Perspectives del procés d’independència de Catalunya

Es presenta una visió personal del procés d’independència i de les etapes possibles vers una República de Catalunya. El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc. La República va ser proclamada i existeix, encara que no sigui operacional. La segona etapa és en curs. El president Puigdemont té l’arma absoluta, donar-li vida amb les possibilitats digitals i instruments de gestió i contacte amb el país i els seus ciutadans. Quin tipus de president a l’exili vol ser el president Carles Puigdemont amb quina relació directa amb el país real ? La presa de possessió de la base territorial i ciutadana és més difícil i pot durar temps; hi ajudarà el Consell per la República. Per una mediació internacional cal que Catalunya sigui incòmoda pels altres Estats, per que sigui millor per ells ajudar a resoldre el problema. Els ciutadans i els municipis han portat el procés ; mentre no afluixin la República de Catalunya sembla imparable.

Com veig el procés d’independència de Catalunya

Que quedi clar entre nosaltres que no vull convèncer ningú i respecto totes les opinions, que no vull provocar ni entrar en cap polèmica, partidista o no. Tampoc no soc ningú per dir el que s’ha de fer o no s’ha de fer, car això pertany només als ciutadans concernits. Simplement, com se m’ha demanat, us confiaré unes reflexions en veu alta, com ho faig cada dimarts des de fa cinc anys dins una crònica d’actualitat a Ràdio Arrels, la ràdio catalana de Catalunya Nord. És una visió personal, que podreu trobar idealitzada, poc pragmàtica o utòpica, però que des del 2012 vaig desenvolupant. Ho podreu comprovar en dues publicacions meves, ambdues fetes amb antelació. Fins ara, tot i les diferències amb altres situacions del passat recent a Europa, veig un procés que se desenvolupa a Catalunya de manera lògica i conforma als patrons habituals dels països que han accedit a la independència.

Posem les bases: per a instal·lar un nou Estat hi ha dues condicions i alhora són necessàries tres etapes, distants dins el temps o reagrupades en un mateix calendari breu, depèn dels casos.

Les dues condicions són per la primera el vot dels ciutadans, que es pot fer de dues maneres, directament per un referèndum o mitjançant una majoria parlamentària amb un mandat explícit i, per la segona, el reconeixement internacional.

A Catalunya, com que els ciutadans han votat, no cal que tornin a votar, llevat que sigui en un referèndum acordat amb l’Estat, com ho va ser el de Nova Caledònia amb l’Estat francès. Hi tornarem ara mateix. Com que el poble de Catalunya s’ha manifestat i que el referèndum és vàlid, també hi tornarem ara mateix, des d’aleshores només cal una majoria parlamentària amb un mandat electoral explícit per a anar més endavant dins l’aplicació. És el cas avui dia, tot i que no s’hagi fet aquest pas. Per exemple votant les lleis necessàries, tingui competència o no, i siguin anul·lades o no pel Consell Constitucional. Hi tornarem també.

Les tres etapes són les que van passar en l’accessió a la independència dels catorze nous Estats recentment creats a Europa. Però també ens podem basar sobre el que estava pactat entre el govern francès i els kanaks del moviment independentista de Nova Caledònia. Les situacions són molt diferents però la manera de fer un referèndum per la independència és una. En efecte al mateix temps que el referèndum d’autodeterminació les fases posteriors a una victòria del “Sí” eren definides i fixades per una llei aprovada pel parlament francès. El “No” va guanyar i per tant ara per ara cap de les etapes següents previstes no s’aplicarà. Però és interessant veure el que era pactat.

1- Primer la pregunta era clara, a una sola entrada: “Voulez-vous que la Nouvelle Calédonie accède à la pleine souveraineté et devienne indépendante? Oui / Non”. Notareu que la pregunta distingeix sobirania i independència. La pregunta porta sobre els dos conceptes alhora, doncs sobre la independència total. En efecte dins un Estat federal, cada component, és a dir cada Estat federat és sobirà i té jurídicament totes les competències, les que guarda com les que atribueix al govern federal, però no és independent car accepta de ser en un conjunt que ell ostenta la representació internacional. No crec que sigui el federalisme que imaginen a Espanya i a Catalunya els que es diuen federalistes, que per tant no ho són. Tant els autoanomenats federalistes d’Espanya com els federalistes de Catalunya, si fossin estudiants meus no serien aprovats, per ignorar els conceptes de base d’un sistema federal.

2- En el cas on guanya el sí, la Nova Caledònia recuperaria les competències regalianes que conformen un Estat: la justícia, la policia, la defensa, la moneda i la diplomàcia. A més es preveia que tindria un estatut internacional i que existiria una nacionalitat neocaledoniana. Un grup de treball era constituït quatre mesos abans per a preparar el postreferèndum. Aquesta fase de passació de competències havia de durar tres anys, que són les tres fases que evocaré tot seguit per Catalunya.

3- Si guanyava el no, el sistema autonòmic actual quedava. Però es preveia que un segon referèndum se podria fer el 2020 i un tercer el 2022, sempre sobre la independència. Com que el sí ha tingut un percentatge inesperat del 43,3% quan els sondejos li donaven només un 20 a 25%, és probable que hi haurà el segon referèndum previst.

4- Qui eren els votants? La gent nascuda a Nova Caledònia i els que s’hi havien instal·lat de manera contínua des de fa més de tres anys, com també els fills de neocaledonians que havien arribat als 18 anys durant aquests últims tres anys. Per aquesta disposició s’ha volgut evitar el que ha passat en altres situacions, com a l’illa comoriana de Mayotte, on el referèndum d’independència es va votar illa per illa i, per mantenir francesa l’important base militar i naval que hi ha, es va inflar el cos electoral amb els funcionaris, policies, soldats i famílies, i altres persones que s’hi va enviar, sense comptar amb els no-residents censats. El no va guanyar a Mayotte, que va quedar francesa, i el sí a les tres altres illes, que són des d’aleshores independents. Fa un segle, el Regne Unit va fer el mateix a Irlanda amb un vot per la independència comtat per comtat en lloc d’un vot pel conjunt de l’illa, car pensava guardar els quatre comtats del nord, que formen l’Ulster.

5- L’ONU tenia constituïda una missió d’avaluació des del 2017 per a vigilar els preparatius, les llistes electorals i el vot, com a observadors internacionals.

Ja sé que hi haurà gent per dir que les situacions de Catalunya i de Nova Caledònia no tenen res a veure, i és veritat. Però el que és comparable i hauria de ser igual és la manera d’organitzar un referèndum clar, amb la consulta de només la gent concernida, i el traspàs de competéncies. Això evidentment en el cas d’un nou referèndum pactat amb l’Estat, que ara per ara no es preveu. Tampoc no és absolutament necessari per tirar endavant una República.

Apliquem-ho al cas de Catalunya :

1) La primera etapa ja està feta: va del 2012, amb la diada “Catalunya nou estat d’Europa” i les eleccions del 25 de novembre que porten una majoria per l’autodeterminació, o del 2014-2015 amb la campanya “Ara és l’hora” impulsada per l’ANC i Òmnium Cultural i les eleccions del 27 de setembre del 2015 on una majoria va rebre el mandat d’organitzar un referèndum, i va fins a la proclamació de la República de Catalunya el 27 d’octubre del 2017. S’ha dit durant el judici dels presos polítics catalans a Madrid que la República no havia estat concretada, i és veritat.

Quins són els tres fets que constato ? Són debatuts a Espanya i a Catalunya, però no fan tan dubte a l’exterior.

= Primer fet: El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc, amb 2.286.217 paperetes escrutades, i s’han comptabilitzat més de dos milions de “Sí”. Els vots constatats són superiors al total obtingut pels partits independentistes el 2015 i molt superiors al total dels partits unionistes. Per tant la declaració d’independència tenia una base suficient, que es consideri validada o no. A més hi ha les paperetes de les urnes robades, per les quals s’havia registrat en el DNI d’aquests votants. No s’ha dit mai quants eren però considero que en total va votar més del 50% del electors. El efecte els 1996 col·legis escrutats donen una mitjana de 1.145 votants, i si s’admet la mateixa proporció pels 319 col·legis clausurats porta el total a més de 50%. S’hi arriba també si, en relació amb les butlletes escrutades que representen el 43% de votants, es calcula quina part del cens electoral era necessària per conseguir-ho, i també es supera el 50% amb la part corresponent dels més de 700.000 electors privats de possiblitat de vot. És clar que hi ha variables en un sentit com en un altre, com la gent que va anar a votar a un altre col·legi, o els col·legis que van tancar abans d’hora per por de la Guàrdia Civil i de la policia estatal. Però per mi el 50% de votants ha estat aconseguit.

= Segon fet : La República va ser proclamada el 27 d’octubre. No es va formalitzar però, encara que no sigui operacional, la República Catalana existeix, no la cal proclamar de nou. Només cal concretar el que s’ha proclamat. La prova a contrario, la va donar el propi Mariano Rajoy l’endemà mateix de l’aplicació de l’article 155. Va fer enviar a tots els Estats del món una carta personal per demanar-los de no reconèixer la República de Catalunya. És la reconeixença explícita que existia i que podia ser reconeguda. Ell no sabia en aquest moment si hi hauria un acte digital d’aquesta República per fer-la concreta jurídicament. No n’hi ha hagut cap, però ell ha actuat com si fos proclamada i alguna cosa havia de ser publicada, un decret o un altre document que digui “D’ara endavant…”.

Ha actuat en conseqüència. No es prendria el risc d’una tal publicitat per aquesta proclamació si la nova república no existia.

= Tercer fet : Indirectament, car són eleccions autonòmiques, els resultats del 21D han validat el referèndum, car els partits independentistes han retrobat els més de dos milions de vots, i els partits unionistes no hi han arribat. Així ho han donat per fet els comentaristes polítics i experts convidats als debats i tertúlies a les televisions franceses, tot i que sovint no siguin gaire – o mai – favorables a l’independentisme. Tampoc no es posa en dubte que Carles Puigdemont és president d’una república en exili – diuen “autoproclamée”.

Per tant la consulta del poble ha estat realitzada, validada per les eleccions del 21 de desembre, on els partits independentistes tenien al seu programa no pas el referèndum sinó la República. Se’n dedueix que la República no s’ha de proclamar una altra vegada, car ja està fet. Fa falta donar-li concreció jurídica. És evident que hi podria haver un nou referèndum pactat, però no seria per conèixer la opinió de la gent sinó, com per Nova Caledònia, per pactar ja les etapes de la independència si guanyava el “Sí”. Si no és així, no fa falta un nou referèndum.

2) La segona etapa és en curs. Cobreix els anys 2018, 2019 i cobrirà part del 2020. Vaig publicar sobre aquest tema una crònica d’opinió a Vilaweb el 7 de gener del 2018 (Reflexions sobre la República Catalana). El judici del procés ha dilatat aquesta etapa, però ja n’hi ha el disseny i es molt possible que es tanqui amb les iniciatives que s’hauran de prendre desprès del veredicte.

Crec que el president Puigdemont té a les mans l’arma absoluta, l’arma letal, que és de donar vida a la República Catalana: és la utilització de les possibilitats digitals, i sobretot la creació dels instruments de gestió i de contacte amb el país i els seus ciutadans. Notem que ha estat real i fonamentada l’aplicació de l’article 155 segons les normes de l’Estat espanyol, que va ser anunciada i les mesures fetes efectives immediatament, només a partir de la publicació al Diari Oficial sobre internet, quan l’edició paper va trigar un dia més.

L’únic problema jurídic i organitzatiu a resoldre no és el digital, és: quin tipus de president a l’exili vol ser o ha de ser el president Carles Puigdemont? I accesòriament, si es crea físicament, digitalment, com es vulgui, un govern, com és aquest govern?

= Per això, cal tenir clar que tot depèn del concepte de legitimitat a l’exili que vulgui donar el president. El més simple és la doctrina Tarradellas. No calia constituir un govern a l’exili car ell, com a president, era la Generalitat. La Generalitat soc jo. Només li cal unes quantes persones al voltant, és a dir un gabinet i, avui dia, un Diari Oficial per internet. Ja està, no en cal més. A l’invers es pot crear un govern a l’exili. Però tindria l’inconvenient major de descol·locar o de deslegitimar el govern de la Generalitat autonòmica de l’interior que, per altra banda, és necessari per a recolzar els ciutadans al dia a dia, i per controlar i gestionar el territori, ara per ara pel compte de l’Estat espanyol i més endavant, en un període conflictual, possiblement per la República.

= Ara bé, si es vol materialitzar la República amb una estructura operacional, això implica definir quina és la relació directa amb el país real, és a dir la gent i els elegits municipals.

Una futura constitució dirà com s’organitza l’Estat. Però mentrestant com fer? Hi ha dos tipus d’organització de les repúbliques, amb dues funcions del president:

a) En la primera forma, el president és també cap de govern, com als Estats Units. Hem vist que un tal govern duplicaria la Generalitat a Catalunya. En aquest cas, si es creava un govern al voltant del president Carles Puigdemont, la Generalitat a Catalunya seria de facto situada en una altra esfera, seria només una estructura de l’Estat espanyol, fora de joc, i els ciutadans també.

b) En la segona forma de república hi ha dues figures, un president i un cap de govern o primer ministre, com a França, Itàlia, Alemanya o Rússia, on el paper del president va de la simple representació de l’Estat fins a l’orientació de la política del govern.

Dins aquest segon esquema els actuals Parlament, president i govern de la Generalitat eixits del 21D poden ser considerats pel president de la República de Catalunya com els seus instruments de govern. Són el seu parlament i govern per les competències que tenen dins l’Estat espanyol, o per les que vulguin desbordar. Per exemple, qualsevol nova llei del Parlament de Catalunya, sigui posteriorment anul·lada o no pel Tribunal Constitucional espanyol, pot ser considerada com a constitutiva de la República i publicada al seu DORC. Per les altres competències, la presidència de la República les assumeix directament.

Pot semblar utòpic, però així han fet des de la segona guerra mundial molts governs a un exili degut a una DUI – Declaració unilateral d’independència – o a conflictes de descolonització. Evidentment, durant dècades no hi havia internet però si que es creava una estructura a l’exili o dins la clandestinitat, que era virtual, no en el sentit digital, sinó perquè era desconectada del país i del poder reals.

Evidentment no n’hi ha prou amb un simple DORC i uns actes jurídics extraterritorials, car el més difícil d’aconseguir és la decisiva presa de possessió de la base territorial i ciutadana. Però l’etapa de la concreció formal i jurídica és necessària, passi el que passi. A més, actuar com a presidència de la República fa possible l’establiment de relacions amb els grups polítics, els parlaments o fins i tot els governs d’altres Estats, o missionar representants oficials de la República en exili. És una etapa vers el econeixement per altres estats, cosa que és avui impossible car no es pot reconèixer una estructura que jurídicament no és establerta o que no és constatable.

3) La tercera etapa és la més difícil i pot durar temps, però és ineluctable un cop hi hagi un govern de la República a l’exili. És la presa de control real, física del territori i de la gestió dels ciutadans. En aquest sentit la creació de Consells locals de la República va en aquest camí.

Com que és una altra estructura estatal que controla Catalunya, l’Estat espanyol, només pot passar amb el seu acord negociat, car un afrontament físic és exclòs, sigui perquè no es permetria en l’Europa occidental d’avui dia, sigui sobretot perquè no és el tarannà ni la filosofia de l’independentisme català. Ara bé les formes de resistència, de bloqueig o de desobediència civil, fiscal o altres són instruments potents en aquest camí, com s’ha vist en altres situacions a Europa.

Crec molt en una pressió o una mediació internacional, i crec que s’acabarà produint, però per això, com a l’octubre del 2017, cal que Catalunya molesti, sigui incòmoda pels altres Estats, que plantegi un problema tan gros que millor per ells ajudar a resoldre´l que no pas posar-se el cap sota l’ala. Espero veure per la República de Catalunya una reunió com la del president Josep Tarradellas a Perpinyà l’any 1977, on hi havia un representant del govern espanyol, el representant de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i una representació dels ciutadans de Catalunya mitjançant els caps dels partits parlamentaris.

>>Sempre hi ha un moment de canvi on una estructura anterior assumeix el canvi. De la mateixa manera que el president Tarradellas va ser convidat a negociar a Perpinyà amb els caps de partits polítics en representació de l’interior – no hi havia aleshores un govern autonòmic – , si existeix formalment la República, negociaran amb l’Estat espanyol el president de la República a l’exili i a Catalunya el president i el parlament de la Generalitat.

>> Per tant, fer real l’existència de la República mitjançant iniciatives ciutadanes col·lectives a l’interior, mitjançant estructures del nou Estat per internet i mitjançant un lligam entre el dos és vital, sigui en previsió de les ineluctables negociacions – és a dir per a ser interlocutor – sigui, si les negociacions no tenen lloc, per continuar a tirar endavant la República.

A Catalunya, en els últims deu anys, més que els partits polítics, que són indispensables però que tot sovint han seguit més que precedit, i avui dia frenen, el procés ha estat portat pels ciutadans i pels municipis, és a dir la base, el país real. Mentre no afluixin i continuin portant els partits cap endavant, la República de Catalunya sembla objectivament imparable.