L’audiència del recurs contra Occitània.

El passat divendres el Consell d’Estat a París estudiava els dos recursos presentats contra el nom de la regió. Heu treballat en l’elaboració d’un d’aquests recursos i heu participat a una delegació d’una desena de persones.

Al voltant dels recursos hi va haver en el dies precedents diverses declaracions i articles de diaris que eren bastant erronis sobre uns quants punts. Jo diria voluntàriament erronis. M’expliqui.

Per exemple, s’han oposat els dos recursos, el primer dipositat, el nostre, de l’Associació ciutadana per Occitània-País Català, que era sobre el fons, és a dir sobre el nom mateix, i el segon, presentat pel Comitè per l’autodeterminació de Catalunya Nord, que era sobre la forma, és a dir sobre el procés de determinació del nom. És inexacte car el nostre atacava el fons i la forma. Dins la forma s’atacava el conjunt del procés i les seves diverses etapes i no únicament la consulta, que és l’objecte del segon recurs. S’atacava també el que hi havia després de la consulta, és a dir la presa de decisió del primer ministre Manuel Valls, on s’ha demostrat que era irregular.

S’ha dit també dins la premsa que parlarien el nostre advocat i el senyor Casanovas. Després s’ha dit que hi havia renunciat. No és això, car ell és jurista i sabia perfectament, com nosaltres, que no podria parlar car només parlen al Consell d’Estat i al Consell Constitucional els advocats acreditats. Per tant o bé se pren un advocat i aleshores hi ha un temps de defensa, o no se’n pren i aleshores el recurs queda amb els escrits que s’han dipositat.

No es podia representar ell mateix.

És això, i tots ho sabíem. És clar que només són detalls, però no n’hem rectificat cap car teníem clar que els acords entre Renée Soum i Jaume Roure, ja fa dos mesos, eren d’anar a París amb els dos recursos plegats, cosa que s’ha fet. Tot el que s’ha pogut dir d’inexacte entrava en la tàctica d’alguns de crear malestar i desacords. Per tant hem callat, però ara cal rectificar. Com que el segon recurs no podria defensar-se, el nostre advocat els ha assumits tots dos, argumentant sobre la totalitat. Les coses van passar d’aquesta manera. A la delegació, a més de Renée Soum, hi havia pel Recurs Ciutadà Jean-René Casals, Marie-Pierre Sadourny, Laurent Viñas-Raymond, Hélène Legrais i jo mateix; pel Comitè d’autodeterminació de Catalunya Nord hi eren Robert Casanovas, Jaume Roure i Brice Lafontaine. A la fotografia que ha publicat L’Indépendant hi sem plegats; només falta el Brice Lafontaine car li feien un interviu.

Sembla doncs que un cert moment us hagin volgut dividir.

Sí. Potser perquè hi ha una possibilitat objectivament notable, potser no la meitat però important, que els jutges segueixin el recurs. Evidentment això molesta bastanta gent.

Dos dies abans la cita a París al Consell d’Estat el rapporteur public va fer pública la seva opinió, com era previst, i més aviat contrària al canvi de nom.

Totalment contrària. Això me dona peu a explicar com va passar. Primer la durada dels parlaments, des plaidoiries, van ser molt diferents. Un dels jutges ha fer un breu resum de totes les etapes del procediment i dels documents dipositats. Aleshores va parlar primer el nostre advocat durant un quart d’hora. Va seguir l’advocat de la regió també amb un quart d’hora i finalment el rapporteur général, és a dir el ponent en nom del Consell d’Estat i de l’Estat durant més de tres quarts d’hora, o sigui quinze minuts pels recursos i més d’una hora contra. Se pot dir doncs que hi havia una escrupolosa igualtat davant de la justícia. Els que es queixen, ràpidament i fora, i els que foten canya el que vulguin. Els disset jutges presents no han parlat ni preguntat, només el president donant la paraula.

He notat que alguns jutges semblaven absents, d’altres prenien notes sobretot quan parlava Me Monod, no tant quan parlaven els altres, que era vent, c’était creux, parlar per parlar i acumular afirmacions. Si el rapporteur général ha parlat tant és que hi havia un problema. El nostre advocat diu que quan les coses són clares i plegades, en deu minuts o un quart d’hora el rapporteur général diu la seva. Aquí ha entrat en embolics de consultes de clients de supermercats, de sentències del 1904, tot per contrarestar els arguments del nostre advocat. Per la mateixa raó s’han reunit en assemblea, un fet excepcional. Quan jutja una sola cambra, amb un o dos jutges, per la gran majoria dels casos, el Consell d’Estat segueix gairebé sempre el rapporteur général . Quan és en assemblea, és a dir totes les deu cambres reunides i els disset jutges, el Consell d’Estat no segueix sempre el rapporteur général, perquè si fan aquesta assemblea és que tenen un problema jurídic gros. Això no ens diu que tindrem raó, però que hi pot haver esperança, com ha dit el nostre advocat a la premsa. Si se fan percentatges, potser un terç, car el rapporteur général i l’Estat que ataquem tenen el seu pes.

Jo voldria que les més de deu mil persones que han firmat per nosaltres, que els ajuntaments, les comunitats de municipis sapiguin que la seva acció i la seva ajuda han fet moure el Consell d’Estat, que s’ho ha pres seriosament. És un dels casos de l’any. Ara bé, és que seguiran i respectaran la gent, o és que no comptem dins la República i, com deia Coluche “tots sem iguals però n’hi ha que són més iguals que d’altres”, això ho veurem amb la sentència.

El nostre advocat, Me Monod, ha defensat el recurs, insistint sobre els demandants, que eren tot el país, tot el departament, amb el Consell Departamental, les comunitats de municipis i els municipis, sobre l’emoció de la gent i dels elegits. Va ser contundent subratllant totes les irregularitats, de la convocació mateixa i de la consulta. Cosa que no se sap potser, tots els portaveus de la majoria al Consell Regional, els set que han parlat han dit que ells no eren per Occitània, però que s’inclinaven davant la consulta. Doncs la majoria ha cedit a la consulta. Com era irregular, què passa? El primer ministre, un més i mig abans de la seva decisió, ha escrit a François Calvet i als batlles que li han enviat deliberacions que demanaven que posés Occitània-País Català, dient que seguiria la regió perquè hi havia la consulta. L’advocat va insistir que no se podien deixar passar irregularitats greus de procediment sense sancionar-les, que no podien rebutjar els arguments i documents que ho demostraven.

L’advocat de la regió, Me Thiriez només va fer afirmacions sense cap demostració, amb molta cara dura. És impressionant quan diu tranquil·lament coses errònies: tot ha estat ben fet i el nom és perfecte. És una persona descarada. Va afirmar que el nom Occitània recobria tota la regió, històricament i geogràficament, que incloïa tothom. Va afirmar doncs que de sempre hem estat occitans i Catalunya Nord també. És a dir una negació de la història, de la presència de la llengua catalana al Pirineu Oriental i la negació dels catalans de França com a poble. Ha afirmat que el nom Occitània era acceptat de manera majoritària. Vol dir doncs que nosaltres que sem minoritaris, hem d’anar a pastar fang. Un menyspreu total.

L’advocat Thiriez no va rebatre cap argument nostre, el seu únic argument contra els recursos va ser una indirecta sobre Catalunya i una al·lusió sobre el recurs del Comitè d’autodeterminació de Catalunya Nord: “La raison nous oblige à calmer les vents impétueux qui soufflent de la Catalogne”. Desplaçava deliberadament la qüestió del terreny jurídic al terreny polític i era una referència directa a la voluntat d’independència del Principat de Catalunya. Deia als jutges: ep! Catalunya vol ser independent, i aquests també, doncs sancioneu. He pensat a les paraules de la senyora Delga a la primera de les dues entrevistes que vam mantenir amb ella, a Argelers, on deia en presència de Pierre Aylagas que no volia Occitània-País Català, car “Pays Catalan c’est politique”. És a dir que no volen la paraula catalan / català, ni res que hi faci referència.

El rapporteur général, ell, va introduir matisos. Va constatar que el nom Occitània no era el millor, que no era neutre i que era “clivant”. Doncs que aquest nom separa la gent i que un altre hagués estat més acceptat. També va admetre que hi va haver diverses irregularitats, però que no eren suficients al seu parer per anul·lar el decret. Va considerar també que Occitània recobria tot i que “il n’est pas dénué de sens géographique”. Les ignoràncies dels jutges i advocats parisencs són abismals i no han fet cas dels documents i proves històriques del dossier. No saben que existim, no saben res de nosaltres i no en volen saber res.

Aquests dos influenciaran els jutges o aquests tindran una visió diferent? Aquest és el tema.

El resultat d’aquí dues o tres setmanes. Si és negatiu el nom d’Occitània serà definitivament adoptat.

Serà definitiu, i només el nom Occitània, sense Pyrénées-Méditerranée, ni el famós logo amb les quatre barres grogues. Tots aquest afegits són accessoris que no compten. Notareu que a la televisió, als informatius, a L’Indépendant, ara només surt Occitània. Durant un temps es posava el subtítol, ara només Occitània, l’únic nom que és oficial, ara per ara.