RÀDIO ARRELS – 12 de setembre del 2017 – Crònica d’actualitat 52
La llei del referèndum i la llei de transitorietat – de fet una declaració d’independència i una constitució provisional – han estat aprovades desprès de sessions mogudes i maratonianes. La Diada nacional de Catalunya va tenir l’èxit previst, sota el lema “La Diada del Sí”. Es preparen a França i a Catalunya Nord les eleccions senatorials sense que ningú ho noti.
Les lleis de ruptura
Parlarem avui de Catalunya sud i d’aquests passos que ha fet el parlament amb l’aprovació de lleis com la del referèndum o la de transitorietat.
Ara per ara, la llei del referèndum és la més important car permet votar l’1 d’octubre. El debat va tenir lloc el dimecres 6 de setembre, però se va allargar tant que la sessió se va acabar el dijous 7 al matí, a les dues de la nit. Va ser una sessió maratoniana. Per què? Hi va haver traves i procediments de l’oposició per impedir que se votés. Això passa a tots els parlaments. Era especialment xocant aquí car tot estava cantat. Només van aconseguir retardar de nou hores.
El Partido Popular i Ciutadans eren evidentment en contra, però els més bel·ligerants foren els socialistes i Joan Coscubiela, un antic sindicalista d’esquerres i portaveu de Catalunya Sí que es Pot. Aquest grup se va trencar en dos, ja que alguns són favorables al referèndum i se van abstenir. Amb moments divertits: el mateix dia, precisament per fer el seguiment del que passava a Barcelona, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional eren reunits a Madrid en permanència, esperant el vot per anul·lar la llei tan bon punt s’aprovés. No volien que fos ni uns minuts aplicable. No va poder ser, car els seus a Barcelona van fer tan bé les coses al Parlament de Catalunya, fent durar tant la sessió, que van plegar per anar a dormir.
La llei es va votar i el president Puigdemont la va firmar. Es va publicar immediatament al Diari oficial i penjar a internet, com també els butlletins de vot. L’endemà al dematí ja s’havia enviat una carta als batlles per demanar.
S’havia enviat la documentació als catalans a l’estranger per l’inici del vot per correu, que ja podia començar. La màquina se va posar en marxa sense que a Madrid res no s’anul·lés.
Com que més de set-cents batlles sobre els 947 de Catalunya donen locals, el senyor Mariano Rajoy diu que dona suport als batlles que no volen deixar locals pel referèndum. Admet doncs implícitament que els altres ho faran. Ha renunciat a utilitzar la força? Segons la premsa de Barcelona, hi hauria 5.000 habitacions hoteleres reservades per la premsa internacional, periodistes i ajudants, per l’1 d’octubre. Hi haurà una quantitat impressionant de diaris, ràdios i televisions presents. El senyor Rajoy pot enviar la policia davant dels observadors i la premsa internacional? Ho resumeix finalment el senyor Ribera, líder de Ciudadanos, un partit de dreta dura que dona suport al senyor Rajoy, afirma dins un interviu a Madrid que “això no hi ha ningú que ho pari”. Se l’ha de creure: criden que és il·legal mes en el fons saben que passarà.
La darrera nota humorística concerneix la Guàrdia Civil, que durant quatre dies van vigilar una impremta de Constantí, prop de Tarragona. Finalment van tenir l’ordre d’escorcollar i se van emportar papers, per veure si hi havia butlletes de vot. Tonteria car qualsevol ciutadà pot imprimir butlletes de vot a casa seva. Quan marxaven la gent que manifestava, en lloc de xiular i escridassar se van posar-se a cantar aquesta cançó de festa major: “Passi-ho bé i moltes gràcies, passi-ho bé fins l’any que ve”. L’humor i la satisfacció de votar van ser superiors a l’odi, i els Guàrdies Civils van quedar ridículs.
Els diputats han dormit poc car, l’endemà, nova sessió.
Nova sessió, nous bloquejos, noves discussions interminables que se van acabar a les altes hores de la nit. No és d’aplicació immediata però és la més important. La “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República” ha estat presentada el 28 d’agost, votada el 8 de setembre i publicada al diari oficial deu minuts després de ser aprovada. Té sis capítols. Els primer, les disposicions generals, diu que Catalunya és una República. Per tant és la declaració d’independència. Els altres capítols són una constitució provisional de l’Estat català, amb la successió d’administracions i lleis, els drets i deures, les institucions de l’Estat i els governs locals, la justícia, les finances. Doncs la llei servirà de Constitució fins que s’aprovi la constitució definitiva. Aquesta serà preparada, discutida amb participació oberta, votada i aprovada per un referèndum més endavant. Tot és a punt pel tret de sortida. Se sabia, s’havia filtrat, n’havíem parlat en aquesta crònica a finals del desembre passat, i ara és votada.
Avui el Tribunal Constitucional espanyol decidirà si les dues lleis són il·legals.
La Diada de l’11 de Setembre
És al mig d’aqueixa actualitat que ha arribat la Diada Nacional de Catalunya de l’Onze de setembre, un milió de persones al carrer.
La delegació del govern espanyol a Catalunya diu 350.000. A veure hi havia 500.000 inscrits per fer una gran creu, car no calia que tothom s’aplegués al mateix lloc. Podem suposar que hi eren. Tinc testimoniatge de gent que no se va poder apropar car tots els carrers veïns de les branques de la creu eren plens, és a dir molt més participants que els inscrits. Els quatre trams començaven a la cruïlla del Carrer Aragó i del Passeig de Gràcia. La gran creu simbolitza la que cada ciutadà dibuixarà sobre la butlleta de vot a la casella del sí. Hem vist unes vistes aèries impressionants.
Com que hi havia més inscrits que no pas participants segons el govern espanyol, vol dir ho ha greument minorat. La premsa internacional en parla, als Estats Units, a Gran Bretanya, el Figaro i altres a França, arreu parlen d’un milió de manifestants i de l’èxit d’una afirmació. Només L’Indépendant ha confós els preinscrits amb el nombre de participants.
Aquest cop no és una diada reivindicativa, com les precedents, sinó a favor del vot Sí. Aquest milió diu que vol votar. Com sempre hi havia serenitat, tranquil·litat, un aire de festa i d’alegria, se veu la gent contenta. Evidentment cap incident, i quan marxen els carrers són nets. Una prova de civisme. No hi estem gaire acostumats durant les manifestacions a París.
Sota el títol general “la Diada del Sí”, els lemes inscrits sobre grans lones que circulaven al damunt de la multitud i portades per la gent eren: “Referèndum és democràcia”, “Sí”, “Pau i llibertat”. Al final va parlar en francès Ahamed Galai, tunisià, premi Nobel de la Pau 2015 per la coordinació magribina dels Drets de l’home, un dels que va fer la primera primavera àrab, i en castellà Adolfo Pérez Esquivel, argentí i premi Nobel de la Pau 1980 també en defensa dels drets humans. L’un com l’altre van dir que el referèndum era lícit, conforme als tractats internacionals que Espanya havia firmat.
Què passarà l’1 d’octubre? Segur que hi haurà molta gent, tranquil·litat, i segur que hi haurà tota la premsa internacional per mirar-ho.
Les eleccions senatorials
Continuarem parlant d’urnes, car ens interessem a les eleccions senatorials.
Les eleccions senatorials tindran lloc el proper diumenge 24 de setembre. Són eleccions poc conegudes de la gent car no votem directament pels candidats. És una elecció indirecta, és a dir que són les nostres elegits que votaran, els diputats, els consellers regionals i departamentals, els batlles de tots els municipis i, segons la població, els adjunts i els consellers municipals. Són d’un a quinze delegats pels municipis fins a 9.000 habitants. Són tots els consellers, majoria i oposició, pels municipis de 9.000 a 30.000 habitants. Pels municipis més grans, és a dir Perpinyà, són tots els consellers i un delegat suplementari per cada tram de 800 habitants. Així, Perpinyà té 113 delegats electors sobre els 1.205 del departament.
Els senadors representen els territoris, és a dir els departaments i els municipis, per tant té la seva lògica que les eleccions se facin així. Són elegits per sis anys i, és una curiositat, cada tres anys se’n renova la meitat. És per donar continuïtat a la representació dels territoris i evitar el sacseig que s’ha produït, com s’ha vist, a les eleccions dels diputats. Aquest any toca al Pirineu Oriental, on teníem a les últimes eleccions Christian Bourquin, substituït per Hermeline Malherbe quan va morir, i François Calvet. Un socialista i un republicà. A veure ara si la République en Marche, o un altre partit s’emporta un escó o els dos.
Tenim catorze candidats. François Calvet i Hermeline Malherbe se representen, i hauran de deixar les seves altres funcions (batlle, consell departamental, etc.). Són acompanyats per un altre republicà i un altre socialista. Trobem una parella de LREM, amb Yves Porteix, batlle de Sureda, els dos comunistes de sempre i dos altres candidats d’esquerra, dels quals Jean-Louis Chambon, el batlle de Cànoes. No sé si aquesta candidatura és uns estratègia o no: arreplegar vots per la segona volta o divisió dels socialistes? Per completar el panorama notem un sol candidat del Front Nacional i cap mélanchoniste. Això vol dir que el senyor Mélanchon ha fet una creu sobre el senat, almenys pel Pirineu Oriental.
Referència àudio: