Pluges i aiguats de tardor. Plats trencats al parlament de Catalunya. Urnes a Barcelona. Qui vol ser ministre de l’interior ?

Pluges i aiguats de tardor

Tractarem d’actualitat i, ben segur, de les pluges i aiguats d’aquesta tardor.

És l’actualitat de la setmana passada i ho serà aquesta també. Hem conegut aquest cap de setmana un episodi de pluges mediterrànies de tardor, com se’n produeix cada any entre setembre, octubre i novembre. Per llàstima, ha fet víctimes i destrosses dins l’Auda. És molt trist i demostra que encara no estem ben preparats per aquests esdeveniments, que arribaran, passi el que passi. No és per ignorància, car tots els mecanismes meteorològics i tots els efectes són coneguts. Fins i tot se sap a quins llocs poden passar destrosses. És doncs en gran part per imprevisió o per temeritat dins la gestió del territori. És també sempre per impreparació de la població per part de les autoritats dites competents que, en aquest cas, són autoritats incompetents.

 

 

Passaria el mateix a Catalunya Nord en un cas semblant i se sap ja quins llocs serien afectats. A més, per donar la mida de les coses, tenim l’aiguat del 40, que va ser molt més fort que el de fa dos dies dins l’Auda i va fer més destrosses i més morts, per llàstima.

De fet, s’ha produït diumenge i se produiran aquest proper dijous dos episodis habituals de pluges de tardor que són fàcils d’entendre. Entre estiu i hivern passen pertorbacions, depressions que venen de l’Atlàntic i travessen la nostra part de Mediterrània, abans de disminuir cap a Itàlia i de desaparèixer als Balcans. Quan passen sobre el Mediterrani, que té encara una aigua molt calenta, les depressions se carreguen d’energia i de molta humitat, doncs se fan més actives.

Com sabeu, aquestes depressions són un nucli d’aire que avança tot girant sobre ell mateix, com una baldufa, com une toupie, en el sentit invers de les agulles d’un rellotge. Per tant, tot i que circulen de l’oest cap a l’est o el nord-est, envien al davant d’elles uns vents i unes pluges que ens arriben del mar. Els especialistes en diuen un retorn d’est i, al Rosselló, en diguem una llevantada, és a dir fortes pluges portades per vent de llevant o de marinada.

Quan aquest aire carregat d’humitat arriba a les costes hi ha pluges, i són encara més fortes quan troba l’obstacle de les muntanyes que el fan pujar i condensar encara més. És el que passa amb el nostre Canigó, amb les Corberes o amb la Muntanya Negra, al nord de Carcassona, on aquest vegada s’ha produït l’impacte més fort.

Van ser 295mm de pluja en un dia i una nit a Trebes, dins l’Auda a prop de Carcassona, o sigui que cal imaginar un pam i mig d’aigua a tot el territori, que s’acumula i corre per tot arreu i fa desbordar els còrrecs i els rius amb una violència desmesurada. L’Auda ha pujat de nivell en poques hores, de menys d’un metre a més de sis metres. Va inundar sota un metre i de vegades dos metres d’aigua amb un fort corrent sectors que no havien estat coberts des de fa més d’un segle, és a dir des del precedent aiguat.

Aquests aiguats – és el nom que donem nosaltres a aquestes riuades excepcionals – tenen una freqüència secular. Un cada cent anys, de vegades dos. Ho sabem amb els documents històrics. Per exemple a Catalunya Nord hem tingut al segle XIX l’Aiguat de Sant Bartomeu i, al segle XX, l’Aiguat del 40, és a dir de l’any 1940, fa doncs 78 anys. Com hi ha una freqüència secular, vol dir que augmenten molt les probabilitats de tenir un altre aiguat excepcional a casa nostra. En una crònica anterior, ja us ho havia comentat i us havia indicat alguns llocs on se podien produir destrosses.

Només vull recordar que si l’aiguat de fa dos dies dins l’Auda va ser molt fort, l’Aiguat del 40 el va superar de molt. A l’alt Vallespir va caure un metre de pluja en un dia i un metre i mig en tres dies, van ser més de 500 mm al Conflent i 300 mm a Perpinyà, és a dir més que a l’Auda fa tres dies. Se sap que va caure un metre de pluja i probablement més, car la persona que ho va mesurar, a la central elèctrica de la Llau, a la vall de la Comalada al damunt del Tec, tenia un pluviòmetre de cent mil·límetres de capacitat. L’anava buidant quan era ple i ho ha fet deu vegades, notant que algunes eren desbordants. Baixava tan fort el riu que va marxar a començament de nit. Sort per ell car la Comalada se va emportar la central elèctrica i la casa on era. És doncs segur que hi va ploure més d’un metre. És homologat. El mestre d’escola de Sant Llorenç de Cerdans, que era un aficionat, va mesurar també un metre, tot i que no hi plovia tant. Un metre d’aigua a tot el territori i que baixa és una cosa descomunal.

En efecte, a més del mecanisme de la reactivació de la depressió i del retorn d’est cap a la costa i les muntanyes, que us acabi d’explicar. s’han produït a l’octubre del 1940 dues altres circumstàncies al mateix temps, que l’ha accentuat. D’una banda hi havia un gran contrast de temperatures amb un aire fred que venia del nord d’Europa a través de França (no era el cas aquests dies car feia calor) amb una gota freda en altitud. El contrast amb l’aire calent i humit mediterrani va augmentar la pluviositat. D’altra banda si el sistema depressionari se va bloquejar car no podia evacuar-se cap a Itàlia va quedar al mateix lloc durant hores i dies, enviant constantment les seues enormes pluges sobre el mateix sector. Per l’Auda, la depressió no va ser bloquejada, sinó que va alentir-se unes hores: va ser suficient per a provocar l’aiguat de fa dos dies. L’any 1940 la depressió se va quedar bloquejada tres dies, amb les pluges corresponents.

Esperi que la depressió prevista per aquest dijous i les que vindran aquesta tardor passin en poc temps, com de costum a la tardor.

Plats trencats al parlament de Catalunya

Anem ara cap a Catalunya Sud: plats trencat al parlament de Catalunya.

La cosa feia xup-xup des de fa mesos i ja us en havia parlat, criticant l’actitud dels partits, la seua tebiesa i els seus càlculs polítics. Entre ERC i el PdCat, a veure qui seria més timorat i qui faria creure millor a la gent que calia fer una pausa, és a dir deixar córrer la declaració d’independència i els resultats del referèndum de l’1 d’octubre de l’any passat. És a dir tornar a un règim d’autonomia sota la vigilància brutal i espoliadora de l’Estat espanyol, sigui del Partido Popular o sigui del PSOE.

Però enfront hi ha la gent que no baixa la guàrdia. S’ha vist al setembre. Sempre tan nombrosa, vol la llibertat dels presos polítics i la represa ara mateix del camí cap a la República. Ho ha dit clarament fa una setmana Elisenda Paluzie, la presidenta de l’ANC, que veia arribar el clash. Deia exactament: “Qui no es vegi en cor de seguir endavant que faci un pas de costat”, és a dir que dimiteixi i deixi el seu lloc a un altre elegit més disposat a complir el seu mandat electoral. Anava dirigit al president del parlament Roger Torrent, als diputats i al govern del president Quim Torra.

Doncs la setmana passada se va trencar la unitat d’acció dels partits independentistes al parlament de Catalunya. El PdCat i ERC van votar els uns contra els altres i se van perdre una desena de votacions. Fins i tot ERC va votar amb el PSC – que va donar suport a l’article 155 i va fer enviar els líders d’ERC a la presó o a l’exili – contra el govern Torra, del qual fa part, i contra el PdCat. Vicent Partal, en un editorial de Vilaweb, ho va qualificar de vot de la por. Per ell, i m’ho crec, els líders, els diputats d’ERC i el president del parlament, Roger Torrent, tenen por de la repressió i volen abandonar el procés d’independència.

De fet és el president Puigdemont – que vol seguir cap a la República – i la seua gent a Catalunya, qui han provocat aquesta ruptura per fer baixar les caretes, “pour faire baisser les masques”. El pretext va ser la decisió del jutge Llarena de treure el mandat de diputat als elegits empresonats o a l’exili. Els diputats d’ERC ho van acceptar, en Toni Comin amb pressió del partit. Però Carles Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i els dos altres elegits del PdCat empresonats ho van refusar. La mesa del parlament i Roger Torrent van refusar de reconèixer el seu mandat i, per tant, la majoria al parlament va passar de 70 a 65 diputats, el mateix nombre que l’oposició. Doncs algunes abstencions o directament el vot d’ERC amb una part de l’oposició van provocar el desastre.

Suposi que la intenció de Carles Puigdemont era de fer aparèixer públicament les desavinences entre els partits i fer veure a la població les realitats que s’amagaven darrere bones paraules o declaracions de circumstància. Ara tothom sap com són les coses. S’accepten o se les canvia. Ho diran els ciutadans i els seus vots.

Això obliga la malalta majoria del parlament i del govern a apedaçar els plats trencats – els hi caldrà enviar quilos i quilos de pega – o a fer noves eleccions autonòmiques. Aviat sabrem què passarà, si s’enterra la República o si se la reactiva.

Urnes a Barcelona

Vet aquí la situació un any després d’haver posat les urnes. Unes urnes que hi tornen, a la capital catalana.

Us volia dir només que vaig anar a visitar l’exposició de les 55 urnes per la llibertat, al Centre d’art Santa Mònica de Barcelona. Era molt bonica quan se va presentar a Perpinyà a la Casa de la Catalanitat, però quan se veu en un museu pensat per aquests actes, és espectacular. A més hi ha una música de fons que són trons, un temporal. Molta gent la va a veure.

A més hi va haver una iniciativa semblant a la de Sant Miquel de Cuixà a casa nostra, de posar a disposició de les persones que volen fer una aportació de diners a la caixa de solidaritat amb els presos polítics, d’adquirir una urnes. És Vilaweb que va aportar la seua ajuda i deixar els seus locals. Va ser un èxit ja que en menys de tres hores totes van trobar algú per emportar-se-les. Molta gent no va poder adquirir el record d’una urna.

Amb les dues iniciatives Catalunya Nord se fa present a Barcelona. Molta gent que no sabia què passava o que no imaginava que, travessant la frontera, passava a una altra part de Catalunya sinó que entrava a França, sabran que hi ha també catalans d’aquest costat.

Qui vol ser ministre de l’interior ?

Queda un minutet per fer una crida, me sembla.

És molt breu: qui vol ser ministre de l’interior del president Macron? Passen els dies i no en troba. Al punt on en sem crec que per ajudar el nostre president ens cal fer una crida pública. Si us sentiu amb ganes de ser ministre de l’interior, o si penseu que en teniu les capacitats, sisplau, ràpidament, envieu el vostre currículum al palau de l’Eliseu. Si no sabeu l’adreça, telefoneu a Ràdio Arrels que us la donaran.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/180/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-16-doctubre-del-2018