Ciudadanos no és un partit centrista, com se declaren ells i com ho creuen Macron i En Marche. No és entre el PSOE i el PP, sinó que sempre ha estat a la dreta del PP, a la dreta de la dreta. Els electors que el votaven els han deixat per votar l’original, el partit franquista Vox. Junts, els tres partits PP, Ciudadanos i Vox han perdut un milió de vots. Per tant no són nou electors per Vox, sinó desplaçaments de vots.
Espanya era un cas particular a Europa. Era el sol que no tenia un partit d’extrema dreta, quan tots el tenien. Era encara més insòlit dins un país que havia conegut quaranta anys de feixisme. Aquesta situació era una aparença car els franquistes eren dins el PP, on governaven sota Aznar i Rajoy. Amb el procés d’independència de Catalunya, Ciudadanos s’ha destacat del PP sobre la base de l’anticatalanisme. Després del 2017 sorgeix Vox, directament feixista més que d’extrema dreta. És l’independentisme català que ha revelat les hipocresies de la política espanyola i que ha despertat l’Espanya feixista i, per tant, que ha clarificat la situació.
Durant la campanya electoral els partits clàssics, PSOE, PP i Ciudadanos han fet “surenchère”, escalada d’amenaces contra Catalunya. A veure qui seria més ferotge i agressiu contra la seua independència. Molta gent ha votat Vox perquè era qui anava més lluny i era el més radical, car volia suprimir la Generalitat, il·legalitzar tots els partits independentistes i suprimir totes les autonomies arreu d’Espanya. No podrem saber, ara per ara, si el PP i Ciudadanos haurien fet aliança amb Vox, un trifachito, per governar l’Estat, com ho han fet a Madrid, a Andalusia i altres llocs.
En resum, Pedro Sánchez haurà de triar entre el govern d’esquerres que no ha volgut al juliol, amb encara més necessitat dels independentistes catalans, o un govern sense suport dels catalans però sí de la dreta, o encara repetir eleccions que donarien una vegada més el mateix resultat.
10N, l’independentisme creix a Catalunya
Comentem ara les eleccions a Catalunya.
A Catalunya el PSC i En Comú Podem se mantenen, i el PP, Ciudadanos i Vox tenen només dos diputats. Globalment l’independentisme passa de 22 a 23 diputats i manté el seu nombre total de votants quan la participació ha disminuït, però amb grans diferències entre els partits. JxCat creix en votants i en diputats. La CUP, que se presentava per primera vegada, tindrà dos diputats. ERC és castigada pels seus votants ja que perd dos diputats i 300.000 vots en sis mesos. Tot i que manté la fidelitat de les tres quartes parts dels seus votants, ERC paga el preu del seu pactisme amb Pedro Sánchez, que no li demanava res.
Malgrat això, el cap de llista Gabriel Rufian parlava ahir a Catalunya Ràdio com a vencedor, ja que passava al davant del PSC. Afirmava que l’objectiu era “poder liderar el procés” i “obtenir un pacte nou amb l’independentisme”. Dit de manera més clara, presidir la Generalitat. Però no ha dit res de com volen portar Catalunya a la independència. Suposi que ho tenen previst per més tard. Se veia venir des de fa un any, l’objectiu primer d’ERC és de saber qui mana a l’autonomia de Catalunya, si ells o Carles Puigdemont. Me fa pensar a la pel·lícula francesa que belleu recordeu : “Et la tendresse ? Bordel !”, que podríem catalanitzar amb : “I la República ? Collons !”
Mentrestant aquests jocs polítics contrasten totalment amb l’actitud de la ciutadania. La famosa acció anunciada pel Tsunami Democràtic era de tallar l’autoruta a la frontera. L’originalitat és que s’ha tallat del costat francès, al davant de la piràmide de Ricard Bofill, on hi havia abans els controls de duana, ja que a la frontera d’Estat no hi havia lloc per a establir una plataforma de servei. Per tant és a la policia francesa a qui tocava de resoldre el tema.
El tall va començar a les 9 del matí i va durar fins a la nit, amb repercussions sobre el trànsit. A les ràdios franceses va ser una de les primeres notícies tot el dia. Fins i tot s’ha muntat un escenari al mig de l’autoruta on ha cantat Lluís Llach. Una organització remarcable i impressionant.
Com que el Tsunami Democràtic no té líders sinó que és la gent, la policia i les autoritats franceses necessitaven un mitjancer, que va ser Claudi Ferrer, el batlle de Prats de Molló, que va evitar les càrregues contra els manifestants. La policia ha fet saber que no actuaria de nit i el tall de l’autoruta ha durat fins al matí, on més gent pujava cap a la Junquera i el Pertús.
François Mitterrand i els drets lingüístics
Acabem amb un tema ben diferent, car ens vols parlar de François Mitterrand i dels drets lingüístics.
Com que us he evocat el poc respecte del president Chirac pels drets lingüístics i que se’m podria criticar de retreure-ho només a ell, doncs avui evocarem la relació ambigua del president François Mitterrand amb aquests mateixos drets lingüístics. Dic ambigua car, com sovint en la seua política, feia una cosa i el seu contrari, per limitar el que havia atorgat i alhora per donar satisfacció als que defensaven un tema i compensacions als que el combatien. És el cas dels drets lingüístics on hi havia, dins el partit socialista i a cals comunistes que l’ajudaven, gent favorable a les llengües regionals (pocs) i gent que les volien veure desaparèixer (molts). La cosa no ha canviat fins avui dia.
Per exemple el seu ministre Savary va permetre l’ensenyament de les llengües regionals. Encara vivim sobre aquesta base. Però un altre ministre, encara viu, Jean-Pierre Chevènement, va intentar limitar i suprimir aquestes modestes possibilitats.
També, com que havia parlat de les llengües de França en la seua campanya, va crear el Consell de les llengües de França, inicialment previst per les llengües regionals, però que va pervertir posant-hi tots els dialectes del francès, les llengües no territorials, com l’àrab, l’armeni, l’italià, el jueu, el polonès, etc., i totes les llengües de la immigració. Per tant les vuit llengües regionals hi van ser negades, quan les altres no se posaven contra elles. A més va convocar aquest consell només dues vegades el catorze anys, sempre abans de les eleccions presidencials. Era picar de l’ull cap a les llengües regionals per dir : hep, no és perquè faig poca cosa que us descuidi !
Ara bé, en dues ocasions importants se va posicionar contra els drets lingüístics. La primera va ser quan la França va firmar el Pacte internacional sobre els drets civils i polítics de les Nacions Unides. Ho va fer sense incloure l’article sobre els drets a la vida cultural i lingüística. Era el 1980 i van fer aquesta limitació de no reconèixer els drets lingüístics el president Giscar d d’Estaing i el seu primer ministre Raymond Barre. Deu anys més tard el president Mitterrand va mantenir aquesta posició que França no era oposada als drets lingüístics, sinó perquè no la concernia car només hi havia el francès i que l’Estat garantia l’accés de tots a la llengua i a la cultura comunes franceses. Me direu que cal tenir pebrots per fer aquestes afirmacions. És veritat, però així és.
La segona ocasió on el president Mitterrand va negar els drets lingüístics va ser a l’ocasió del “Conveni internacional dels drets dels infants”, un tractat internacional de les Nacions Unides del 1989. Pocs són els Estats que no l’han firmada o que hi han posat reserves. Entre aquests pocs hi ha els Estats Units i França. Els Estats Units no l’han ratificada car el text prohibia la pena de mort pels infants de menys de setze anys. No crec pas que Donald Trump el ratificarà avui.
França el va firmar, menys l’article 30 sobre els drets dels nins de les minories lingüístiques i culturals. És a dir, en el cas de França, tant els nins de les llengües regionals com els de les llengües de la immigració, car no poden ser privat s, segons les Nacions Unides, del seu dret a una vida cultural pròpia. El representant de França i del president Mitterrand va argumentar, i consta en el text de la ratificació francesa, que aquest article havia de ser anul·lat a tot el territori de la República francesa car no hi existia cap minoria, ni cultural, ni lingüística, sinó només francesos a qui se garantia el dret a la llengua de l’Estat. Per tant els altres fora ! Com deia la cançó comique-troupier d’abans de guerra : “Et tout ça, ça fait d’excellents français”. Per tant, president Mitterrand i president Chirac, mateix combat contra els drets lingüístics.
Referència àudio: https://www.radioarrels.cat/podcast/401/la-cronica-dactualitat-de-joan-becatdimarts-12-de-novembre-del-2019