RÀDIO ARRELS – 3 de març del 2020 – Crònica d’actualitat 181
El míting del 29 de febrer a Perpinyà, amb el president Carles Puigdemont i els eurodiputats, ha estat un èxit amb el doble de manifestants previstos. La crònica fa reviure la diada des de la perspectiva dels participants, dels voluntaris que acompanyaven i de les associacions nord catalanes, ambaixadores del país. L’autodisciplina, el civisme, el caràcter festiu i pacífic com també la força del nombre i la convicció van ser una lliçó per França. Se subratlla el paper brut de les policies espanyola i francesa que han impedit a molts autocars d’arribar.
Un 29 de febrer reeixit a Perpinyà
Tornem amb tu sobre la jornada del 29 de febrer a Perpinyà, una jornada reeixida. Dius que marca una nova etapa política ?
Sí. Se pot mirar sota l’angle del que va passar, que el que farem, però també de les seues conseqüències polítiques, que són enormes i que encara avui dia no hem vist tot el que desencadenarà.
La manifestació multitudinària de dissabte va tenir una organització perfecta i un èxit més gran que el que s’esperava, amb el doble de les previsions. L’autodisciplina de la gent i el caràcter festiu de l’acte marcaran per temps la memòria dels nord catalans que hi van participar i dels perpinyanesos que no havien vist tanta gent pels carrers després de l’acte. Segur que els comerciants, els amos dels bars i dels restaurants veuran d’ara endavant amb encara més simpatia els catalans del Principat. He observat que gairebé tots tenien la seua oferta en català. M’agradaria que continuïn així.
Suposi que sense la possibilitat de veure, de sentir i de recolzar el president Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, la majoria dels manifestants no haguessin mai pensat venir un dia a Perpinyà. Segur que molts hi tornaran car, parlant amb diversos d’ells pels carrers, els he vist curiosos i contents de veure la ciutat. La trobaven bonica, amb un centre històric que veien molt gran i atractiu. Perpinyà m’agrada, mes la tinc molt vista des de que hi vaig néixer. Com per molts de nosaltres, el costum de veure-la nos fa perdre de vista que és una ciutat històrica de caràcter, estètica i agradable, que incita a passejar pels seus carrers i les seues places.
Una organització perfecta
Belleu que ho oblidem de tant en tant. Doncs poses endavant el tema de l’organització?
Primer de tot vull felicitar les companyes i companys de la Delegació a Catalunya Nord del Consell per la República. Han fet una bona feina, l’organització ha estat perfecta i no s’ha constatat cap estridència. Tot ha anat sobre rodes. Però m’imagini tota la feina i la preparació que hi ha al darrera per que no falti res, la coordinació amb la vila i sobretot amb la prefectura i els serveis de l’Estat. Per una primera experiència era amb majúscules i se n’han sallit com senyors.
També vull felicitar els cent vint voluntaris nord catalans i els de l’ANC, tots amb armilles verdes, que van orientar la gent, canalitzar, informar, que se van sacrificar per que tothom pugui aprofitar l’acte, com ho he fet jo, en les millors condicions. Tot hi era, les entrades ben organitzades i suficients – tot i les cues inevitables amb tanta gent -, els lavabos, els grups d’assistència sanitària, el bar, la megafonia i les grans pantalles a tot el recinte, etc. Tot hi era, tot. És realment per se’n treure el barret.
Entre aquests voluntaris he vist amb plaer i reconeixement moltes cares conegudes, militants culturals i gent d’associacions catalanes, ensenyants, amics i amigues de les trobades del dijous al Castellet, gent de l’UCE de Prada, tots somrients, tranquil·litzadors, autèntics nord catalans que, per la gent del sud, només sentir-los donaven un caràcter d’autenticitat a l’acte. Heu estat ambaixadors eficaços de Catalunya Nord, com ho han estat també, després de l’acte, totes les entitats nord catalanes que eren a la passejada, amb estands i animacions. Feia goig, com feia goig també de veure la gent vinguda del Principat satisfeta i curiosa, participativa i contenta.
Una autodisciplina impressionant
També destacarem l’autodisciplina impressionant.
Això és un altre caràcter major. Ja sabíem que a Catalunya la gent i les entitats com l’ANC i Òmnium saben organitzar-se i que hi ha molta autodisciplina dels ciutadans que manifesten. Tot això s’ha traslladat a Perpinyà, com si fos de sempre, tranquil·lament, cívicament.
En vaig tenir alguns exemples. A més dels autocars eren previstes cinc centes autocaravanes – càmping-cars – i se’ls havia atribuït els dos pàrquings de la universitat. Van arribar la vigília, el divendres, com tota la gent que havia llogat habitacions d’hotel a Perpinyà, a tota la plana i la costa. Doncs a mitja tarda el Camí de la Passió Vella se va omplir d’autocaravanes i començava a haver-hi problemes de circulació – o si voleu merder -, entre altres raons perquè hi havia dins el pàrquing moltes votures d’estudiants. Recordeu que era un dia de cursos a la universitat i que només a la nit no hi hauria ningú. Cap policia, cap policia municipal, cap personal de la universitat a la vista.
I tot d’una se produeix un miracle. D’algunes de les autocaravanes baixen uns senyors que se posen una armilla verda i tenen un paper a la mà. És el pla del pàrquing amb els emplaçaments previstos : 230 aquí i els següents més avall. Cada autocaravana té al parabrisa un gros número que correspon a l’emplaçament que se li ha atribuït. I diuen : tu vagis allà al fons, tu aquí, tu cap a la dreta, tu allà… I tot se resolt en poc temps. Mentrestant els estudiants que han acabat els cursos marxen i arriben més autocaravanes. Impressionant de disciplina, d’autoorganització i de convivència.
Ja se sap que l’ANC, que s’ha encarregat de la logística, és la sola organització de tot Europa que sap organitzar les més grans manifestacions, amb milions de persones. S’ha demostrat també que pot desplaçar desenes de milers de persones a més de mil quilòmetres de Catalunya, 60.000 a Brussel·les, 20.000 a Estrasburg. Perpinyà és més a prop, però calia més transports que per una diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. És un nou repte que ha reeixit.
Durant tot el matí Perpinyà se va omplir de files de gent, de rius de persones que, des del Molí de Vent, des de la Gara, des del Vernet, pels bulevards, de tot arreu convergien cap al centre i cap als ponts sobre la Tet, vers el Palau de les Exposicions. Gent contenta, somrient, amb més banderes que per un partit de l’UDSAP, qui amb la bandera estelada al cim d’un pal, qui a sobre de les espatlles com la capa d’un mosqueter del d’Artagnan.
Amb un grup de gent del Principat, vaig prendre el bus de la vila per anar al centre i vam tenir la sorpresa de tenir el bus gratuït, per a evitar cues per pagar, donar facilitat de transport i fluïdesa. Era un gest de la vila i de l’aglomeració. Gràcies per tots ells.
Per entrar al recinte, i sobretot per sàller després de l’acte, calia fer cua i prendre paciència, evidentment. Però no he vist ni una empenta, ni una queixa. No he vist ningú que provi de passar al davant del veí que, com sabeu, a qualsevol cua és l’esport nacional favorit dels francesos i dels perpinyanesos, colar-se davant dels altres. Aquí no. Civisme, paciència i “savoir-vivre”.
Una lliçó per Perpinyà i per França
Segons tu, quina mirada s’hi ha posat des de Perpinyà i des de l’Estat francès?
Cal dir que no estem acostumats, aquí i a tot França, a veure una manifestació enorme i pacífica, sense crits ni violències, sense un vidre trencat, sense insults o eslògans que són quasi insults, sense un paper a terra. És el que ha passat dissabte i que molta gent a Perpinyà ha pogut constatar. Les autoritats acostumades al excessos de les armilles grogues i a les manifestacions contra la reforma de les jubilacions, eren molt preocupades. Però no ha passat res de tot això : gent cívica, pacífica, per qui exhibir la seua presència, el seu nombre i la seua força és un acte festiu que no necessita ni violència ni incivilitat per afirmar-se.
Quan se va anar buidant el recinte, vaig esperar un poc i vaig mirar el terra, que allavontes se podia veure (abans no era possible veure l’asfalt car érem molt apretats) : cap paper a terra, cap deixalla. Els empleats de la Vila han tingut la feina de neteja fàcil car tot era net. Això sí, les papereres eren plenes.
Aquesta sorpresa i aquesta admiració davant el civisme i el comportament dels catalans del Principat apareix a través de molts testimoniatges espontanis. Com aquest perpinyanesa, no ficada en el món català, que deia a una de les meues filles : “Ils manifestent et ils semblent contents!”, com si per ella manifestar anava amb crits, ira i males cares. O encara aquest article de L’Indépendant del diumenge que, sota el títol “Une force tranquille”, deia : “Débonaires, souriants, disciplinés, attentionnés, jamais excessifs, toujours déterminés. Loin des caricatures militantes jusqu’aux-boutistes”. El periodista ho ha captat perfectament. Tot això és una lliçó per França com per Perpinyà. Segur que farà veure el moviment independentista amb altres ulls.
Quants érem?
Queden uns minuts per parlar del nombre de participants.
Fa un més se preveien 50.000 persones, i pocs dies abans 70 a 80.000. Objectivament pensi que érem el doble, o sigui 150.000, com ho veurem ara mateix. La prefectura ha dit 10.000, el diari més de 100.000, els organitzadors 200.000. Ara bé hi ha uns quants elements que se poden comprovar. El recinte tancat podia rebre 110.000 persones segons els bombers i la policia, a tres persones per metre quadrat. Són ells qui van decidir al seu moment de refusar més entrades. Us puc assegurar que a on jo eri, cap al mig, érem més aviat quatre per metre quadrat.
A la gran foto de L’Indépendant del diumenge, sobre dues pàgines, se veu el fons encara buit. Però era abans de l’acte. Observareu a la dreta de la foto, del cantó on s’aparcaven els autobusos, una mena de riu de color rosa, a fora del recinte, que va cap a una entrada. Són la gent dels autocars que anaven arribant, fins que tot se va omplis. Quan ve ser ple, doncs amb 110.000 persones, se va prohibir l’entrada. Us puc assegurar que va ser així car un dels meus fills va quedar a fora. I se va omplir la ruta que és al llarg del pàrquing i del Palau d’exposicions, el darrere de l’escenari, el pont sobre la Tet. La gent desbordava de tot arreu. Per tant 130, 140 o 150.000 és la quantitat més probable de participants, per jo la més segura. Fem curt : el doble del previst, com hem dit. Per tant un èxit total.
La sola nota trista és el paper brut jugat per la policia espanyola i per la policia i la gendarmeria franceses. La primera va fer escorcolls a la Jonquera als autocars, quan no en fa mai. Precisament, aquest dia sí, pels autocars de manifestants. Va provocar grans retencions. Volien retardar al màxim, com més gent millor. Per tant, en lloc de deixar una arribada progressiva a Perpinyà, s’han concentrat els autocars i van provocar un embús a l’autoruta de la frontera a Perpinyà i dins la vila. Resultat més de cent autocars no han pogut arribar i se’n van tornar sense ni trepitjar Perpinyà.
A l’hora prevista per l’acte, al migdia, només havien arribat més de dos cents autocars sobre els sis cents anunciats. S’ha decidit de retardar d’una hora i en van arribar dos cents més. Bastants participants van arribar durant l’acte o al seu final. Davant d’aquesta acumulació la policia francesa va fer parar els autocars, els va fer passar de l’altra banda de l’autoruta i els va fer tornar cap al sud. A costat meu una senyora vinguda de Tarragona me deia – informada amb els seu mòbil que la gent escoltava els discursos dins l’autocar per la ràdio, que venien tres autocars del seu barri. El seu havia arribat i els dos altres se’n havien tornat : 600 km per fracassar a tocar Perpinyà. Vull saludar i donar les gràcies a tots aquests sacrificats que venien a ajudar-nos.
Caldria parlar ara del paper polític de la diada, però serà una altra setmana.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/514/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-03-de-marc-del-2020