RADIO ARRELS – 20 septembre 2022 – Chronique d’actualité 358
On évoque l’origine de la Generalitat de Catalogne, son rôle, son palais à Barcelone, les Corts et la participation nord catalane. Madrid parasite une Espagne que vit par la périphérie. Après la crise de Bankia ses banques sont sous le contrôle de la BCE. C’est l’État de l’UE qui a donné le moins d’aides pour le Covid19. En France on ne parle pas de nouvelles élections sinon déjà de présidences, de successions et de la rentrée sociale.
La Generalitat històrica i Catalunya Nord
Avui parlem de la Generalitat històrica i del seu lligam amb Catalunya Nord.
Molta gent, i belleu vosaltres, troba estrany que el govern de Catalunya se digui la Generalitat, no entén què vol dir ni quin és el seu origen. Aclarim-ho. Ve de l’Edat Mitjana, fa molts segles, i significa el govern de tothom, de tots els representants del país, és a dir de la representació general. Té un sentit comparable a la noció contemporània de República, que són tots els ciutadans.
A l’Edat mitjana i a l’Època moderna el rei, que era comte-rei a Catalunya, no tenia el poder absolut. Les Corts, una assemblea de diputats era convocada quan li calia diners, per exemple en cas de guerres, d’iniciatives a l’exterior o en moments difícils. Demanava allavontes un donatiu, és a dir un subsidi extraordinari que li votaven les Corts. Però abans calia tractar els Capítols de greuges, és a dir les queixes, i les Actes de Corts. Aquests acords aprovats esdevenien part del dret de Catalunya. El conjunt dels usatges i d’aquests textos són les Constitucions de Catalunya. La recopilació de 1494 ha estat publicada recentment en facsímil. És un llibre de grans dimensions i de 780 pàgines.
El comte-rei convocava les corts amb irregularitat, però ràpidament regularment, car li calia sempre diners. Llur reunió era el General de Catalunya o les Corts Generals. Hi havia representants de tres grups dits braços. El Braç eclesiàstic tenia els diputats del clergat, el Braç militar els de la noblesa i el tercer, el Braç reial, tenia diputats de les ciutats, on burgesos, mercaders, artesans i menestrals eren representats.
A partir de les Corts de 1289, és a dir fa més de set segles, una comissió va ser nomenada que, entre dues corts, era encarregada de recobrar els donatius. Portava el nom de Diputació del General o de Generalitat, ja que representava el conjunt de les Corts, i residia a Barcelona. Primer de dotze delegats, finalment tenia tres diputats elegits un per cada braç. El representant del Braç eclesiàstic sempre presidia. Doncs durant quatre segles, fins el 1714, els presidents de la Generalitat eren membres del clergat. Tot sovint eren bisbes o canonges de Barcelona o altres ciutats, o abats de grans monestirs.
Evidentment la part de Catalunya que forma l’actual Catalunya Nord enviava diputats dels tres braços a cada Cort. Per exemple durant els segles XVI i XVII, hem tingut sis presidents de la Generalitat, dues vegades va ser el bisbe d’Elna dues vegades un canonge d’Elna, i per les dues altres l’abat de Cuixà i l’abat d’Arles. També, pel braç reial, diverses ciutats i viles de casa nostra enviaven diputats a les Corts. A més de Perpinyà, és el cas d’Elna, Tuïr, Ceret, Prats de Molló, Vilafranca de Conflent, Cotlliure i altres.
Perpinyà era una ciutat important de Catalunya, la segona després de Barcelona, cosa que explica que la Generalitat hi tingui una seu. És el Palau de la Diputació, que és al Carrer de la Llotja, tocant a la Casa de la Vila. El travessareu passant per la seua porta gran i el seu pati interior si utilitzeu aquest passatge entre els Carrers de la Llotja i de la Barra.
Doncs la Generalitat recobrava els donatius i els administrava, és a dir que feia les despeses per les quals eren previstos, amb competència sobre el conjunt del Principat de Catalunya. També tenia impostos propis i feia préstecs al sobirà. En nom seu podia ser encarregada de la defensa de Catalunya, amb armada i pagant tropes pròpies. Per la construcció dels vaixells la Generalitat edificarà les drassanes de Barcelona. Actualment és el Museu de la Marina que us recomani de visitar car l’edifici és superb i té interessants col·leccions.
És per a albergar els seus serveis que se construeix a Barcelona el Palau de la Generalitat. Per tant des de l’Edat Mitjana i fins avui dia el President de la Generalitat és a casa seua, dins l’edifici construït pels seus predecessors. No ho poden dir molts governs, que utilitzen palaus o hotels que han recuperat, com qui porta vestits de segona mà. És el cas a França, Itàlia, Espanya o Anglaterra, entre altres.
Sabeu que després del setge i la caiguda de Barcelona l’onze de setembre del 1714, el decret de Nueva Planta suprimeix la Generalitat i els drets de Catalunya. Però l’any 1931 la Generalitat republicana és instaurada com a govern de Catalunya, amb altres funcions i competències. Suprimida per Franco i mantinguda a l’exili, la Generalitat és restaurada el 1977, al final de la dictadura franquista. El president actual és el 132è president de la Generalitat. Per tant la Generalitat té més segles d’existència que el propi Estat espanyol.
Madrid, Espanya i el deute de l’Estat
Això era un punt sobre què és la Generalitat de Catalunya. Ens descentrem cap de Madrid i l’Estat espanyol i el seu deute.
Que és enorme. El tema d’economia a l’UCE d’enguany era “L’Estat contra el mercat”. L’Estat espanyol evidentment ja que el curs era centrat sobre Catalunya. Ramon Tremosa ha fet aportacions, algunes que confirmen el que se sabia però altres amb aspectes poc coneguts sobre el sistema bancari i el deute de l’Estat.
Ramon Tremosa és un economista de prestigi, professor de la UB, que va ser diputat europeu durant dues legislatures i després conseller d’empresa i coneixement del govern de la Generalitat de Quim Torra. Durant la crisi bancària de fa deu anys va ser autor d’un informe sobre el BCE, el Banc Central Europeu de Frankfurt.
Ha fet constatar, com tothom ho pot comprovar, que Espanya viu per la perifèria amb Madrid al centre, envoltada per una àmplia Espanya buida, sense gaire habitants i poca economia. La capital Madrid és una creació a l’origen artificial, que viu i creix de la punció que fa a tot l’Estat perifèric. No és com París, que dinamitza la seua conca i més enllà i és el motor econòmic de l’Estat francès, sinó una capital parasita, com un pop que necessita arrabassar tot amb els seus tentacles. Pels governs de dreta del Partido Popular o d’esquerra del PSOE això condiciona tota llur política.
A cavall sobre 2010 la gran crisi bancària americana i europea, deguda a l’especulació i la mala gestió, ha estat terrible a Espanya. El sistema bancari era en quasi fallida per culpa dels anomenats “actius tòxics”, impossible de recuperar. Qui ha pagat la factura és la gent que s’havia endeutat per comprar un pis, entre altres afectats. Però els bancs van ser salvats pel BCE que va donat dinou miliards d’euros al govern espanyol per rescatar-los. Els actius nocius van ser posats en la creació de Bankia, llur propietat comuna.
Ramon Tremosa ens va dir que el primer ministre de PP Mariano Rajoy no volia demanar l’ajuda d’Europa per evitar la vergonya de ser amb Grècia qui era rescatat, però també per deixar els bancs espanyols lliures i evitar el control del BCE. Fins i tot va pensar sàller de l’euro i tornar a la pesseta. Finalment, per no veure Espanya enfonsar-se va demanar el rescat, amb la conseqüència que des d’allavontes els bancs espanyols són sota un control mensual i la vigilància del BCE de Frankfurt. És amb Grècia el sol Estat per qui això passa.
El PSOE de Pedro Sànchez fa millor? No. La crisi del Covid19 ha estat terrible per la població, amb una mortalitat elevada, mala gestió i gairebé cap ajuda a la gent i a les empreses. Ara s’ha fet el balanç. Tot i el suport del BCE que com sabeu ha desbloquejat molts diners als Estats per fer front a les despeses i rellançar l’economia, Espanya és l’Estat de la Unió Europea que ha donat menys ajudes. Espanya és la 27a sobre 27 Estats.
Perquè? Primer per feblesa financera, però sobretot per no pas augmentar el deute públic -un dels més elevats d’Europa- i passar a més del 140% del PIB, és a dir per no veure l’Estat espanyol intervingut i sota el control del BCE. Tot el país, i especialment Catalunya que té la punció més forta, paga el preu per Madrid i la mala gestió de l’Estat.
Això accentua el que se sap: sense Catalunya Espanya és inviable. D’aquí la violència de l’Estat contra ella i la por de l’independentisme català. És per Espanya un cas de vida o mort d’un Estat mal gestionat i arrogant.
La rentrada parlamentària a França
Per ara tot funciona i no se parla de noves eleccions sinó ja de presidències de partits i de successions. En els partits tot se mou en previsió ja de les eleccions presidencials d’aquí cinc anys. El parlament se reunirà aviat, és a dir més tard que l’any passat per deixar el temps de parlar de reformes i de lleis a pactar, havien dit. Però de pactes, cap. El tema és qui dirigirà les partits, amb mala mar a tot arreu.
Hi ha eleccions internes a cals Insubmisos i a cals Republicans per ja preparar la successió del Jean-Luc Mélenchon pels uns i pels altres per salvar el partit del desastre de la candidatura de la Valérie Pécresse. Entre els candidats que se declaren cap pes pesant, cap figura que pugui ser un presidenciable amb perspectives, només segones o terceres espases.
Com ja se perfilava durant l’estiu la NUPES pren aigua, car els comunistes i els ecologistes prenen distàncies. Els socialistes no car semblen ja fagocitats, com absorbits pels Insubmisos.
Qui cerca un president per li fer funcionar el partit és Marine Le Pen. Els militants han de votar però serà qui ella vol, molt probablement. Ella, com a candidata ja pel 2027, vol cuidar-se del seu paper de cap del grup parlamentari del Rassemblement National, agafar experiència i sàller a la televisió a cada debat.
També al voltant del president Macron ja la guerra de successió se dibuixa. Fins quan podrà mantenir fermes les seues tropes?
Després d’un estiu canicular on les temperatures com els preus han pujat com mai, tothom preveu una tardor social calenta. Ho seguirem.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1823/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-20-de-setembre-de-2022