Els Països Catalans són els països de llengua i cultura catalanes. És un conjunt de vuit territoris de dimensió i estatut molt diferents, repartits en quatre estats : Andorra és un Estat membre de les Nacions Unides, l’Alguer és a l’illa italiana de Sardenya, Catalunya Nord, annexada el 1659 pel rei de França, és avui dia departament francès i, dins l’Estat espanyol, Catalunya, que vol emprendre un camí cap a la independència, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i el Carxe.
Quan designen regions o països, els noms no són només geogràfics sinó que identifiquen també llurs ciutadans i, per tant, creen sentiments de pertinença i solidaritats, amb sovint una forta càrrega política. No hi ha identitat, sentiment col·lectiu ni projecte polític sense nom. Encertat car suposa la diversitat i afirma la unitat lingüística o un projecte de futur, el nom Països Catalans és relativament recent. Primer apareixerà el concepte de terres de llengua catalana a finals del segle XIX i principis del XX. El Congrés internacional del 1906 i la creació de l’Institut d’Estudis Catalans contribuiran molt a instal·lar aquest concepte, que se consolidarà amb la creació i l’acceptació dels instruments lingüístics comuns i integradors del conjunt de l’àrea. En paral·lel o en substitució apareixerà desprès el concepte de Països Catalans. Guanya terreny durant la resistència al franquisme i s’instal·la definitivament amb les grans obres sobre els Països Catalans editades dels anys setanta a noranta: història, geografia, història natural, llengua.
La llengua catalana és llur vincle major i essencial. Per això els atacs aniran sempre en contra seu, sigui per intentar fer-la desaparèixer, sigui per fraccionar-la. Hem de ser conscients de la unitat de la llengua catalana i conservar-la, es digui com es digui a cada territori (el francès es diu wallon a Bèlgica, québécois al Canada i acadien al sud dels Estats Units, però ningú no dubta que sigui arreu francès). Dins el respecte de les normes ortogràfiques, la nostra acadèmia, l’Institut d’Estudis Catalans, reconeix les variants dialectals i estudia i conserva els seus lèxics i caràcters gramaticals, que són parts de la llengua.
Deixem-nos de complexos d’inferioritat. Fixeu-vos que sense ser una de les més grans àrees, els Països Catalans no són gens negligibles en el mapa d’Europa. Són més de 70.000 km2 i de catorze milions d’habitants. De nord a sud són uns 800 km, o sigui com de Milà a Praga o a Brussel·les. El pes econòmic de Catalunya és comparable a Noruega i superior a Grècia o Portugal. Amb el País Valencià i les Illes Balears, és el terç de l’economia espanyola. Els Països Catalans representen un potencial superior a Polònia o equivalent a Turquia. Els onze milions de locutors situen el català al nivell del grec, de l’hongarès o del txec. Si fos llengua oficial de la UE, seria la vuitena o la novena de les 25 llengües oficials. La producció editada en català és semblant a la d’un estat europeu mitjà.
Els Països Catalans tenen des del seu origen situacions diferenciades. Jaume I el Conqueridor no va annexar els nous territoris a Catalunya, sinó que va crear els Regnes de València i de Mallorca. Avui les divisions autonòmiques els perpetuen. Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer han experimentat evolucions divergents considerables. Els Països Catalans dins l’Estat espanyol han conegut evolucions paral·lels però diferents. Avui dia i dins el futur qualsevol sistema que relligui entre ells els Països Catalans haurà de prendre en compte aquest pòsit històric i les situacions actuals.
Començat amb el dictador encara viu i el règim franquista intacte, i acabat durant la transició, el Congrés de Cultura Catalana ja ho proposava de manera premonitòria en les conclusions del seu àmbit sobre les institucions: “Cadascun dels Països Catalans ha de poder assolir la institucionalització de l’autogovern i la capacitat d’organitzar-se segons les seves necessitats. Així mateix, cal preveure la possible coordinació de serveis i administració per resoldre problemes comuns dels Països Catalans, en la perspectiva d’una major articulació. El procés d’articulació només es produirà amb la lliure i plena decisió de cadascun dels països, tot salvant-ne llur personalitat.”
Joan Becat