RÀDIO ARRELS – 11 de juny del 2019 – Crònica d’actualitat 143
Transposant el context i la gent, hi ha un cert paral·lelisme entre el setge de Barcelona l’any 1714 i la batalla per l’ajuntament de Barcelona d’avui dia. Primer va ser l’operació Valls contra Ada Colau fomentada per les fortunes proEspanya de Barcelona. Espantades per la victòria electoral de l’independentisme, volen ara fer elegit Ada Colau amb el suport dels socialistes i de Manuel Valls i Ciudadanos. La contraofensiva d’Ernest Maragall no té gaire municions, llevat de compartir l’alcaldia amb Ada Colau. Al judici els fiscals mantenen les acusacions i les penes màximes. L’advocada de l’Estat descarta la rebel·lió però manté la sedició i les penes.
La batalla de Barcelona
Temes d’actualitat que destacarem, la batalla de Barcelona.
Avui us contaré una història, bonica i amb un final moral, encara que amarg. La batalla de Barcelona serà guanyada per les tropes de Felip V+I, és a dir Felip VI ? Recordi que Felip V, el net del rei de França Lluís XIV i avantpassat del rei Borbó actual, va guanyar la batalla i el setge de Barcelona l’any 1714 amb l’ajuda de les tropes franceses i dels botiflers. Aquests botiflers eren els catalans partidaris de la monarquia borbònica, és a dir els traïdors a la terra i a la pàtria, com deien. Van ser doncs còmplices de la terrible repressió que se va desencadenar allavontes i, és clar, se van aprofitar de les nominacions a llocs destacats i sucosos. “La soupe est bonne, mon général” diuen a França. El nom de botifler seria una deformació de “beauté fleur”, la flor de lliri que era a l’escut dels Borbons.
Veig un gran paral·lelisme amb avui dia, transposant evidentment el context i la gent, car per ara no s’ha enterrat ningú al Fossar de les Moreres, on van obrir tombes comunes per enterrar els defensors morts durant el setge de la ciutat i l’assalt de les tropes franceses i espanyoles. Encara que se podria també transposar, car les tropes actuals espanyoles (Ciudadanos, Partido Popular i PSOE), els seus ajudants catalans de les milícies del 155, els botiflers (l’antiindependentista declarat Jaume Collboni, del PSC) i les tropes del francès Manuel Valls volen enterrar els presos polítics catalans en una presó que ells voldrien eterna. La història no se repeteix, però té de vegades embarbussaments, com precisament ara.
Prou al·lusions històriques i extrapolacions actuals, fem un salt de tres segles i parlem de la batalla per l’ajuntament de Barcelona del 2019. Com tota gran batalla, té ofensives i contraofensives. Aquesta en té tres. La primera va ser l’operació Valls, del 2018 i 2019. L’enemic a combatre era Ada Colau i els Comuns, que Manuel Valls tractava de populistes. Criticava la inseguretat que deixaven propagar, llur incompetència, el perill econòmic que representaven. Aquí toquem el fons de la qüestió. L’operació Valls era suscitada i controlada per un grup de grans fortunes barcelonines proespanyoles que eren espantades de veure Ada Colau governar Barcelona quatre anys més com alcaldessa. També atacava l’independentisme per guanyar vots de la dreta i dels socialistes, que també eren contra una Catalunya independent.
La segona ofensiva va ser interna a l’independentisme. Van ser les eleccions i la campanya electoral que – recordem-ho car és essencial per entendre el que passa avui – era també la campanya de les eleccions europees. El fet principal, basat sobre sondejos favorables i el desig de governar i ser els principals protagonistes (traducció: treure Carles Puigdemont del lideratge de l’independentisme), és que ERC decideix de presentar-se sola, doncs d’afrontar-se a Ada Colau com a JxCat. És probablement per decisió personal d’Oriol Junqueras i per una antiga animositat de molts membres d’Esquerra Republicana contra els que ells consideren com els hereus del pujolisme, sense veure que en deu anys tot ha radicalment canviat. Per tant, el legítim esperit de partit i la voluntat de clarificar qui mana han posat la unió de l’independentisme entre parèntesis, o si voleu l’han dinamitada.
Com passa sovint, fins i tot en els dolents acudits, el resultat va ser per ERC una de dolenta i una de bona. La dolenta per l’estratègia d’ERC és que Carles Puigdemont ha guanyat les eleccions europees a Catalunya, i la bona és que el candidat d’ERC a les eleccions municipals arriba primer a Barcelona, però tot just i tot sol. No té aliats per governar, llevat evidentment dels Comuns d’Ada Colau. Aquests són segons, però fins i tot amb els socialistes no poden ser majoritaris. Doncs queda, com preveu la llei, un govern independentista minoritari d’Ernest Maragall. L’independentisme ha pres possessió virtualment de l’ajuntament de Barcelona.
És aquí que comença la tercera ofensiva de la batalla de Barcelona. Els suports econòmics espanyolistes de Manuel Valls són encara més espantats per l’independentisme que per la incompetència i l’esquerrisme d’Ada Colau. A més acaben de perdre la Cambra de comerç de Barcelona a mans d’aquests independentistes, i a Madrid tenen un Pedro Sánchez que els hi va bé, que podria governar sense els independentistes i amb la benevolència de Ciutadanos, el partit que a Barcelona ha servit de trampolí a Manuel Valls. Tot quadra. Allavontes se desenvolupa una increïble i potent campanya, en part visible i en part amagada, per fer elegir Ada Colau contra Ernest Maragall. Tothom s’hi posa a la dreta. Trucades de tot arreu a Ada Colau, de Barcelona, dels socialistes de Miquel Iceta (a qui ERC acaba de refusar que presideixi el senat espanyol) i de Jaume Collboni que els representa a Barcelona, dels mitjans econòmics, etc. Diuen: tu ets la més bella, la més competent, te volen robar l’alcaldia, t’has de sacrificar pel bé de la ciutat, posa’t una pinça al nas per no sentir l’olor de la dreta més dura i accepta els seus vots. En efecte, durant aquests dies, Manuel Valls declara públicament que votarà per Ada Colau, gratuïtament, sense contrapartides. Només per evitar que hi hagi un alcalde independentista a Barcelona.
El pobre Ernest Maragall intenta una contraofensiva. Però no té gaire municions. Per arribar a la majoria proposa un govern municipal d’ERC i dels Comuns, amb ell d’alcalde i el suport extern de JxCat. Ada Colau no vol car diu que JxCat són de dretes. Noteu bé el motiu: no els vol perquè són de dretes. És veritat, però són una dreta moderada, dirien centrista a França, i independentista. Maragall queda doncs tot sol, quan Ada Colau pot triar i negocia al mateix temps amb ERC i amb els socialistes de Jaume Collboni. Però aquest, que ha fet campanya contra l’independentisme, per convicció com per no perdre vots cap a Manuel Valls, diu que serà o ell o Maragall, però que no farà mai una aliança amb els independentistes. La contraofensiva d’Ernest Maragall ha fet figa.
Allavontes comença la darrera jugada. Ada Colau es declara candidata i diu que vol ser alcaldessa amb Maragall de segon i els socialistes, tot i que sap que és impossible. Suprema hipocresia i jugada bruta. Sap que si se presenta, Manuel Valls votarà per ella, que li ho demani o no. Per tant és segura de ser elegida. No ha volgut el suport extern dels moderats de JxCat i acceptarà el de la dreta extrema de Ciuadadanos. Aquí n’estem.
Hipòtesis. Ara que Ada Colau ha dit que se presentava, per Maragall i ERC queden dues solucions, i belleu una tercera. La primera és que se quedarà a l’oposició i se veure raptar la seua victòria. La segona és acceptar un tripartit amb Ada Colau d’alcaldessa, que li pispa l’alcaldia amb l’ajuda dels socialistes antiindependentistes. Si ho fa serà cornut – cocu – i pagarà el ball. A més crec que si ho accepta s’acabarà l’aliança ERC – Junts per Catalunya a la Generalitat. La tercera és pactar amb Ada Colau que seran alcaldes dos anys cada u, i veure si ella ho accepta. De totes maneres ERC i Maragall hi deixaran plomes.
Qualsevol història té una moral. Aquesta també. La saviesa popular diu que un pecador és sempre castigat per on ha pecat. A Barcelona i a Catalunya també. Primera moral: la jugada de fer “cavalier seul” d’ERC li haurà petat al nas si Ada Colau és elegida. El efecte Esquerra Republicana no tindria el primer lloc a les eleccions europees ni l’ajuntament de Barcelona. Si hagués fet una llista comuna independentista segur que Maragall arribava primer de lluny i, per tant, podia pactar tranquil·lament amb Ada Colau o podria governar sol. Res del que passa no se plantejaria.
Segona moral: pot semblar injust a molta gent que el primer sigui desplaçar pel segon i tercer que s’alien contra ell. Mes ERC ho ha fet dues vegades dels de l’any 2000. Dues vegades Artur Mas va guanyar les eleccions autonòmiques i dues vegades és ERC que el va fer fora, per l’animositat personal del líder d’ERC Josep Lluís Carod Rovira, que va fer un tripartit amb els socialistes i Iniciativa-Verds, que són ara amb l’Ada Colau. Van governar Pasqual Maragall i després José Montilla. Que ara passi el mateix al seu detriment sembla a una justícia immanent que castiga ERC per on ha pecat. Evidentment, si no hi ha una última sorpresa el 15 de juny, quan s’elegirà l’alcalde de Barcelona.
Dies tristos al judici
Seguirem ben segur aquesta actualitat. Queden uns minuts pel judici.
Dos dies tristos, molt tristos. Aquesta setmana hi havia les al·legacions (les plaidoieries), els parlaments finals de les acusacions, el primer dia durant cinc hores els dos fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena, i l’endemà l’advocada de l’Estat Rosa Maria Seoane i l’acusació particular dels feixistes de Vox. Els fiscals mantenen totes les acusacions. Segons ells hi ha rebel·lió car s’ha fet un cop d’Estat i s’ha utilitzat la violència. Per ells hi ha violència fins i tot sense violència, car la presència de gent pacífica era una violència. I la de la policia? Doncs la culpa és dels acusats i de la gent que va ser atonyinada car, segons els fiscals si no hagués passat res no hauria calgut reprimir. Increïble. Qui rep i no se defensa és culpable de violència envers qui el pica !
A més comparen l’1 d’octubre al cop d’Estat militar franquista, ell ben real, del coronel Tejero el 26 de febrer del 1981. Aquest dia eren militars armats que van prendre d’assalt el congrés del diputats a Madrid i que van tirar: les bales són encara ficades al sostre de la sala. Dins els carrers de Madrid hi havia els tancs de la divisió cuirassada Brunete i dins els carrers de València els tancs del general Milans del Bosch, quan l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya hi havia les files de ciutadans que esperaven per votar, pacífics i sense armes. Com gosen fer aquestes comparacions i de què han servit els quatre mesos de judici, les proves i els testimoniatges ?
La posició de l’advocada de l’Estat és contraria a la dels fiscals. No pas que demani l’absolució. Vol per exemple dotze anys de presó per sedició en lloc de vint-i-cinc per rebel·lió per Oriol Junqueras. Ella diu que no hi ha rebel·lió car no hi va haver violència. Veu sedició car els acusats volien acabar amb el règim constitucional en vigor. Per tant el tribunal haurà de triar entre els dos.
Què triarà, és a dir què triarà el president Marchena, car és ell que té tothom a la mà? Només recordaré que ell ha inspirat l’acusació dels fiscals i que, durant el judici, va ser sempre despectiu i fins i tot agressiu envers les advocades de l’Estat. Machisme o perquè les sabia contràries a les seues tesis?
Aquesta setmana tindran la paraula els advocats de la defensa i els acusats, i el judici serà vist per sentència.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/340/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-11-de-juny-2019