RÀDIO ARRELS – 20 de juliol del 2015 – Crònica breu 27 – Joan BECAT
Bon dia. Avui us parlaré del sistema electoral a Espanya i a Catalunya, molt diferent del que coneixem a Catalunya Nord i a França.
Les eleccions municipals a tot l’Estat i les eleccions a algunes autonomies d’Espanya han posat en evidència les grans diferències que hi ha entre els sistemes electorals francès i espanyol. No tenen res a veure. Per això no cal comparar les coses, els resultats i els acords entre partits. Quin és el sistema electoral espanyol i perquè resulta que molts ajuntaments i moltes autonomies siguin ingovernables o amb governs fràgils i inestables?
Primer cal saber que a totes les eleccions espanyoles, i per tant també a Catalunya, hi ha només una sola volta, i sempre amb un escrutini amb llistes bloquejades. No se pot fer ni panachage, és a dir barreja de noms de dues llistes, ni esborrar un sol nom. Que se tracti d’elegir diputats estatals a Madrid o diputats autonòmics al Parlament de Catalunya, les llistes són per províncies – l’equivalent dels departaments francesos -, sense que la gent sapigui quin diputat els representa, a la seva regió i al seu poble.
Les llistes les fan els partits polítics, és a dir el petit nucli dels seus dirigents, que són mestres de tot: de qui entra i qui no entra dins al llista i a quin lloc, elegible o no elegible. També els partits decideixen, i no pas els diputats ni la gent que els va elegir, dels pactes o acords després de les eleccions. Això fa que els diputats o elegits tinguin més respecte i fidelitat al partit que no pas a la gent que els va elegir.
Doncs, quan hi ha una elecció a una sola volta i amb llistes tancades, la repartició se fa proporcionalment, sense correccions. El resultat és que tots els partits, petits o grans, no tenen interès a fer aliances o acords previs entre ells i que tots presentin llistes, car pensen que els hi tocarà un diputat o més. Finalment els elegits es reparteixen entre moltes llistes. No hi ha tot sovint majories i les situacions són ingovernables o amb aliances postelectorals fràgils.
Per exemple, ara mateix a l’ajuntament de Barcelona, set llistes van obtenir elegits i cap no té la majoria, ni de lluny. S’ha dit qu’Ada Colau havia guanyat: no és veritat. Va arribar primera, amb onze consellers, mes li’n falten deu per arriba als vint-i-u necessaris per la majoria. Aquests deu mancants se van trobar amb acords amb quatre partits diferents, que la van votar mes no van entrar al seu equip electoral. Finalment va poder passar, mes en una gran minoria i sotmesa al xantatge permanent de cada u dels quatre partits que li van permetre de ser batllessa.
Un altre resultat d’aquest sistema electoral és una vida política molt pobre, marcada només per les declaracions dels caps dels partits i dels seus portaveus, llevat de Catalunya on ha un més gran debat democràtica. El conjunt és molt diferent que a França i deixa la gent sense mitjans de pressió.
Aquest sistema, que ha anat molt bé a tots els partits, catalans o espanyols, car manaven i decidien tot, només ara comença a ser criticat, com per exemple pel president Artur Mas i fins i tot per alguns líders polítics espanyols a Madrid, car han perdut majories. Estic segur que una nova constitució catalana d’una Catalunya independent tindrà un altre tipus de sistema electoral.
