Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Un conte de Nadal: la creació de la llicenciatura de català. Popurri de notícies a França, a Catalunya i a Espanya.

RÀDIO ARRELS – 19 de desembre del 2018 – Crònica d’actualitat 118 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

S’evoca la creació de la llicenciatura de català l’any 1982, desprès d’un primer intent fallit i de la creació del DUEC, diploma universitari d’estudis catalans. Se comenten la manifestació de les armilles grogues a París, la vaga de fam dels presos polítics catalans, les eleccions andaluses, la vinguda del govern espanyol a Barcelona i la final de la copa argentina Libertadores.

Un conte de Nadal: la creació de la llicenciatura de català

Avui ens vols explicar un conte de Nadal.

Com que s’apropen les festes de Nadal i que l’actualitat és la celebració de la tercera jornada Pere Verdaguer, avui a la Casa dels Països Catalans de la universitat de Perpinyà, doncs us explicaré un conte de Nadal, la creació de la llicenciatura de català, on Pere Verdaguer va jugar un paper important, com ho veureu.

Per Nadal cal un pessebre. N’hi havia també un allavontes a la universitat, eren els prefabricats que hi havia al Camí de la Passió Vella. on s’allotjava la facultat de lletres i dret. Com sabeu, els prefabricats són la forma moderna dels pessebres. No recordi si hi havia Josep i Maria, però el cert és que no hi faltaven ni bous ni burros en aquesta facultat.

Doncs tot comença fa molt, molt de temps. Fixeu-vos si en feia de temps, car en aquests temps encara les secretàries de la universitat no consultaven d’amagat els sites roses del minitel, que era per inventar. Era l’any 1975, quan un grup d’universitaris catalanistes va demanar la creació d’una llicenciatura de català. Eren alguns ensenyants universitaris de Perpinyà, uns estudiants i alguns de Barcelona i de París. Quan érem molts a les reunions no arribàvem a deu. La demanda no va pujar a París car la universitat la va rebutjar: el departament de castellà – o de llengües ibèriques si voleu – se va posar en contra i tot va ser liquidat. Molts reien a la universitat: el català és enterrat per sempre. Car allavontes aquesta universitat era molt jacobina, anticatalana i per no dir colonial. Per entendre el refús cal saber que el departament de castellà era controlat per un professor de Montpeller, diguem conservador, i que els promotors de la demanda eren tots d’esquerra i havien participat al maig del 68, és a dir que tenien un pecat original insalvable.

La situació era catastròfica. Per remuntar costa amunt, uns ensenyants titulars de la universitat, Alícia Marcet, una bona historiadora – que en pau descansi – i jo mateix, doncs un geògraf, vam pensar que calia primer comprometre la universitat amb el català, fent-li assumir algun ensenyament o diploma, i que calia constituir un viver de gent mobilitzables per donar cursos. Se va projectar crear un diploma d’universitat d’estudis catalans, el DUEC, que encara existeix. No demanava un permís de l’Estat sinó només l‘autorització de la universitat..

Per tant vaig anar a veure en Pere Verdaguer, que coneixia de la Universitat Catalana d’Estiu, per articular el projecte i mobilitzar contactes i persones, al nord com al sud. Com sempre ha fet en Pere, va encoratjar la iniciativa i se va posar a disposició. Va obrir també el seu carnet d’adreces i va aplegar gent de prestigi de Catalunya i els seus amics de Catalunya Nord.

Quedava trobar el finançament. El vaig demanar al president del Consell General, Jean-Léon Grégory, que era també batlle de Tuïr. Era conegut afectuosament als pobles dels voltants com el cap gros, en sentit propi com en sentit figurat. Li calia un barret de mida grossa. Com que era del país i impregnat de la vida de poble – que era allavontes en català – va ser molt interessat i va atorgar una petita subvenció, el necessari per funcionar. Crec que va facilitar el contacte el fet que, dins la conversa, vam descobrir que ell i jo, que m’estavi a Sant Feliu, anàvem quan érem joves a banyar-nos l’estiu al Gorg de Campellanes, prop de la Teuleria.

Doncs se va fer el diploma, amb bastanta gent. Ensenyaven l’Alícia Marcet, Pere Verdaguer, jo mateix i molts altres. Se va confiar la llengua a dues professores agregades, Maria Dolors Solà-Oms i Miquela Valls, que van fixar el model de llengua i l’estil, que continuen sempre avui. Van venir, de la mà de Pere Verdaguer, el Dr Antoni M. Badia i Margarit, Maria Aurèlia Capmany i tot el bo i millor del Principat. La universitat va obrir una línia pressupostària pel català i cada any la llista d’encarregats de cursos i conferenciants era aprovada pels consells. S’anava cap a una normalització. El diploma era comú als departaments de castellà, d’història i de geografia. Per tant el departament de castellà era ben mantingut de bracet pels dos altres i s’acostumava a la cosa. Per desembarassar-se d’ell, els de castellà van afectar al diploma un nou catedràtic que venia de Pau, Renat Andioc. Era originari de Cervera de la Marenda, parlava català i era molt favorable al diploma. Va ser una aportació benvinguda i essencial.

Evidentment, quan François Mitterrand va ser elegit president de la República el 1981, ell que havia parlat en la seua campanya de les llengües de França per designar les llengües regionals, vam demanar la llicenciatura. La universitat la va assumir, mal classificada, i per tant el ministeri la va rebutjar.

Allavontes s’hi va posar la Federació de defensa de la llengua i la cultura catalanes, que s’acabava de crear, presidida pel sardanista i professor de música Josep Vidalou, de Ceret, amb Lluís Lliboutry, Pere Verdaguer i Miquel Mayol com a impulsors. Heu de saber que no és la universitat sinó la Federació que va fer el dossier, que el va negociar amb el govern i, després de moltes peripècies, va obtenir la llicenciatura. Van tenir un paper destacat Guiu Malé, president del Consell General, molt bona persona i catalanista. Per acabar de convèncer el ministeri va fer una carta on deia que si faltava finançament el Consell General ajudaria, com havia ajudat el DUEC.

Doncs a l’octubre del 1982 he tornat de París amb el primer any de DEUG i un lloc de treball pel català. Com que la notificació del lloc de treball pel ministeri va arribar uns dies abans de la de la llicenciatura, en menys d’una setmana, saltant-se les normes i sense publicitat ni candidatures obertes, el departament de castellà va agafar el lloc de treball, hi va posar algú a dit i se’l va guardar. Per tant vam tenir un primer any de llicenciatura sense personal ni diners.

Se va fer una reunió amb tot el departament de castellà al voltant de la taula, tancats i agressius, el president de la universitat i jo mateix. Me van dir que se cuidaven de tot i, pels cursos, això sí i això no, això ho traiem, això ho posem. Van saquejar la maqueta sense pietat. Vaig fer observar que si no respectaven la proposta adoptada pel ministeri no tindríem mai el segon any i que, a finals d’any, la universitat, és a dir el seu president, hauria de donar comptes. Veient això el president va imposar la maqueta amb els cursos previstos. Allavontes el departament de castellà va exigir que trobés diners – vaig dir que sí – car guardaven el lloc de treball. Me van demanar de prometre que mai no ensenyarien ni Pere Verdaguer ni Domènec Bernardó. No sé el que havien fet al professor de Montpeller que manava de sotamà, però devia ser imperdonable. Vaig fer remarcar que els dos eren previstos pel segon any i no pel primer. Ja ho veuríem l’any següent, si per cas el ministeri autoritzava aquest segon any.

Com que calia demanar diners – que podrien anar a parar a les caixes del castellà – vam demanar i obtenir la creació d’un departament de català. Li vam redactar uns estatuts per a protegir-lo. Era allavontes l’únic departament de la universitat amb estatuts. La llicenciatura va començar bé, amb prou estudiants, amb l’equip del DUEC mobilitzat i se va fer l’any normalment. Però no vaig demanar cap finançament a ningú i, per tant, a finals d’any la universitat va ser obligada de pagar les hores i d’atribuir un pressupost.

A finals d’any vam tenir el segon any i un nou lloc de treball, aquest cop ben marcat pel català. Havia passat el mateix a Bretanya, on el departament d’anglès s’havia apoderat del lloc de bretó i a Còrsega on el departament d’italià havia pispat el lloc de cors, com ho havia fet el departament de castellà a Perpinyà pel lloc de català. Se’n pot treure la conclusió que els departaments de llengües estrangeres (d’Estat), a tot arreu, són uns lladres.

Com que el departament de català era sobirà, és a dir el Renat Andioc, l’Alícia Marcet i jo, va reclutar pel segon any Pere Verdaguer i Domènec Bernardó, que s’hi van quedar fins a la seua jubilació. Així, durant molts anys Pere Verdaguer va poder difondre els seus coneixements, la seua manera de ser i el seu entusiasme pel català a generacions d’estudiants.

Com veieu, és un conte de Nadal que s’acaba bé. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest conte està acabat !

Popurri de notícies a França, a Catalunya i a Espanya

Encara ens queden alguns minuts per tractat algunes notícies.

Farem un popurri de notícies. Primer a França, on visiblement la manifestació de les armilles grogues a París ha estat un fracàs. No ha passat el mateix als giratoris, on sempre queda gent. El positiu és l’absència d’aldarulls, quan tothom s’ho esperava a París. S’ha dit que és perquè no hi havia prou gent i per tant els casseurs o les armilles grogues que volien rebentar no se trobaven a gust per amagar-se dins la massa. El sorprenent és que a la televisió van passar tot en directe durant un dia per dos o tres mils persones. És a dir que quan fem la diada del 7 de novembre a Perpinyà – no aquest any on érem deu mil, sinó un any normal – sem també dos o tres mils. Doncs per Paris és molt poca cosa. Va a la baixa per Nadal però, com que se pot bloquejar un giratori amb quatre o cinc persones, el moviment pot rebrotar al gener.

Un altre tema, de Catalunya. Fa divuit dies que els presos polítics són en vaga de fam. Ho recordaré cada dimarts. Ara la situació és greu per a ells. Un ha hagut d’anar a la infermeria perquè tenia problemes de salut. Han enviat una carta a quaranta dirigents internacionals explicant el bloqueig dels seus recursos pel Tribunal Constitucional espanyol. Precisament, quan passa això a Catalunya, el 21 de desembre, el govern espanyol se reunirà a Barcelona. S’interpreta com una provocació. És el dia on l’independentisme va tornar a guanyar les eleccions, i fa un any que el govern espanyol no els hi fa cas. Pot ser l’ocasió d’una trobada entre Pedro Sánchez i Quim Torra. Si no la fan, públicament o d’amagat, sí que serà una provocació, car significarà: Barcelona i Catalunya són nostres, aquí sem i vosaltres a obeir.

Les eleccions andaluses han tingut lloc i el partit Vox té elegits. Es possible que faci un govern tripartit amb el Partido Popular i Ciutadanos. Vox és un partit declaradament feixista. No són els que s’anomenen a França els populistes, no, són feixistes i ho diuen ells. Recordeu que el seu líder va declarar en un míting fa un mes: “No tingueu vergonya de dir que seu fachas”. Ho podeu comprovar a internet si voleu. On va Espanya?

Per tancar, una notícia en el fons trista però que trobi divertida. La copa Libertadores d’Argentina no s’ha pogut celebrar a Buenos Aires car els aficionats dels dos equips finalistes, el Boca Junior i el River Plate, provocaven aldarulls. Hi havia perill d’afrontaments violents i fins i tot de morts. Van decidir de fer la final a l’estadi Santiago Bernabeu, el del Reial Madrid. Va ser diumenge passat, el 9 de desembre. La policia espanyola, per controlar aquests bàrbars, va desplegar un dispositiu com si fos per Catalunya. La policia, obnubilada pel color groc, va observar que molts seguidors argentins portaven bufandes grogues i grans llaços grocs. Van pensar que eren argentins d’Espanya que manifestaven pels presos polítics catalans. Per tant, van posar a les entrades grans contenidors de plàstic i els van omplir amb la confiscació de tot el que la gent tenia de groc. Tontos, car no sabien que el groc és el color dels seguidors del Boca Junior. Els seus suporters no van poder agitar mocadors, bufandes i altres gadgets grocs per animar el seu equip, mentre els del River Plate van poder lluir els seus colors i animar els seus. Quin ridícul, quina vergonya! Quan la policia espanyola se posa al diapasó dels seus polítics, el ridícul se fa infinit. Suposi que aviat prohibiran a Madrid la venda de llimones i plàtans a les parades dels mercats de les places de Madrid, i a l’estiu també prohibiran els abricots perquè són grocs, evidentment a l’excepció de l’abricot roig del Rosselló.

 

La Casa dels Països Catalans, a la universitat de Perpinyà, seu dels Estudis Catalans (foto Joan Becat).

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/214/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-18-de-desembre-del-2018

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius