L’actitud de la Unió Europea. Estratègia Rajoy. La transició a Espanya. El president Macron i els batlles.

L’actitud de la Unió Europea

Avui ens vols parlar d’Europa, la Unió Europea i la seua actitud.

La posició de la Unió Europea a favor del govern de Mariano Rajoy i de la repressió de l’independentisme a Catalunya, mitjançant la violència física i judicial, ha sorprès i ha fet la gent descontenta a Catalunya i també a Europa, on molts pensen que és una decisió equivocada que perjudica la seva imatge al món. Hagués estat millor proposar una mediació o quedar-se més neutra. Però la visió a curt termini, la solidaritat del PPE, el Partit Popular Europeu, al qual pertany el senyor Juncker, president de la Comissió Europea, i la por del contagi d’uns quants Estats l’han emportat sobre les altres consideracions. En particular l’han emportat lluny de la filosofia mateixa de la Unió Europea que és la defensa dels drets humans i de la democràcia.

Ara se comencen a veure les conseqüències d’aquesta falta política. Per exemple fa uns dies en una reunió interparlamentària entre diputats xinesos i europeus, la delegació xinesa va demanar que Catalunya sigui a l’ordre del dia. Un cop acceptat van demanar si la Unió Europea donava suport a Mariano Rajoy en les seves mesures contra Catalunya. Se’ls va dir que sí, que se li donava suport car era un afer intern d’Espanya. Aleshores els diputats xinesos van demanar que la Unió Europea consideri d’ara endavant els casos del Tibet i de Taiwan com afers interns de la Xina i que no faci més declaracions sobre aquests temes. També van observar que la Unió Europea havia aprovat les Attitude de l’Union Européenne. Stratégie Rajoy. Transition en Espagne. Macron et les maires.

mesures a Catalunya contra els drets humans, i que d’ara endavant no critiqui més la Xina sobre aquests aspectes. Venint d’un país on, visiblement, no se respecten aquests drets ja que hi ha control de la vida pública, de la vida privada i de la comunicació, és una mica fort. Se veu que Europa ha perdut el seu principal argument moral.

També s’ha observat que el president turc Erdogan, que vol entrar a la Unió Europea, persegueix els batlles kurds, pel suport que donarien a l’independentisme kurd. No sé si en persegueix tants com pels batlles catalans, o sigui més de set-cents sobre uns nou-cents, a més d’un miler de persones perseguides. Pensi a les crítiques i amenaces de retorsió de la Unió Europea contra els seus propis membres, Polònia i Hongria, criticades per les seves legislacions restrictives de les llibertats individuals, quan és el que passa a Catalunya amb el seu vistiplau.

Se comencen a veure, i durarà temps, que Europa ha perdut el seu esperit. Me sembla inevitable que hagi de modificar la seua posició sobre Catalunya. No pot continuar d’aquesta manera sense perdre la cara i la seua ànima. Esperi que vingui desprès del 21 de desembre.

L’estratègia Rajoy

És també el que ha denunciat Carles Puigdemont. Altre tema, el president del govern espanyol té una estratègia o no?

M’ho estic preguntant, i he arribat a la conclusió que probablement sí. Aprofitem la pausa electoral per fer síntesi i veure en perspectiva la posició del senyor Rajoy durant els últims mesos, des de la primavera. Primer va refusar de negociar un referèndum quan sabia que se faria ja que s’havia fet anteriorment una consulta, ho volgués o no. Perquè no pren disposicions ja mesos abans? Desprès ordena les intervencions brutals de l’Estat el 20 de setembre, la repressió de l’1 d’octubre i la repressió actual amb empresonaments, prohibicions i persecució de milers de batlles i persones, etc.

Crec que és com si el senyor Rajoy seguia una estratègia pensada per fer sàller el cas català a la llum, amb totes les seues conseqüències. Sabent que els independentistes anirien fins al final, passa com si els hagués provocats, atiats, incitats a anar sempre més lluny fins a la declaració d’independència, sabent que ho farien. Tot això per tenir una excusa per reprimir i liquidar aquest independentisme i el catalanisme de Catalunya, segons el model franquista.

També és possible que tingui intencions polítiques internes a l’Espanya. En efecte, primer és minoritari a les Cortes espanyoles. Governa amb només un quart gros de diputats. És molt lluny d’una majoria, fins i tot relativa. La seua actuació contra Catalunya arreplega al seu voltant molta gent reaccionària i que té por per Espanya. Segon, que els independentistes guanyin o no el 21 de desembre, què pot fer? Continuar o començar un canvi. Per ser més fort i eventualment més dur li cal un mandat popular i convocar eleccions el 2018, per procurar tenir majoria, sol o amb Ciutadans, i aplicar durant quatre anys una política contra Catalunya.

La transició a Espanya

Hem de parlar de la constitució espanyola.

Entra dins la reflexió que estem fent sobre el que passa a Espanya. Tot gira al voltant de les interpretacions de les arrels de la situació actual, la constitució espanyola i els estatuts d’autonomia. El Tribunal Constitucional ha considerat que aquests no feien part de la constitució quan en fan part, en són extensions. Què passa amb aquesta constitució espanyola immòbil, quan per exemple a França s’han fet quatre reformes de la seua, i no de les poques, com l’elecció del president, la durada del seu mandat o la reforma de l’assemblea i del senat.

Per ho entendre, cal recordar el que va passar. Fa quaranta anys s’acabaven de fer les primeres eleccions a l’Estat espanyol per redactar una constitució. L’estatut de Catalunya esperaria encara dos anys. No cal mai perdre de vista que aquests dos textos bàsics per Espanya i per Catalunya van ser redactats i negociats en condicions anormals. El règim franquista era instal·lat, amb tots els seus instruments, especialment l’exèrcit i la policia. Van ser redactats sota la pressió del poder franquista i no pas negociats en un entorn democràtic. Tenen aquest vici de naixement. No se pot dir que la constitució va ser negociada com la francesa o qualsevol altra, en temps de part i tothom que opina. Va ser redactada sota pressió i amenaça.

Per exemple, per l’estatut d’autonomia de Catalunya la negociació tenia lloc al palau de la Moncloa. M’ho va explicar Josep Benet, advocat de presos polítics catalans durant la dictadura, escriptor i membre de la delegació catalana per negociar l’estatut d’autonomia amb el primer ministre Adolfo Suárez. Eren reunits en una sala del palau. De tant en tant Suárez i els seus marxaven. Quan tornaven al cap d’una o dues hores deien: això sí, això no. Es va saber que es reunia en una altra sala del palau amb els alts comandaments militars per tenir llur vistiplau. Així s’han fet les coses.

La transició no va ser un canvi de règim, sinó una mutació de l’aparell franquista, que va continuar, controlant tot i reproduint-se. Ni un canvi de funcionaris, d’alts càrrecs, de policies, de jutges, de militars. Progressivament van entrar noves persones. Però en els cossos on hi ha el sistema de l’escalafó (du strapontin), és a dir on els que ja hi són trien els que pugen, se reprodueix el sistema i la ideologia. Qui tria són els que hi són i a l’origen eren tots franquistes. Per això encara avui dia en la justícia espanyola, en la policia, en la Guàrdia Civil, en l’exèrcit, hi ha tants hereus del franquisme, que continuen amb el seu esperit, pensament i manera de fer. Crec que això dóna una llum particular al que passa actualment a Catalunya.

El president Macron i els batlles

Els catalans ho poden constatar, però a fora costa més entendre-ho. Queden uns minutets que aprofitarem per veure què passa a l’Estat francès, entre el president Macron i els batlles.

És seriós i alhora anecdòtic. El president Macron ha rebut els batlles que eren reunits fa pocs dies a París en assemblea dels batlles de França. Se sap que són descontents: supressió de la taxa d’habitació i dels treballs ajudats, restriccions del pressupost. Se’ls promet compensacions però són poc clares, car se comença per les restriccions i després ja veurem. Hi ha un malestar amb raons fonamentades, objectivament.

Doncs van ser rebuts pel president Macron a l’Eliseu, xampany, petits fours, és a dir la pastanaga, i l’endemà els fa un discurs tibat, és el bastó. Els va dir: “Je ne suis pas là pour vous faire plaisir, mais pour appliquer des réformes”. Així de clar. Alguns xiulets, i contesta: “Dans ma campagne j’ai demandé aux citoyens de ne pas siffler, je peux le demander aussi à leurs maires.” És tibat i impressionant. No sé si té raó i si se’n sallirà, però sembla convençut del que fa i mostra cara. És una bona cosa per un polític. El cert, com diu un amic meu, és que és collonut.