Les caigudes de pedres al Conflent. El nou parlament de Catalunya. La sentència del cas Palau.

Les caigudes de pedres al Conflent

Avui tornarem sobre aquest incident que va afectar la nacional 116 a nivell de Fontpedrosa quan, el passat dia 8 de gener, diversos blocs, de tones, van caure sobre la carretera i sobre la via del Tren Groc.

Efectivament, sovintegen les caigudes de pedres a la ruta de Montlluís. Estem acostumats a sentir a parlar d’esllavissades de pedres al Conflent, exactament entre Oleta i Montlluís. Que tallen la ruta nacional o la via del Tren Groc durant dies i de cops durant setmanes. És normal i passarà encara altres vegades, fins i tot si se fan treballs de protecció, que se n’han de fer malgrat tot evidentment. Cal dir també que de treballs, no se’n ha fet gaires, ni prou sobre aquesta ruta en relació amb el que caldria fer. El dia que s’eixampli i s’arregli aquesta ruta, caldrà vigilar molt els vessants que podran ser desequilibrats, i no plorar uns anys després perquè cauen més pedres.

Aquest sector de la vall de la Tet és una zona geològica complexa, amb bandes paral·leles al riu de micaesquistos molt diaclasats, fissurats i fràgils, de gneiss i de granit. Més amunt dominarà el granit, més estable, a les altes Garrotxes, Ralleu, Caudiers, al Capcir, a Montlluís i fins al Campcardós i Andorra. Però en aquest sector, no. Element agreujant, aquest sector de la Tet és una zona molt fracturada, amb una gran falla major que travessa tot el Pirineu, de la plana del Rosselló passa al Conflent, al peu del Canigó i fins a la Cerdanya. Segueix exactament la vall de la Tet entre Oleta i més amunt de Fontpedrosa, i d’aquí passa per Planès i Sant Pere dels Forcats. Doncs és una feblesa de l’escorça terrestre. És molt visible, i a més és puntuada per tota una línia de fonts termals que, com sabeu, van relacionades amb les fractures de l’escorça terrestre: el Banys de Nossa, avui sota les aigües del barratge de Vinçà, Vernet, Saorra, Toès, Sant Tomàs, per les més conegudes, car n’hi ha d’altres, tot al llarg.

A més d’aquesta falla principal tota la zona és molt fracturada, fissurada, triturada. Per donar encara més inestabilitat dels vessants, és la part de la vall de la Tet on el riu s’enfonsa de manera important dins la muntanya. Si mireu aquesta vall des del mirador del Pont Gisclar cap avall, tindreu la impressió d’una gran trinxera, gairebé una enorme gorja a certs indrets. Veureu dins els vessants, sobretot al solà, terrenys inestables i rocams d’on se poden destacar roques a tot moment. Tots aquests element reunits expliquen que aquesta zona veurà sempre despreniments aquí o allà. El millor que se pot fer és procurar fer treballs per minimitzar el risc.

La toponímia ho indica. Tot al llarg trobem noms que fan pensar a despreniments de roques i a una muntanya inestable. Per exemple hi ha els Graus de Canavelles. Els Graus són gorges. Aquí hi havia a l’Edat mitjana el monestir d’Eixalada, que va esllavissar i va ser emportat per un aiguat. Els monjos van allavontes instal·lar-se a Sant Miquel de Cuixà. Però una eixalada, o una xalada com se diu al Vallespir, és una colada de fang i roques, un tros de muntanya que se’n va cap avall. El nom ho diu. Més amunt trobem Roca Frisada, és a dir arrissada, trencada, i al damunt del poble de Toès, de banda i banda al solà, doncs en territori de Canavelles i de Llar, tot el sector se diu els Rocs Espatllats. Espatllar és trencar-se, és caure en un precipici, en un timbau, un abrupte. Si l’observació de la gent des que se va donar aquest nom fa molts segles diu que la muntanya se trenca a trossos i cau avall, no ens cal estranyar que continuï avui dia sobre la carretera. Tota la Solana de Fontpedrosa i a sota de Sautó coneixen també penyes que se descol·loquen i despreniments.

Podem també recordar la ruta per baix, la d’avui dia és relativament recent. El camí més antic evitava aquest tros de la vall de la Tet i, a la sallida amunt d’Oleta, on hi ha una central elèctrica, pujava cap a Canavelles, passava per damunt d’aquest poble i de Llar per arribar al damunt de Sautó i d’aquí cap a Fetges i Montlluís. Se’n diu encara avui dia el Camí dels Canons, car és per aquí que van pujar els canons que equipaven el fort de Montlluís. Se’n diu també el Camí de les Llançades, i a Sautó se’n diu simplement la Carretera, nom que recorda la seua antiga importància. Aquí era el pas principal que evitava passar per baix, una zona més perillosa. Tot això explica perquè cauen pedres al Conflent i cal vigilància.

Recordem que Joan Becat és geògraf, i que has contribuït també als mapes IGN d’aquesta part del territori. Importància dels noms dels llocs.

Sí. També a altres llocs, per exemple a la Salanca. Hi ha llocs que se diuen la Roca Negada, o els Prats Negats, on se fan urbanitzacions. Desprès la gent troba estrany que el lloc s’inundi quan hi ha una forta pluja.

D’aquí la importància de corregir-los, que siguin ben escrits, que tinguin sentit.

M’has fet por. Canviar per posar la Roca que no se nega per solucionar el problema.

 

El nou parlament de Catalunya

Podem parlar també de més temes. Tenim l’actualitat a Catalunya Sud amb la reunió de constitució de la mesa del parlament de Catalunya.

Només una reflexió personal sobre el que està passant. Nos acostumem a les situacions anormals i les acabem trobant normals. A veure, a Catalunya hi ha hagut eleccions. En sall una majoria absoluta d’un grup d’idees, els independentismes – però podrien ser altres opcions, com per exemple En Marche a França -, doncs els toca la presidència i el govern. Passa a totes les democràcies, però no a Espanya. Doncs de què serveixen les eleccions? Resulta que hi ha diputats, que s’han acceptat com a candidats, tot i sent a la presó preventiva, que han estat elegits, que han enviat les seues credencials – és a dir els papers per ser diputats – i que se’ls ha acceptat com a tals. I ara ni poden votar ni poden assistir a l’assemblea. No ho entenc. Si no se volia que fossin elegits, calia prohibir que se presentessin, si realment eren perillosos. S’està manipulant el resultat de les eleccions i d’una representació democràtica. Qui ho fa? El primer ministre Mariano Rajoy, quan el seu partit a Catalunya ha obtingut menys de 3% dels vots i quatre diputats sobre 135. Quina legitimitat té per manipular els resultats del vot a Catalunya?

La sentència del cas Palau 

A veure com anirà demà aquesta sessió al Parlament de Catalunya. També en l’actualitat hi ha el cas Palau que, recordem, és d’espoli fiscal.

Ha caigut ahir la sentència pel cas Palau a Barcelona. Recordem que és un afer sòrdid de desviació de diners, és a dir de robatori, i no de pocs diners, sinó de 23 milions d’euros robats. Va sàller a la llum a Barcelona fa uns anys i que ara té el seu epíleg. S’hi afegeix el cobrament de comissions il·legals pagades per empresaris per obtenir concessions d’obres públiques en la renovació del Palau de la Música – d’aquí el nom de cas Palau – i la construcció d’un hotel a proximitat, és a dir prevaricació i tràfic d’influències. A més d’acusats diguem secundaris, que tindran quatre anys de presó, els dos principals acusats, que han muntat tota la trama i en van ser els principals beneficiaris, tenen nou i set anys de presó i evidentment multes. Se tracta de Fèlix Millet, l’antic president de la fundació del Palau de la Musica, i Jordi Montull, el seu director.

S’hi barreja la política car una part dels diners van servir a finançar el partit Convergència, que ha de tornar per sentència, sis milions d’euros al Palau. Se’n sallen bé els socialistes, car van ser imputats, però no s’ha aclarit si també havien cobrat, car qui donava els permisos d’obres era l’ajuntament de Barcelona, aleshores a mans dels socialistes. Veient el que van fer en ajuntaments socialistes de la corona urbana de Barcelona, on hi ha hagut condemnes per fets semblants, se pot suposar que aquí també ha pogut passar, però no hi ha proves sinó sospites. La justícia ha passat i els protagonistes se mereixen les condemnes. Evidentment anuncien que faran recursos (ils feront appel). Però no crec que se’ls tregui la condemna.

La sentència, és curiós, cau al moment on pot esquitxar més Convergència, ara PdCat. Això m’ha fet pensar que són sempre en instrucció des de fa molt de temps i que no se parla de passar a judici tot una sèrie d’afers semblants o pitjors que concerneixen el Partido Popular de Mariano Rajoy, a València i a Madrid. No se’n parla. Fins i tot trobem citat en documents comprometedors per pagaments il·lícits de diners a dirigents del Partido Popular un enigmàtic “M. Rajoy”. És autèntic. El primer ministre Mariano Rajoy diu que no és ell : “Ce n’est pas moi, Monsieur!”. Si el creiem, queda a la policia estatal i als jutges – tan ràpids i eficients en altres casos – de trobar quin és el seu famós homònim M. Rajoy entre els alts dirigents del Partido Popular espanyol. Mentrestant, el primer ministre Mariano Rajoy pot continuar a fer la seua repressió a Catalunya amb la benevolència i l’ajuda de la justícia espanyola i del seus grans servidors.

A propòsit de grans servidors de l’Estat espanyol del Partido Popular dins la justícia, en tinc uns més a afegir a la llista que hem començat, amb la nissaga dels Pérez de los Cobos, especialistes en repressió de Catalunya, i la nissaga dels Menéndez de Vigo, que van espoliar el museu de Lleida. Doncs ara, volem saludar la feina del tres jutges del Tribunal Suprem que van decidir a la unanimitat de guardar Oriol Junqueras a la presó, responsable segons ells de la violència de la policia l’1 d’octubre. Són Miguel Colmenero Menéndez de Luarca – excusez-moi du peu -, Francisco Monterde Ferrer i Jorge Bareiro. Segons el diari internet directe.cat aquests jutges, tots pròxims o membres del Partido Popular, com els precedents, venen de famílies relacionades amb el franquisme. Estem parlant dels pares i avis que tenien alts càrrecs, per dos d’ells, que eren dignitaris del règim de Franco. Un, com ells, ja era jutge del Tribunal Suprem, però el 1945, és a dir quan hi havia la gran cacera i repressió dels republicans i que el Tribunal Suprem era un tribunal d’excepció, aplicant les seves pròpies normes per eliminar els oposants al règim. Qui ha dit que la història no se repeteix ? A mi me sembla que sí.