L’aeroport de Barcelona, extensió, polèmiques i solucions. La Universitat Catalana d’Estiu, focus de la política catalana.

Per tant fa unes setmanes, en un encontre entre la vicepresidenta del govern espanyol i el vicepresident del govern de la Generalitat Jordi Puigneró, l’Estat va proposar una nova extensió per passar del actuals cinquanta-dos milions de passatgers l’any a més de setanta milions i, sobretot, de fer de l’aeroport de Barcelona un “hub” internacional. És a dir com Madrid, París, Londres o Amsterdam, un aeroport cap de línies internacionals a llarga distància i de concentració per altres aeroports menys importants.

Però el debat és que si l’extensió de la pista concernida se fa al mínim cost, se destruirà la zona protegida de l’Estany de la Ricarda, un dels pocs llocs que queden pels ocells del delta del Llobregat. Polèmiques, protestes i mobilitzacions. Cal saber que aquest delta és el sol espai un poc ample i planer prop de Barcelona, car és envoltada de muntanyes i de valls no gaire extenses -el Vallès i la vall del Llobregat- ja totalment urbanitzades. Per tant és el sol espai aeroportuari prop de la ciutat. Després són els aeroports de Reus i de Girona, a uns cent quilòmetres i ara per ara sense connexió ferroviària ràpida amb el Prat.

El delta ja ha patit de l’extensió del port comercial de Barcelona, amb la creació del port de contenidors, un dels de més tràfic d’Europa, que va necessitar la desviació del riu Llobregat cap al sud, fins a tocar l’aeroport.

Com és l’aeroport de Barcelona? Té una primera pista, la més antiga, que se va allargar fins al Llobregat i és sempre la principal. És paral·lel a la costa i cap a l’interior, amb la terminal del Bofill tot al llarg. Per l’extensió s’ha fet una segona pista tocant al mar, arran de platja. Però és curta car no se podia tocar a l’Estany de la Ricarda. És aquesta que se vol allargar. Els ocells que nien a la Ricarda tenen molt mèrit car són a l’extremitat de la pista amb avions que aterren o s’enlairen cada deu minuts i passen a molt baixa altitud. S’hi afegeixen els falcons i esparvers que l’aeroport fa volar per allunyar els ocells de les pistes car podrien crear accidents si xocaven amb els avions. La vida dels ocells a la Ricarda és tot menys quietud i tranquil·litat.

Però hi ha una nova proposta feta a l’UCE de Prada per Joandomènec Ros durant el debat sobre les infraestructures, ferrocarrils i avions. La premsa barcelonina se’n ha fet ressò i estic segur que serà estudiada i belleu la que se triarà. Joandomènec Ros és president del Consell de protecció de la naturalesa creat per la Generalitat. L’aeroport té una tercera pista, secundària, que és tranversal i doncs va cap al mar, quan les dues altres són paral·lels a la costa. La proposta és que s’allargui aquesta pista cap al mar i que sigui la principal, guanyant terreny artificialment.

És efectivament la millor solució i no seria una excepció en el món car per exemple l’aeroport de San Francisco i el de Niça són guanyats en gran part sobre el mar. Al Japó, els aeroports internacionals de Kobé i el d’Osaka, que és un gran “hub”, són construïts en totalitat sobre illes artificials dins el mar. Si mirem l’aeroport de Niça, veiem que a l’inici la sola pista era paral·lel a la costa, com a Barcelona, utilitzem maresmes i la platja. No se podia desenvolupar, tot i sent el tercer de França. Doncs se va construir una segona pista paral·lel a la primera i guanyada totalment sobre el mar. És la més llarga i la principal d’aquest aeroport. A Barcelona no caldria tants treballs car només se tractaria d’allargar l’extremitat d’una pista. Aquí n’estem i, evidentment, ho seguirem.