Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

Històries d’aigua: el llac de Vilanova de Raó. Comença la batalla de les eleccions municipals a Barcelona.

RÀDIO ARRELS – 25 de setembre del 2018 – Crònica d’actualitat 106 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ

Falta aigua pels pobles de la plana baixa quan els pantans de Vinçà i de Vilanova de Raó van ser creats per aportar-la. S’explica el perquè d’aquesta aberració i la mala gestió de l’aigua. Els principals candidats que s’oposaran a les eleccions municipals de Barcelona seran dos de les esquerres, Ernest Maragall, per ERC, i l’alcaldessa Ada Colau, contra un candidat de la dreta, l’ex-socialista francès Manuel Valls.

Històries d’aigua: el llac de Vilanova de Raó

Aquest estiu i aquest inici de tardor hi ha penúria d’aigua a la plana del Rosselló, sobretot a la plana baixa. Fins al punt que el prefecte ha pres disposicions, com prohibir de rentar els cotxes, de regar de dia les gespes i els jardins públics amb aigua del projecte, o recomanar a la gent que facin estalvis. Molts pocs en fan cas.

Com que amb el canvi climàtic anem cap a més calor i canícula durant l’estiu, i que hi haurà sempre més habitants al voramar i a la plana baixa, doncs amb més consum d’aigua, ens hem d’acostumar a tenir problemes d’abastament d’aigua potable cada any més grans. Per tant, afrontar aquest repte i trobar-hi solucions duradores hauria de ser la qüestió prioritària dels batlles i del Consell Departamental. No crec que sigui el cas, com ho veurem ara mateix.

El que sembla increïble és que falti aigua als pobles entre la Tet i el Tec quan tenen a costat el llac de Vilanova, que és alimentat pel barratge de Vinçà, on no falta mai aigua a l’estiu. Per la Salanca hi ha al damunt el barratge de Caramany, pensat precisament per donar aigua de boca a la plana. Hi ha doncs una cosa que no rutlla. Anem per parts. Avui veurem que passa amb l’aigua de Vilanova de Raó. És com un conte, i fins i tot com un vaudeville. No pas d’aquests contes que acaben bé, amb la princesa i el príncep que se casen al final i tenen molts fills, sinó com aquests contes que se deixen un reregust un poc amarg.

El dispositiu per solucionar la qüestió de l’aigua potable i de l’aigua d’irrigació de tota la plana va ser dissenyat als anys setanta, doncs fa més de quaranta anys, per Jean-Léon Grégory i el seu equip. El senador Gregory era president del Consell General i batlle de Tuïr. Tot se basava sobre el barratge de Vinçà, a les portes de la plana. En efecte, el barratge de la Bullosa era massa lluny per regular la Tet car la meitat de l’aigua se perdia per infiltració o evaporació pel trajecte. Com que les muntanyes del Carlit i del Canigó tenen sempre neu l’alimentació en aigua no tenia cap problema. S’ha verificat. Només cal tancar el barratge més d’hora o més tard segons les previsions i la neu de l’hivern.

Segons el projecte, el barratge alimentava directament la vall de la Tet i, a més, s’havia previst – això és l’important – una conducta, un tub, que seguiria el peu dels Aspres fins a Tuïr, i després fins a Vilanova on se fa fer un barratge complementari per alimentar la plana baixa, és a dir Tesà, Alenyà, Sant Cebrià, Sant Nazari, Bages, Vilanova mateix, etc. Era perfecte i coherent. Tothom rebia l’aigua de Vinçà, que és pura i potable car no hi ha gaire pol·lució a l’alta vall de la Tet.

Doncs perquè aquest pla no s’aplica? Simplement per una qüestió de diners, de sous. No sabem encara avui si va ser per mala gestió, incompetència, o maniobres i fins i tot prevaricació. En efecte el cost del barratge de Vinçà va ser sotsavaluat i finalment va costar molt més car, més de 60% de les previsions inicials, sense que l’Estat i Europa nos ajudin: ho hem pagat tot nosaltres. Evidentment, per limitar el nou pressupost calia tallar a un altre lloc. Se va suprimir el projecte de conducte d’aigua cap a Tuïr i Vilanova. Per tant l’aigua bona de Vinçà no va arribar directament a Vilanova. Aquest llac se va omplir – i encara és així avui – amb el Rec de Perpinyà i una petita derivació de només uns quants quilometres que comença al nivell d’Auchan i s’acaba a Vilanova. I llestos!

El problema és que el Rec de Perpinyà rep els efluents de la depuradora de Truïr i Llupià. Si us pareu a la vora de la ruta de Tuïr, anant de Tuïr a Perpinyà, un poc abans de la línia del TGV, veureu a la vostra dreta el Rec de Perpinyà i la caiguda dins el rec de les aigües negres que venen de la depuradora situada a la Prada de Tuïr, un antic estany temporari. Evidentment el batlle de Tuïr René Olive, que és membre de la comissió de l’aigua, cridarà molt, dient que la depuradora funciona. Sí, sí, funciona, com totes les depuradores del departament i altres llocs, és a dir a 70 o 80%. Dit d’una altra manera, 20 a 30% de les aigües que en sallen són pol·luïdes i contaminen com a tot arreu els rius o els recs on van a parar, en aquest cas el Rec de Perpinyà. A més, quan plou molt, se sap que tot sovint no se separa l’evacuació de l’aigua de pluja dels carrers i l’aigua de les clavegueres. Per tant l’aigua dels carrers van a parar les clavegueres i fan desbordar la depuradora, i tota la merda va cap avall.

Per tant, si l’aigua de Vinçà és bona, l’aigua del Rec de Perpinyà no ho és quan arriba a la vila, i l’aigua que emplena el llac de Vilanova tampoc. Per tant, no pot servir a alimentar en aigua potable els pobles de la plana, que continuen doncs a pouar dins les capes freàtiques. Aquestes capes s’enfonsen i tot sovint no tenen prou aigua ni prou regeneració. Això fa que se pateix una penúria d’aigua a tocar d’una gran reserva d’aigua inservible.

L’Estany de Vilanova de Raó des del pujol on se va instal·lar inicialment el poble amb, a l’horitzó, la serra de l’Albera (font: les-pyrenees- orientales.com).

 

Com que hi ha pol·lució, o perill de pol·lució de l’aigua del llac de Vilanova no s’hi podia deixar banyar la gent. Doncs s’ha fet un dic dins el llac mateix per delimitar una petita zona separada prop de la platja de Vilanova. S’emplena amb aigua bona pouada dins les capes freàtiques profundes, aquestes mateixes que caldria preservar!

Com veieu, és caminar sobre el cap, és un immens contrasentit. Hauria de preocupar els nostres elegits. La solució és simple: fer la conducte directa de Vinçà a Vilanova per portar aigua bona a disposició de tot aquest sector de plana baixa, i no hi hauria més problemes per desenes i desenes d’anys.

Comença la batalla de les eleccions municipals a Barcelona

Avui volíem posar el projector sobre la problemàtica de l’aigua. Canviem de tema i entrem en la batalla de Barcelona.

La batalla de les eleccions municipals del 2019 ha començat de debò la setmana passada, quan Alfred Bosch, el candidat d’ERC, va anunciar que se desistia per deixar el seu lloc de cap de llista a Ernest Maragall, el germà de l’exbatlle de Barcelona, Pasqual Maragall, que hi ha deixat un molt bon record. Va ser l’home de la renaixença de la ciutat i dels Jocs Olímpics del 92, ara per ara els més reeixits de tots, i amb les finances més ajustades de tots els jocs contemporanis.

Ernest Maragall és un socialista que va deixar el PSC fa uns anys quan aquest partit se va posar contra l’autodeterminació. Ell i d’altres van fundar un moviment socialista i independentista. Va ser elegit diputat a les últimes eleccions sobre la llista d’ERC, que aplegava també alguns altres petits partits. Pot ser un candidat per guanyar l’ajuntament de Barcelona car pot eixamplar la base de votants o fer més fàcilment aliances després de les eleccions. En efecte Alfred Bosch ha fet una oposició activa contra Ada Colau i els Comuns i, per tant, difícilment se podria entendre amb ella car s’ha cremat. Els dos altres candidats entre els quals se jugarà l’alcaldia són la mateixa Ada Colau, l’actual batllessa de Barcelona, i el paracaigudista Manuel Valls, que fa el seu aterratge avui mateix.

Per entendre la campanya que comença cal saber que les eleccions municipals a Espanya, doncs a Catalunya, són radicalment diferents de les que coneixem a França i Catalunya Nord. A casa nostra són dues voltes i el sistema és pensat per facilitar una majoria de govern a les ciutats mitjanes o més grans. A Espanya res d’això: són a una sola volta i a la proporcional. Inciten doncs tots el partits a presentar llistes, fins i tot els més petits. El resultat és un fraccionament de la representació, doncs en general una impossibilitat de constituir una majoria per governar la ciutat. Per exemple a Barcelona l’any 2015 se van presentar 22 llistes, set de les quals van tenir regidors, consellers municipals com diríem aquí.

Ara bé, per a compensar aquest enorme defecte, si no hi ha un partit o una coalició majoritaris, se pot governar en minoria. És el que fa Ada Colau, que dirigeix Barcelona amb només onze regidors sobre quaranta-u, és a dir només el quart del total. Fins i tot quan durant un temps era aliada amb els socialistes arribava només a setze regidors, és a dir que en faltaven cinc per una majoria.

Doncs el joc, per les eleccions del 2019, és d’arribar primer per poder, com almenys, governar en minoria. Per això la figura d’Ernest Maragall és tan oportuna, per les aliances que podria fer i per les perspectives d’arribar el primer. És en aquest context que baixa del cel Manuel Valls, de la mà del partit d’ultra dreta Ciutadanos que s’amaga darrere ell i se presenta com a centrista, quan és més a la dreta que el Partido Popular.

Per Manuel Valls fa difícil destriar la seua vida pública de la seua vida privada, car les seues companyes juguen un paper polític important. No m’agrada parlar de les coses personals, però ell mateix les posa al mig. Doncs parlem-ne. Se sap, a França, que se va separar de la seua companya artista violinista per fer vida amb una diputada LREM Olivia Grégoire, precisament quan volia ser candidat pel Macron i que festejava el partit En Marche, el de la seua nova companya. No li va sàller bé i va mirar d’un altre costat, és a dir cap a Catalunya.

Sall a tota la premsa del sud que viu ara amb una tal Susana Gallardo, pròxima de Ciutadanos, una senyora que pertany a l’alta burgesia barcelonina i que és l’hereua dels laboratoris farmacèutics Almirall, una de les grans fortunes espanyoles. Li ha aconseguit el suport – doncs els diners – d’empresaris i patrons, i bastants suports de polítics i personalitats, sempre de la dreta o de l’extrema dreta.

Comença doncs el partit de les municipals a Barcelona, que serà apassionant i probablement indecís, car queden molts mesos i passaran moltes coses més d’aquí maig 2019.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/177/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-25-de-setembre-del-2018

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius