RÀDIO ARRELS – 9 de maig del 2017 – Crònica d’actualitat 34
El candidat Emmanuel Macron és ara president de la República. S’analitzen els resultats, les conseqüències pel Front Nacional , les reaccions a Europa, les perspectives de les pròximes eleccions legislatives i l’estil del nou president. La presidenta d’un parlament en activitat és citada al tribunal per una moció votada pel seu parlament, moció que no té cap valor legal car no és una llei. Confirma que l’Estat espanyol no és del tot democràtic.
Moltes coses a comentar i, evidentment, aquesta segona volta de les presidencials de diumenge.
El fulletó continuarà encara amb les legislatives. Mes diumenge hem tingut la conclusió d’una telenovel·la que va començar fa un any, amb les primàries dels uns, les primàries dels altres i el que va seguir. Tenim un president elegit. Fa dos dies que senti comentaris que m’estranyen molt: que hi ha molts blancs, que els republicans i el Front Nacional són contra, és que tindrà prou diputats?
A veure, me sembla que perdem la noció de les coses com són. Ha estat elegit i ben elegit. Efectivament, sumant els vots blancs, que són més que de costum, i les abstencions, fa pes. Mes recordaré que en les eleccions de més participació hi ha sempre més de 20% d’abstenció. Aquests no se’ls ha de comptar. Amb 75% de votants aquesta vegada, que és molt alt, n’hi ha només 4 o 5% més. També observo que l’Emmanuel Macron ha fet dos milions de vots més que François Hollande o que Nicolas Sarkozy. Per tant, tot i l’abstenció i els blancs, és absolutament legítim. Ningú no pot dir que és mal elegit. Al contrari, llevat de Jacques Chirac el 2002, és el president que ha tingut més vots.
Aleshores es diu: els vots no són seus. Però això passa per tots els presidents. Hollande no va ser elegit només pels vots socialistes, sinó pels vots antisarkozistes. Per tant ell tampoc no era propietari de bona part dels vots que l’han elegit, i s’ha vist durant el quinquenni que va tenir problemes amb tothom, a començar pels seus. Per una presidència de la República és una cosa normal a la segona volta, car molta gent vota per un president que no és el que haguessin volgut a l’inici. De fet, el que sorprèn la gent, és que no té un partit al darrere, sobre el qual se pugui recolzar. Aquesta nova situació desestabilitza, però ell sempre ha dit que governaria en coalició, amb qui vulgui venir amb ell. No sé si tenir un partit majoritari al darrere és el seu objectiu. La seva elecció li dona molt pes i força a l’exterior.
Molts observadors parlen del debat com el punt que va acabar de decantar la balança i donar-li un percentatge tan important, ja que els sondejos donaven 60 / 40.
Deien 60% per Emmanuel Macron i 40% per Marine Le Pen, que just abans del debat havia pujat a 41 o 42%. Ella s’havia donat com a perspectiva aquest 40%. No ha arribat a 34% i per tant és un fracàs. És efectivament el debat que ha canviat tot. Ella ha triat la dolenta manera de fer. Durant tres anys es va esforçar de donar la imatge d’una senyora tranquil·la, que picava es clar, però que també era com tothom i sabia respectar les normes. És l’aparença que va adoptar durant el debat del primer torn.
En futbol est diu que la millor defensa és l’atac, però en política no ?
No. Sobretot quan és un cara a cara. No se pot picar fort sobre l’altre, perquè passes per dolent. En aquest cas, de violenta ho va ser, d’una violència extraordinària. Se pensava que se’l menjaria, que picant ell es deixaria trepitjar. No va ser el cas i va sorprendre molta gent, només veure els comentaris i els sondejos desprès. Ella va aparèixer com son pare: a través d’ella jo veia el vell Le Pen de fa vint anys quan anava fort contra tothom. Ha fet por. Sembla que definitivament no pot ser candidata, car tal com se l’ha vist quedarà. D’aquí cinc anys si se torna a presentar, sortiran extractes d’aquest debat ensenyant qui és. S’ho ha perdut ella mateixa. Va ser voluntari, va ser una estratègia. Jo me demani si, sabent que no podia ser elegida a la presidencial, procurava recuperar ja en seu nucli segur per les legislatives, per tal de fer passar diputats.
Per les legislatives ha afirmat que portaria el combat.
Sí, però per ara ningú no pot dir com sortiran. És possible que cap partit no tingui majoria. Els republicans poden fer molts vots. Moltes triangulars o quadrangulars, perquè tal com són les coses hi ha cinc blocs, dels quatre candidats majors i dels socialistes, que presentaran candidats arreu i tenen malgrat tot elegits locals, electors habituals. És la situació ideal pel Front Nacional, però també per partits que se donen com a perduts de tenir un grup a l’assemblea. Veig el combat entre el Front Nacional i els republicans, que tindran dificultats car una part notable del seu electorat ha anat amb la senyora Le Pen. S’ha dit que venen del Melanchon. Una part, com sempre, però venen sobretot de la dreta que tranquil·lament ha fet el cas cap a ella. Si els guarda el partit republicà perdrà escons i legitimitat. D’altra banda recordeu com, en el debat per les primàries de la dreta, Sarkozy i Fillon criticaven Juppé perquè tenia l’ajuda dels centristes. Per ells eren els dolents. I aquests ho tenen clavat al cap. Doncs aquesta coalició de dretes perdrà del cantó del centre. Només se poden salvar per la implantació local i els seus elegits de terreny. El partit socialista no tant car ja és molt avall. Només pot sorprendre si resisteix encara.
L’argument contrari, de gent que potser no és implantada localment, és la République en marche que vol presentar gent nova per aplicar el discurs de renovació de la classe política.
Fixeu-vos que gent nova no vol dir gent que no ha fet mai política. Poden ser elegits locals, consellers municipals, és a dir gent que no ha fet carrera de diputat. La major part dels diputats de l’assemblea actual són elegits i reelegits. Penseu a l’època del Sarkozy, on es deia que hi havia molts nous i joves diputats, i n’hi havia només trenta o quaranta. Ara la jugada és de posar gent que tingui un mínim d’experiència de la política. Totalment nous, pocs ho seran. La qüestió, per la ReM serà que fan dels elegits de centra-dreta o dels socialistes que s’han posat a favor d’Emmanuel Macron. Tindran un candidat de la ReM en front? El fraccionament a les legislatives serà la norma.
Qui ha seguit de prop aquestes eleccions presidencials ha estat Europa, que segurament tindrà també un ull sobre les legislatives.
Molts dirigents europeus de la Unió Europea i d’altres llocs del món han tingut la por de la seva vida amb Marine Le Pen. Després de les eleccions a la presidència d’Àustria – que no té el poder del president a França, car no és un règim presidencial – on una persona d’extrema dreta de poc les guanya, pam! incerteses a França ! Quan han vist durant les últimes setmanes que pujava en intencions de vot Marine Le Pen es van espantar. L’elecció d’Emmanuel Macron els ha tranquil·litzat car al final va tenir el doble de percentatge que la seva oposant. Emmanuel Macron és el sol que havia dit clarament que era per Europa. La volia canviar però hi era favorable. La seva bona elecció, França triant un europeista, li donaran pes dins la Unió Europea.
Es diu molt que canviarà la llei El Komri, que vol fer ordenances, però durant dos mesos no tindrà assemblea ni ordenances, perquè cal que l’assemblea les accepti, doncs que hi hagi una majoria o una coalició per fer-ho. El que pot fer per ara és aconseguir canvis dins l’actitud de la Unió Europea, alguna cosa que deixi veure que pot canviar la seva política.
Això s’ha vist en la seva presa de paraula davant la piràmide del Louvre on va fer sonar l’himne europeu. També hem de parlar dels resultats a casa nostra.
Podem ser content, car tenim el rècord regional de vots Front Nacional. No dic que el Front Nacional continua pujant, car només retroba els nivells que havia obtingut a les últimes eleccions departamentals. Doncs estabilitat. Com hem dit pel conjunt de l’Estat, molta gent de dreta o esquerra vota a ocasions pel Front Nacional quan habitualment no el voten. Recupera bastant vots de segona volta, cosa que ha caigut a l’orella de Louis Alliot i d’altres que es volen presentar aquí. També observi que a Perpinyà el Front Nacional fa percentatges comparables a la mitjana francesa, però deu punts per sota de la mitjana del departament, quan anteriorment Perpinyà feia part dels llocs on sempre feia els seus millors resultats. El vot Front Nacional s’escampa per la perifèria, per la plana i les valls, i retrocedeix una mica a Perpinyà, tot i els seus percentatges alts. L’enigma és si els conservarà per les legislatives. Molt atrevit qui farà pronòstics.
També hauríem de parlar a Catalunya de la presidenta del parlament Carme Forcadell citada davant la justícia.
Si no fossin les eleccions presidencials seria un dels temes majors del dia. És una cosa molt trista. La presidenta d’un parlament en activitat és citada al tribunal per una moció votada pel seu parlament, moció que no té cap valor legal car no és una llei. Confirma que l’Estat espanyol no és del tot democràtic. És un Estat policíac, repressiu, que arriba a extremitats gairebé ridícules, però sí que les fa.
Per exemple la setmana passada ha amenaçat les empreses que vendrien urnes a la Generalitat de posar-les a judici per desobediència a l’Estat. En efecte és l’Estat que té les urnes de les eleccions habituals i no les deixarà. Recordeu que per la consulta de 2014 s’havien posat urnes de cartró. Però per una elecció com cal han de ser tancades i segellades com se sol fer. Per tant la Generalitat ha fet un concurs públic, un appel d’offres com es diu aquí, per comprar-les. Doncs ara, l’Estat amenaça les empreses. La rèplica de certs és dir que els ciutadans compraran les urnes i les oferiran a les municipalitats. S’arriba a uns nivells que són increïbles. Si l’Estat té poder de prohibir un referèndum que el prohibeixi, però anar a amenaçar directament la gent, les empreses lliures és molt fort.
Evidentment, una solució seria que la Generalitat les compri a Xina, que a més serien molt més barates, i a veure si Mariano Rajoy se posa contra el govern xinès acusant-lo de desobediència! Dic tot això per mostrar-vos a quin nivell de ridícul arriba aquesta repressió, que ella és ben real.
Referència àudio: