RÀDIO ARRELS – 31 de juliol del 2018 – Crònica d’actualitat 98 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Prop d’Atenes, el sector de Mati és una gran pineda urbanitzada. El bosc ha cremat, amb les cases i la gent. Carles Puigdemont ha tornat a Waterloo. No cal extradir si la justícia d’un Estat no és independent, diu una sentència de la Cort Europea de Justícia. Format per entitat públiques i privades de tot Catalunya, el patronat del Diplocat l’ha reactivat.
L’incendi de Mati, a Grècia
L’actualitat és un dramàtic incendi fa uns dies a Grècia.
És l’incendi de Mati, a Grècia. Dilluns a finals de tarda cremava el Pentèlic, una petita muntanya a l’est d’Atenes, entre la ciutat i la mar, amb només uns vint-i- cinc quilòmetres entre els dos. Un incendi com sempre, com cada estiu, i la gent s’ho mirava des de casa, també com sempre. Ara bé, aquesta vegada un fort vent portava el foc cap al peu de la muntanya, a uns turons (des collines) i a una plana estreta d’un parell de quilòmetres a vora de la mar. Resulta que tot aquest sector de Mati i de Nea Makri és una gran pineda que ha estat urbanitzada. Construccions al mig dels pins, que s’han quedat per fer bonic, i el bosc ha cremat, cremant també les cases i la gent.
Molts habitants no van fugir, primer perquè no creien que el foc arribaria al peu de la muntanya i després perquè la multitud de carrers sense connexions formaven un laberint on se van produir embussos, i la gent va cremar dins els cotxes o fugint a peu, i d’altres cremats a vora de la mar car hi havia a molts llocs penya-segats (des falaises) i no van gosar saltar. Uns quants van poder arribar dins l’aigua i se van salvar. Més de vuitanta morts. Una matança deguda a l’especulació immobiliària i a la mala gestió del territori i de la protecció.
És aquí que veiem la sort que tenim de viure a Catalunya, a Catalunya Nord o al sud de França, on el mateix perill existeix, però on la protecció i la lluita contra els incendis és ben organitzada i més eficaç.
Si voleu saber què és un voramar urbanitzat de manera demencial us recomani d’anar a Google Maps. Aneu a Atenes i us desplaceu a la pantalla cap al nord- est. Tocant als últims suburbis d’aquesta metròpoli (les faubourgs) comença el massís del Pentèlic, una muntanya famosa (Daou Penteli en grec, sobre el mapa, i Pentélique en français). És d’aquest massís que s’ha tret el famós marbre blanc del Partenó, de tots els monuments d’Atenes i de totes les famoses estàtues de la Grècia antiga. Sobre la foto aèria de Google Maps veureu al mig de la muntanya la pedrera d’on se treu encara avui dia el marbre blanc per la restauració dels monuments.
El 1995 un gran incendi, el més gran del segle a Grècia, va cremar els boscos d’aquest massís. No ha servit de lliçó. S’ha instal·lat una màquia, una garriga que, com hem dit, crema cada any aquí o allà. Però no havien cremat les pinedes que hi havia al peu, costat mar. Són aquestes que van cremar dilluns passat.
Si desplaceu Google Maps vers la mar, veureu sobre desenes de quilòmetres tot al llarg de la costa, sobre tres a cinc quilòmetres d’ampla, una urbanització de milers i desenes de milers de cases de vacances, sense pla de conjunt ni cap gran artèria de circulació al mig. Algunes són poc arbrades. Però d’altres, i és el cas a Matí i Nea Makri, la zona afectada, és el bosc mateix que s’ha parcel·lat per fer-hi cases. Al mig de les urbanitzacions hi ha encara grans parcel·les de boscos de pins intactes, envoltades de cases, i a alguns boscos ja se veuen tres o quatre carrers oberts al mig. Tot és construït dins el bosc i la gent ha guardat el màxim d’arbres, tres, quatre, deu pins dins la seua parcel·la,
per fer bonic i mediterrani, amb el fullam que cobreix en part els terrats i fa ombra a les cases. És impressionant. Com s’ha pogut deixar fer les coses d’aquesta manera? És evident que un drama havia de passar. Esperi que se’n traurà lliçons car queden encara quilòmetres d’urbanitzacions semblants per cremar en aquesta costa grega.
A Catalunya Nord no tenim res de semblant. Però hi ha algunes urbanitzacions problemàtiques dins el bosc, herència de la gran especulació immobiliària dels anys setanta i vuitanta, sense gaire control, implantades al mig de zones altament combustibles. Són a Sureda, a la Roca, al Voló, a Llauró, a Oms i a Ceret. És obligatori netejar les parcel·les i també els voltants però no se fa sempre i alguns propietaris ho refusen, encara avui dia, se resisteixen a fer-ho i posen en perill els veïns i els bombers en cas d’incendi. No hi ha sempre una reserva d’aigua disponible. Els ajuntaments són responsables i tenen dificultats a fer respectar les normes.
Si us passegeu en aquestes urbanitzacions un diumenge, mireu les cases, sovint molt separades les unes de les altres, i mireu la vegetació dins les parcel·les i a l’entorn. Imagineu que hi ha un incendi un dia de tramuntana. Aquí n’estem.
Puigdemont torna a Waterloo
Vet aquí aqueixes reflexions al voltant de l’incendi que va destrossar Grècia. Ara retornem cap a Waterloo, que és un poc el país, no?
Sí, per adopció. Carles Puigdemont ha tornat a Waterloo aquest dissabte. S’ha organitzat un acte de benvinguda pel seu retorn amb centenars de persones i el president Quim Torra per l’acollir a la Casa de la República. A la conferència de premsa com durant els parlaments al balcó de la Casa s’han pogut veure simbòlicament els dos presidents, els dos governs, el de l’interior i el de l’exterior. També eren presents els consellers a l’exili, els representants de l’ANC, d’Òmnium Cultural i dels Municipis per la República. Al final s’han aixecat a dos pals, l’una a costat de l’altra, la bandera de Catalunya i la bandera europea, que s’hi quedaran. Donaven un caràcter molt oficial.
Dins els parlaments els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra han reclamat l’alliberament dels presos polítics i, sobretot, han apretat el cap de govern espanyol Pedro Sánchez que, la vigília, havia perdut una votació al seu parlament car els quinze diputats d’Esquerra Republicana i del PEDECat se van abstenir. Coup de semonce. Carles Puigdemont ha anunciat la constitució del Consell de la República després de l’estiu.
Però destacaré sobretot les paraules de Bob Emerson, el cèlebre advocat anglès prop de les Nacions Unides que està portant el cas dels presos i exiliats catalans al Tribunal de Drets humans d’aquesta organització internacional. Ha dit textualment, en anglès: “No tinc cap dubte que estic sent testimoni del naixement d’una nació”. Per un anglès o un francès, que tenen la mateixa paraula per Estat i Nació, vol dir que per ell un nou Estat està naixent. Ho seguirem.
Sentència de la Cort europea de justícia
Altre tema ara, una sentència de la Cort Europea de Justícia.
La Cort Europea de Justícia ha dictat un veredicte que ha passat bastant desapercebut. Se l’ha citat sense treure’n massa la significació. Però és per jo d’una gran importància, amb conseqüències directes per Espanya i el cas català, tot i que no és sobre aquest tema. És en relació amb una demanda d’extradició, d’una euroordre emesa per la justícia polonesa – se sap que és sota influència política, com a Espanya la justícia espanyola – contra una persona resident a Irlanda acusada de tràfic de droga. El tema que nos interessa no és la droga, sinó l’euroordre. Diu el tribunal europeu que Irlanda no ha d’extradir aquesta persona car la justícia polonesa no és independent. Això altera el dret de l’acusat a un tribunal independent i a un judici just. Evidentment això s’aplicaria a Espanya i als exiliats si el jutge Llarena no hagués retirat la seva euroordre.
D’una manera més general, el tribunal precisa quins són els criteris per determinar si els tribunals d’un Estat són independents o no. Diu la sentència que els jutges han de ser totalment autònoms i sense pressions externes, i també que se mantinguin imparcials, és a dir equidistants de les dues parts. Cosa que no han fet mai el jutge Llarena i els altres jutges espanyols en el cas català.
Això vol dir que després del judici dels polítics catalans empresonats, si els seus advocats van davant de la Cort Europea de Justícia, és molt possible que aquesta els hi doni la raó i trenqui les sentències espanyoles. Ho seguirem.
Torna el Diplocat
Hem de parlar també del retorn del DIPLOCAT.
És un organisme que no coneix gaire la gent, però que ha atabalat molt el govern espanyol. Se torna a instal·lar el DIPLOCAT. La viceprimera ministra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaria l’havia tancat el 27 d’octubre. Era una de les primeres mesures de l’aplicació de l’article 155, tant els molestava l’acció exterior d’aquest organisme. Recordeu belleu que se n’havia glorificat en un míting electoral el 16 de desembre passat, en la campanya per les eleccions del 21 de desembre. Havia dit, burlant-se: “Ya no se dice Diplocat, se dica Diplocat en li-qui-da-ció”. Doncs no era ni liquidat ni dissolt, era només tancat, car és una entitat privada amb moltes estructures públiques i privades de Catalunya que hi participen.
Tot simplement el president Quim Torra i el seu conseller d’Afers exteriors Ernest Maragall han reunit el seu patronat, amb tots els seus membres, i s’ha reactivat, amb objectius encara més ambiciosos que abans. El seu precedent secretari general Albert Royo ha declinat reprendre el càrrec. L’havíem vist a l’UCE de Prada i us n’havia parlar en una crònica l’estiu passat. Ha fet una feina excel·lent. En tenim com a prova que Mariano Rajoy l’ha volgut parar immediatament car el tenia per responsable de la internacionalització del procés d’independència de Catalunya.
Diplocat significa Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. Ha pres la successió del Patronat català pro-Europa, creat als inicis del anys vuitanta del segle passat per a afavorir l’entrada a la Comunitat Europea. La seu és a la famosa Casa de les Punxes, a la Diagonal de Barcelona. Al patronat hi ha la Generalitat, les quatre grans ciutats, les quatre diputacions i el Consell d’Aran, les associacions de municipis, totes les caixes d’estalvi i les cambres de comerç, els sindicats i les patronals, les cooperatives, totes les universitats i fins i tot el Barça, és a dir tot Catalunya.
L’objectiu és explicar arreu d’Europa i del món la situació i les potencialitats de Catalunya, de ser un lobby prop de la Unió Europea, d’establir contactes amb els parlaments i diputats estrangers i, és clar, d’informar en retorn la gent i els mitjans de comunicació a Catalunya mateix. Segur que tornarà a fer bona feina.
Tenim aquí una bona explicació del que és el Diplocat pel nostre cronista.
Referència àudio: