RÀDIO ARRELS – 24 de juliol del 2018 – Crònica d’actualitat 97 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Carles Puigdemont s’apodera del PDECat i crea un moviment transversal, la Crida Nacional per la República. Pablo Casado presideix el PP i per Catalunya Pedro Sánchez vol tornar a l’estatut del 2006. Després de fer reformes sense ells, Manuel Macron amanyaga els sindicats i els diu parlem. Les capes freàtiques del Rosselló són de bona qualitat, llevat del voramar.
L’operació Puigdemont
Tractarem l’actualitat, un cop d’ull a Catalunya sud.
Aquesta setmana hem viscut una nova etapa del que en dic l’operació Puigdemont. Va començar amb la preparació de les eleccions del 21 de desembre del 2017, on va prendre per sorpresa el PDECat fent ell la llista de Junts per Catalunya, on la meitat dels candidats no eren d’aquest partit sinó independents que ell havia triat. El primer era el president de l’ANC Jordi Sànchez, que havien empresonat. La llista va arribar abans de la d’Esquerra Republicana. Tocava doncs a Carles Puigdemont de ser president i, després d’entrebancs, de triar el seu successor. Totes les propostes van ser d’homes d’ell, fins a Quim Torra que va ser elegit.
Mentrestant el PDECat era controlat per la gent més tèbia, vinguda de Convergència i que n’havia guardar la mentalitat de submissió a Madrid per quatre avantatges, com fa el PNB basc, i que era espantada per les represàlies. Aquesta actitud permetia a ERC de ser també un partit que s’arronsava, tot proclamant que volia la República, però per més endavant. Semblava el més republicà. Recordeu fa poc, al seu congrés, la dificultat que van tenir les bases perquè s’inclogués a la ponència una referència clara a la República. Això diu com l’un i l’altre s’havien posat tous, el PDECat més que Esquerra.
L’operació Puigdemont preveia també de fer efectiu un inici de República amb un Consell i una primera estructura a Brussel·les. Però la detenció del president a Alemanya ho va aturar momentàniament tot.
Tan bon punt el jutge Llarena retira l’euroordre, la vigília del termini per fer-ho, el tribunal de Slesvig-Holstein aixeca les limitacions de desplaçament que frenaven el president Puigdemont. Se troba lliure de moviments i pot prendre iniciatives. És el que fa en menys d’una setmana. Els independents de la seua llista i alguns fidels del seu partit havien dipositat el nom d’un nou partit, Junts per la República. Finalment els seus membres trien com a nom la Crida Nacional per la República i Junts per la República s’hi integra. Més de 15.000 adherents ja el primer dia. Notem que la idea és de Jordi Sànchez, recolzat per Carles Puigdemont i Quim Torra, per tant tot se fa a fora del PDECat.
Altra etapa el cap de setmana passat. El congrés del PDECat, Partit Demòcrata de Catalunya, ha vist un afrontament molt fort entre els que eren per Carles Puigdemont i l’adhesió a la Crida, i els sectors clàssics de l’antiga Convergència, que volien tornar a pactar amb l’Estat espanyol. La majoria de les bases i els principals líders han imposat la seua línia, és a dir seguir Carles Puigdemont i incloure la via unilateral per la República. De totes maneres, a quina altra branca se podien agafar per no enfonsar-se? Marta Pascal s’ha retirat. Era fins ara coordinadora general del PDECat i representant del sector tou. És una tempesta dins un got d’aigua. És també la fi del pujolisme i és la fi del PDECat, que molt probablement desapareixerà aviat. S’ha demanat als seus militants d’anar a la Crida Nacional. Doncs pèrdua previsible de militants i nous dirigents del PDECat que volen que entri dins la Crida Nacional.
Fi de la segona fase de l’operació Puigdemont: crear un partit transversal amb gent d’horitzons diferents. Més que un partit clàssic és un moviment a la manera de la République en Marche de l’Emmanuel Macron. Observarem que aquest nom també aniria com un guant a la crida de Carles Puigdemont.
Se va doncs cap a una substitució de papers dins la peça de teatre polític a Catalunya. Fins ara el PDECat dubtava molt i s’arronsava, mentre Esquerra Republicana, tot i arronsant-se també una mica, semblava més independentista, tot i que per més endavant. A partir d’ara, amb l’afirmació clara de la República per la Crida Nacional, el possibilisme d’ERC queda desfasat, i pot perdre el lideratge de l’independentisme.
S’hi afegeix l’altra cara de l’operació Puigdemont, la de Waterloo, amb la creació d’un Consell de la República i la mobilització amb aquest objectiu dels elegits de tots nivells i dels ciutadans. Passarà abans de les eleccions municipals. Els elegits locals que seran per aquest Consell tindran el suport dels electors que són per la República. El llarg episodi alemany obligava a la discreció i a no prendre iniciatives polítiques. Ara és del passat. Per tant s’ha acabat el primer vessant amb la creació de la Crida Nacional per la República i la presa de possessió amb el buidatge del PDECat. Ara començarà el segon vessant des de Brussel·les i Waterloo.
A Espanya retorn cap al passat
També ens interessarem al que passa a l’Estat espanyol?
A Espanya, és retorn vers el passat. Sembla el títol d’una pel·lícula, i n’és una. Tinc la impressió de viure una d’aquestes pel·lícules on els protagonistes fan un vaivé entre el present i el passat. És el que passa a Espanya, tant pel Partido Popular, que és a l’oposició, com pels socialistes del PSOE, que són al govern i tornen enrere.
Pablo Casado guanya la presidència del Partido Popular, com se preveia. Va obtenir 1.700 vots dels delegats, elegits a la primària de fa quinze dies, i Soraya Sáenz de Santamaria 1.250 vots. Pablo Casado va fer un discurs ultranacionalista espanyol, que se mereix el sobrenom que li van posar de “petit Le Pen”. Va ser molt violent contra els independentistes, anticatalà i contra els immigrants. Serà la línia del Partido Popular d’ara endavant per fer la reconquesta del poder, és a dir la línia Rajoy en pitjor.
Conforta la idea d’uns quants polítics i comentaristes catalans segons la qual com pitjor a Espanya, millor per Catalunya. El més curiós és que la senyora Soraya, que era encarregada d’aplicar l’article 155, amb el seu discurs contra el populisme i els independentistes, paradoxalment, va aparèixer com a moderada. Déu n’hi do! Pablo Casado vol fer la reconquesta de Catalunya, com a l’Edat Mitjana se feia contra els moros. Ara els nous moros del PP són els catalans.
Completa el retorn al passat Pedro Sánchez, del PSOE i cap de govern, que governa amb el quart dels diputats. Ha tingut una idea brillant, tornar a l’estatut del 2006, aquest que va proposar la Catalunya de Pasqual Maragall i que els socialistes van destrossar, amb Alfonso Guerra al davant. Però suposant que s’accepti de jugar aquest joc de tornar al passat, quines serien les garanties ? No n’hi ha cap. Recordem que l’estatut va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional i retallat quan el Partido Popular va prendre el poder. Passaria igual? Quina garantia que sigui ara mantingut? Ja el PP i Ciudadanos s’han posat contra la idea i, per tant, suposant que se fes, ho destrossaran a la primera ocasió, car el Tribunal Constitucional pot rejutjar segons la jurisprudència de la seua sentència del 2010.
Per tant la idea de Pedro Sánchez no porta enlloc. Suposi que ell mateix ho sap. És parlar per parlar. Fa veure que té una solució car no pot quedar com Mariano Rajoy, dient no sense alternativa, i ha de fer front a les demandes de referèndum de Catalunya. Si vol que Catalunya se mantingui dins l’Estat espanyol no serà mitjançant una reforma de l’estatut d’autonomia, serà posant- la dins una posició on sigui fora d’atacs posteriors. Per tant només hi ha la independència o bé una reforma de la constitució que permeti de debò un federalisme. Però per aquesta reforma calen els dos terços de l’assemblea, i ell només en té el quart. Per la seua banda, el PP i Ciudadanos superen àmpliament el terç de bloqueig, i el Partido Popular és majoritari al Senat. Doncs res no passarà mai del que Pedro Sánchez proposa.
El president Macron i els sindicats
Un cop d’ull a l’Estat francès? El que passa últimament no és pas mal, no?
No en parlaré avui, són historietes. L’afer del guardaespatlles del president és un detall, un epifenomen que utilitzen els partits de l’oposició per fer soroll. És una mica d’espuma, com quan s’aixequen les onades. Parlaré del president Macron i dels sindicats, car fa uns deu dies n’ha passat una que trobi molt divertida. El president Macron ha rebut els sindicats junts, els d’assalariats i el patronat per parlar dels temes de reformes futures i negociar. Els sindicats van sàller contents, fins i tot la CGT. Després de “casser” els sindicats i de fer sense ells reformes que els afecten i els ha deixat a terra, com la llei del treball i la del transport ferroviari, ara els amanyaga i els hi posa a les mans conjuntament el pitjor dossier, la reforma de l’assegurança del xomatge. Tothom s’hi ha trencar les banyes, ningú no està d’acord amb l’altre des de fa més de deu anys. Els demana de fer propostes per una reforma que tindria dificultat a tirar endavant. Ara que ha enxufat el que volia, diu: parlem.
Les capes freàtiques del Rosselló
Vols parlar ara de les capes freàtiques del Rosselló.
De la iniciativa del Consell Departamental que fa la promoció de “l’Eau d’Aquí”, l’aigua d’aquí. La idea és molt bona, car les capes freàtiques profundes – no les superficials – són d’excel·lent qualitat. És aigua bona, que alguna empresa ja posa en ampolles., és “L’aigua de dou catalana”. L’aigua que se beu a l’aixeta és bona. La de Perpinyà ve de Sant Feliu, de foratges prop de la Tet i del Mas Comte. No cal comprar aigua embotellada a la plana i a Perpinyà. Me fa pensar a uns turistes que vaig veure a un restaurant d’Arinsal, a Andorra, on hi ha unes fonts on s’embotellava l’aigua, que era també l’aigua del poble, demanant ampolles d’aigua. Se’ls aportava aigua d’Arinsal, que pagaven. De gent per comprar aigua embotellada on l’aigua de l’aixeta és bona, sempre n’hi haurà.
A Catalunya Nord la gent dubta de l’aigua que beu. Per això l’operació l’Eau d’Aquí és encertada. És aigua de l’aixeta – treta directament d’un foratge – com aigua de taula. No s’han cansat gaire per trobar el nom, que és un plagiat d’una obra de Gerard Jaquet, el Dico d’aquí.
L’aigua ve de capes profundes. Per protegir aquestes capes, cal fer la caça a tots els pous que s’han perforat il·legalment dins tota la plana. Com que les capes superficials s’enfonsen, car tothom en treu aigua, per la irrigació, pels pobles i masos, d’amagat la gent fa foratges més profunds. Pot aportar pol·lució a les capes profundes. Haurien de fer només foratges vigilats i fets de tal manera que no hi hagi intercanvis d’aigua entre les capes superficials i profundes. És el que s’està fent.
Per tant no hi ha problemes, llevat del voramar. En parlarem una altra vegada.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/140/la-cronica-dopinio-de-joan-becat- dimarts-17-de-juliol-del-2018