Els Estats i les llengües oficials a Europa. El Tribunal Europeu examina la primera queixa dels eurodiputats catalans. El Covid19 ha canviat les migracions?

La llengua oficial única esdevé un dels elements constitutius de l’Estat modern i contemporani. Per això hi ha tanta reticències a abandonar aquest marcador del poder estatal. Durant les colonitzacions la llengua de l’Estat colonial va ser un element concret i perceptible per tothom del control i dominació dels pobles sotmesos. Avui dia els límits queden sempre marcats a Àfrica amb per exemple el pas del francès a l’anglès, sovint dins una mateixa ètnia que té de banda i banda la mateixa llengua pròpia. Ep! estic parlant de les llengües pròpies d’Àfrica, no del català i de l’occità.

Avui dia la llengua oficial és sempre un dels elements principals de la sobirania d’un Estat, que li assegura la supremacia sobre les altres llengües del territori i permet una substitució progressiva i imparable, sobretot si s’aplica a l’ensenyament. Per tant, darrere els arguments sobre l’ensenyament no hi ha l’interès dels alumnes -si fos així caldria estendre l’ensenyament precoç de diverses llengües, entre altres i primer les regionals- sinó que hi ha raons d’Estat.

Això precisat, quina és la situació de les llengües oficials als Estats d’Europa? Primer cal saber que, parlant de llengües pròpies del territori -no de les llengües de la immigració- no hi ha gairebé cap Estat de la Unió Europea que sigui monolingüe, llevat d’Estat molt petits com Luxemburg i Malta. Tots tenen altres llengües. Si prenim Estats que se pensa amb una sola llengua, doncs a Finlàndia hi ha també el suec i a Dinamarca l’alemany. Fins i tot a Irlanda és la llengua pròpia, una llengua cèltica, que és minoritària. Observem situacions variades i a molts Estats són conflictives.

Primer tenim els Estats amb una sola llengua oficial, amb França com a cap de fila bel·ligerant, ho hem vist amb la llei Molac. Alguns tenen poc territori amb una altra llengua territorial, però d’altres tenen amplis territoris amb altres llengües pròpies com Itàlia, Espanya amb més del terç, França amb prop de la meitat. La situació d’aquestes llengües és variada i va d’un reconeixement ampli a la tolerància i a la negació de llur existència.

La segona situació és la d’Estats amb diverses llengües oficials, com Bèlgica o Suïssa. Són plurilingües. Què significa dins la pràctica? Primer que totes les llengües oficials tenen els mateixos drets. Però els territoris no són multilingües amb una llengua per sobre dels altres, com s’ho ha muntat l’Estat espanyol. No. Cada territori té només una llengua, per exemple a Suïssa el francès, l’alemany, l’italià o el romanx. Aquesta llengua única del territori és la dels serveis públics, de l’ensenyament, de les assemblees locals o regionals, i tots els ciutadans tenen el dret i el deure de la conèixer. Evidentment a les escoles s’ensenyen les altres llengües de l’Estat i els ciutadans són plurilingües.

A més, a l’assemblea estatal o federal, els elegits del territori poden utilitzar la seva llengua en les seves intervencions o en els seus escrits. També cada ciutadà d’un territori se pot dirigir al govern i a tots els serveis regionals o estatals en la seva llengua. Aquests serveis i funcionaris de qualsevol ministeri l’han d’entendre. Doncs, i això és important, és l’Estat qui és multilingüe, i no per obligació el ciutadà. És clar que els ciutadans coneixen diverses llengües i, segons les circumstàncies, les poden utilitzar, però és per voluntat pròpia i convivència social.

– A part, inclassificable, hi ha una tercera categoria amb un sol Estat, Espanya. Té una situació lingüística aberrant a nivell de l’Estat. En efecte hi ha diverses llengües oficials a nivell regional, el català, el basc i el gallec. Però no són també llengua de l’Estat. L’Estat, les seues administracions i les seues assemblees no les entenen i prohibeixen el seu ús. Recentment, fa poques setmanes, s’ha prohibit a un diputat de la CUP de parlar català a les Corts de Madrid i se li ha tallat el micro al mig de crits i insults.

Els ciutadans i els governs autonòmics de Catalunya, País Basc i Galícia, com de les Illes Balears i del País Valencià no se poden dirigir a l’Estat o al govern central en la seua llengua oficial. Han de traduir tot en castellà, que és també la sola llengua que l’Estat utilitza a l’exterior. L’Estat espanyol és doncs monolingüe en castellà, amb una sola llengua oficial, i és sempre coercitiu en matèria lingüística. És inscrit dins la constitució. Per tant és inexacte de dir que a Espanya hi ha cooficialitat de les diverses llengües. Una sola és la de l’Estat i per sobre de les altres, el castellà.

El Tribunal Europeu examina la primera queixa dels eurodiputats catalans

És el primer tema que destacàvem. Altra temàtica, ens vols parlar avui del Tribunal Europeu que examina aquesta setmana la primera queixa dels eurodiputats catalans.

Els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comin han dipositat dues queixes davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que jutja els casos de contenciós administratiu i de respecte de les normes europees. La primera era sobre la prohibició d’entrada al parlament el 2019 després de l’elecció, que va ser examinada aquesta setmana. La segona és sobre llur immunitat parlamentària que un vot del parlament va aixecar i que el tribunal europeu els hi va retornar momentàniament en l’espera de la seua sentència.

Si recordeu, les eleccions europees del maig del 2019 van ser molt polèmiques a Catalunya i a Espanya car s’hi presentaven a dues llistes Carles Puigdemont i Toni Comin, que eren exiliats, i Oriol Junqueras, que era a la presó. Se va intentar de prohibir que se presentessin, però el Tribunal Suprem va acabar acceptant les candidatures. Les dues llistes van arribar primeres a Catalunya i els tres van ser elegits amb més d’un milió de vots. Espanya va publicar els resultats on els tres constaven com a elegits.

A França amb la publicació d’aquesta llista de resultats els diputats són elegits. Però Espanya imposa a més que jurin la constitució. Puigdemont i Comin no se van poder desplaçar a Madrid car se’ls hagués arrestat, i Junqueras tampoc car era a la presó i no va tenir permís.

Quan Puigdemont i Comin se van presentar a Brussel·les al parlament per cercar la seua acreditació provisional se van veure prohibir l’entrada. Els noms dels tres eurodiputats catalans eren tatxats dins la llista per ordre del president del parlament europeu Antonio Tajani, amic polític del Partido Popular espanyol.. Això quan se donava l’acreditació a tothom, hagin jurat o no.

Oriol Junqueras havia portat queixa per no ser eurodiputat. La sentència del tribunal europeu del desembre del 2019 va ser que fent-li un judici el Tribunal Suprem havia violat els seus drets i immunitat com a eurodiputat. Però el Tribunal Suprem va publicar la condemna ràpidament, abans de la decisió del tribunal europeu, i Oriol Junqueras va ser condemnat i se va quedar a la presó.

 

 

Però aquesta sentència aclaria que, com Oriol Junqueras, Toni Comin i Carles Puigdemont eren diputats i van entrar al parlament. És allavontes que van presentar una queixa contra el president del parlament Antonio Tajani, per haver-los negat l’entrada i privat de sis mesos de llur mandat de diputats. És aquest plet que ha conegut aquesta setmana la última etapa amb la vista oral dels dos eurodiputats catalans, amb llur advocat Gonzalo Boye. La sentència d’aquí una mesos, abans de l’estiu.

El Covid19 ha canviat les migracions?

Altra tema per acabar, el Covid19 ha canviat les migracions?

Amb dos anys de Covid19 s’ha parlat molt de migracions internes als Estats o internacionals. Les migracions exteriors van ser frenades, però és momentani o permanent? S’ha parlat molt arreu d’Europa de la gent que marxava de les grans ciutats per instal·lar-se a petites ciutats o a pobles, amb el teletreball. És real o és una il·lusió mediàtica basada sobre casos que s’han generalitzat sense verificació?

A Catalunya un estudi d’Andreu Domingo, demògraf a la Universitat Autònoma de Barcelona, aporta elements objectius, xifrats, per tot Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Durant els períodes de confinament i de tancament de fronteres les migracions no han mai cessat però han disminuït força. Però va ser momentani car han reprès fort l’estiu passat i ara mateix. Els més afectats van ser els viatges transatlàntics. Però ha estat conjuntural. No ha canviat els fluxos car no han canviat els menesters ni els motius de les migracions.

A Catalunya els fluxos de marroquins han baixat un temps i són els que més se recuperen. S’ha notat la vinguda de molts anglesos al País Valencià i a les Balears, i d’alemanys a Mallorca. Pels anglesos s’ha dit que era degut alhora al Covid i al Brexit. Però en realitat van ser pocs casos. Per la majoria eren gent que ja tenien casa, que s’hi estaven uns mesos o tot l’any. Amb el Covid han regularitzat la seua inscripció als ajuntaments per no tenir problemes.

Si fa no fa és el mateix pels desplaçaments ciutat-pobles a Catalunya. Els pobles de menys de cinc mil habitants han vist la inscripció de 5 a 10% de nous residents. En realitat eren residents secundaris que s’hi van enregistrar. Però després van tornar a la ciutat.

Els municipis més grans i sobretot les ciutats més importants no van perdre població, sinó que van guanyar habitants car la gent continua atrets per les grans ciutats. Qui més s’ha mogut cap als pobles és la gent gran -més inscripcions de residents secundaris que de nous habitants- mentre els joves amb fills quedaven a les ciutats. El Covid no ha canviat els fluxos.

Referència àudio:

https://www.radioarrels.cat/podcast/1554/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-25-de-gener-de-2022