RÀDIO ARRELS – 3 de maig del 2022 – Crònica d’actualitat 339
Espionatge a gran escala de l’independentisme català pel govern espanyol, el CatalanGate és descrit i analitzat, amb les reaccions a Catalunya i a Europa. Preparació de les eleccions legislatives amb estratègies oposades a l’esquerra i a l’extrema dreta.
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals
Amb tu parlarem d’un dels temes que marquen l’actualitat, l’escàndol del CatalaGate.
El CatalanGate, un enorme afer d’espionatge de l’independentisme català per part de l’Estat espanyol, s’ha destapat fa dues setmanes i pren proporcions enormes, amb un ressò internacional. El nom de CatalanGate no l’ha posat Catalunya sinó el grup de recerca Citizen Lab (Laboratori Ciutadà) associat a la Universitat de Toronto al Canadà, que té corresponsals arreu del món.
El nom és construït a la manera del Watergate, aquest afer d’espionatge polític de l’administració de Richard Nixon que va acabar amb la dimissió d’aquest president dels Estats Units. Per Catalunya se tracta també d’un espionatge polític a gran envergadura, però no amb micròfons col·locats per falsos electricistes sinó amb mitjans moderns actuals, a la punta de la informàtica.
El nombre de persones espiades i la dimensió de l’objectiu, tot l’independentisme català, en fan dins una democràcia el cas més gran d’espionatge polític il·legal i contrari a les normes dins una democràcia. Citizen Lab ha revelat que són els telèfons de més de seixanta persones que han estat infectats per un programa espia. Hi trobem els quatre presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont, quan era president i quan era diputat europeu, Quim Torra i Pere Aragonès.
En la llista feta pública amb la notícia pel diari americà el New Yorker i repercutida arreu del món, trobem la cúpula de tots els partits independentistes, d’Òmnium Cultural i de l’ANC, Jordi Sànchez, Elisenda Paluzie, Jordi Cuixart, Marcel Maurí, diputats als parlaments de Catalunya i de Madrid, diputats europeus d’ERC i de Junts, els advocats dels presos polítics -és una violació del dret internacionals de protecció del secret de les defenses-, les dones dels presos polítics, empresaris, etc. És probable que són molt més car Citizen Lab només ha pogut investigar la penetració d’un sol tipus de telèfons mòbils, que no és el més utilitzat a Espanya. L’escàndol només acaba de començar i s’estén en taca d’oli.
Tornem a les bases, a les arrels, com s’ha fet l’espionatge?
Per fer-ho s’han utilitzat els serveis d’una empresa israeliana, NSO, instal·lada a la zona desèrtica del Neguev i creada per antics agents dels serveis secrets, el Mossad. El seu programa espia se diu Pegasus, el nom llatí de Pegàs, el cavall amb ales de la mitologia grega nascut de la sang de la Medusa i protegit per Atena que era -és casualitat?- la deessa de l’estratègia militar. Un nom bonic per una cosa molt lletja.
Aquest programa penetra els mòbils enviant una trucada, un WattsHapp, un SMS, on correu electrònic o encara una publicitat. Una vegada dins el smartfon té accés a tot el que conté sense límits, als arxius com a les xarxes socials. Poden localitzar on és la persona espiada i poden activar sense que ho sapigui el micròfon o la càmera.
Encara més preocupant. NSO Group ven aquest programa per molts milions d’euros només als governs dels Estats, als militars o als serveis d’espionatge estatals. Cínicament el portal web de NSO té un globus terrestre i, en anglès: “Ciber Intel·ligència per la seguretat global i l’estabilitat”. Per tant la pregunta és: quin Estat i quin servei d’espionatge estatal tenia interès des del 2017 a seguir tots els independentistes catalans? Només n’hi ha un, l’Estat espanyol. Qui ha donat les ordres i els diners per pagar-ho i qui n’ha beneficiat fins avui? Doncs el govern de Mariano Rajoy i el govern de Pedro Sánchez mitjançant el seu CNI, el Centre nacional d’intel·ligència, és a dir el servei secret d’espionatge espanyol que depèn del ministri de la defensa i la policia espanyola que depèn del ministeri d’interior. És clar com l’aigua.
Fins ara, qui ha fet servir aquest programa Pegasus?
És molt significatiu. Molts Estats àrabs de l’Orient Mitjà, que no t5enen doncs prevenció per comprar un sistema d’espionatge als israelians, com el Qatar, propietari del PSG, els Emirats Àrabs Units, on s’ha refugiat l’ex-rei Juan Carlos, l’Aràbia Saudita, que el va fer servir quan va perseguir i matar l’oposant Khaixoggi, També l’han utilitzat Estats africans, sempre per espiar oposants polítics i la premsa, com el Togo, Uganda i el Marroc que va punxar el mòbil del president Macron, tot i que hagi declarat que no és veritat. Però l’enfadament del Macron demostra que ell tenia certitud. També hi ha el Mèxic, l’Índia i altres.
Però el més interessant són els Estats que l’han utilitzat a Europa per espiar oposants polítics, periodistes i advocats. A més d’Espanya són només dos, i no qualsevols: dos Estats que no respecten les normes europees, amb governs autoritaris d’una dreta dura i que prenen distàncies amb la democràcia. Són la Hongria de Viktor Orban, que tan admira Marine Le Pen i que li ha pagat la seua campanya a les presidencial, i la Polònia on s’han espiat partits d’oposició i premsa. Trobem una altra vegada el trio d’Estats que se situen al marge de la concepció europea de la democràcia, Hongria, Polònia i Espanya.
Ens interessa saber quines són les reaccions a Catalunya i a Europa?
Ja se sabia des de la seua detenció a Alemanya que els serveis secrets espanyols espiaven el president Puigdemont i els exiliats catalans. Però descobrir una xarxa d’aquesta amplitud ha sorprès tothom. Sobretot veure-hi tants polítics, advocats i familiars. La reacció ha estat ràpida i amplia, probablement perquè tocava tots els partits, “bons i dolents” , tothom i fins al cim sense que se’n escapi ningú.
Va ser immediatament una conferència de premsa comuna a Brussel·les amb Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carles Riera de la CUP, Elisenda Paluzie de l’ANC i Xavier Antich d’Òmnium. Paral·lelament a Barcelona, Pere Aragonès i el seu govern informaven la premsa internacional, els diaris més importants d’Alemanya, Anglaterra, Itàlia, França -com Le Monde-, Estats Units que ho van repercutir. La consellera d’Acció exterior Victoria Alzina, que hem vist a Prada, ha fet una gira de quatre dies pels països d’Europa central per informar la seua premsa.
Aquesta dies, en una segona fase els afectats han dipositat queixes davant de la justícia a Espanya i a tots els països d’Europa on s’han comés aquestes violacions de drets. A Espanya se multipliquen a diferents jutjats per a evitar un bloqueig per la justícia. Per aquesta raó se fa també a diferents Estats.
Ja les reaccions hi són, com a Suïssa on l’espionatge polític ha tocat Anna Gabriel però també els ciutadans suïssos amb qui era en contacte, o al Parlament Europeu on, a més dels eurodiputats catalans, són llurs interlocutors que també han estat espiats. Un ple del parlament debatrà de Pegasus. El diari espanyol El País ha revelat al cap de bastants dies que és precisament per poder espiar a l’estranger que el CNI ha utilitzat Pegasus.
Precisament, quines reaccions s’han pogut veure a l’Estat e Espanyol?
Com sempre s’ha procurat no parlar del tema a l’inici de l’escàndol, de minorar- lo, de negar la implicació de l’Estat i dels governs. Per exemple no posar-ho a la primera pàgina sinó a l’interior del diari, barrejat amb altres notícies de Catalunya, perquè passi desapercebut i que només se’n enterin els que ho llegeixen tot.
Quan no va poder fer d’altra manera el govern va dir que se’n parlaria a la Comissió de secrets oficials del Congrés. És un enterrament de primera classe car no s’investiga. El ministre que compareix només diu el que vol i els membres juren el secret.
Finalment, quan no se va poder negar que els culpables eren els governs de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez, la ministra de defensa Margarita Robles que teòricament controla el CNI, l’espionatge espanyol, va sàller en defensa i va declarar als periodistes per a justificar aquests mitjans il·legals a Espanya com a l’estranger. Va dir: “Què ha de fer l’Estat quan algú declara la independència?” És a dir: ja enteneu que tot era permís, la fin justifie les moyens, com se diu a França. I tothom a Madrid aprovant, és legítima defensa.
Però ahir va sàller la cosa més inesperada. Us acabi de dir que Margarita Robles controlava teòricament el CNI. Doncs no és el cas, sinó tot el contrari. Els serveis del primer ministre espanyols acaben de fer un comunicat dient que Pedro Sánchez i la ministra Robles han esta ells també espiats amb el programa Pegasus. Pel CNI o pel Marroc? Ara diuen que volen que s’investigui i se sapigui tota la veritat. “Étonnant, non?” hagués dit el malaguanyat Pierre Desproges.
El ballet de les estratègies per les legislatives
Aprofitarem el temps que queda per parlar de les eleccions legislatives.
Tota la setmana passada i tota la que comença fins al 16 de maig, quan se començaran a dipositar les candidatures, viurem un ballet, com un teatre preelectoral. És una comèdia car no se matarà ningú, amb tres escenaris.
Un, per ara el més interessant, té com a protagonistes la mélenchonia i els que l’envolten. Aquesta setmana m’ha fer pensar a l’atracció fatal de la serp que fa por i alhora hipnotitza i atrau els ratolins. Una altra és a les aigües tèrboles del marinaland de l’extrema dreta. La tercera és dins la macronia. Sorpresa! Acaben de guanyar la presidència i els fidels seguidors de l’Emmanuel Macron ja volen començar l’après-Macron i prendre posicions per la campanya del 2017. És a dir acabar el quinquenni abans que comenci.
Si seu d’esquerres no passeu pena car ja se posaran d’acord. No tenen més remei. La quest no és el programa, com no9s diuen tots a la ràdio i a la televisió. No, són els sous, el finançament dels partits, basat sobre el nombre de vots recollit a la primera volta de les legislatives, i poder fer un grup parlamentari amb almenys quinze diputats. Tot lo altre és poesia, i no sempre dem la bona.
Al Rassemblement National no volen tenir el primer ministre, com ho ambiciona Jean-Luc Mélenchon tot sabent que probablement no ho serà. Només volen constituir un grup parlamentari, doncs quinze i més si és possible. Fins ara era difícil car si arriben alt a les presidencials, si poden col·locar bastants candidats a la segona volta, els hi falten suports després per a aconseguir els escons.
Doncs necessiten Zemmour, que tant ha ajudat la Marine a aparèixer més moderada. Però hi ha tant odi entre ells que el volen matar. Que no tingui cap diputat i que el Zemmour vagi dins una altra galàxia. Cap entesa ha dit un Louis Aliot enfadat a la televisió. Doncs per l’entesa, tot i que difícil, millor ser am l’esquerra que a l’extrema dreta.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1679/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-03-de-maig-de-2022