RÀDIO ARRELS – 22 d’agost del 2017 – Crònica d’actualitat 49
L’horror dels atemptats ha tocat Barcelona després d’altres capitals europees. Han posat en evidència la solidaritat de la població, l’abnegació dels serveis d’emergència i la competència dels Mossos d’Esquadra. La reacció col·lectiva va ser “No tinc por”. El procés d’independència de Catalunya focalitza molts cursos i debats de la Universitat Catalana d’Estiu.
Els atemptats de Daesh a Barcelona i a Cambrils
Bon dia Joan Becat, amb qui connectem des de Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu. Avui s’hi parlarà d’actualitat i dels atemptats a Catalunya.
Una gran i trista notícia, que ha ferit tothom. S’ha fet un minut de silenci, un homenatge. S’ha seguit tot de molt a prop. Aquest atemptats de DAESH a Barcelona i a Cambrils són una gran desgràcia. Han tocat Barcelona després de París, de Londres, d’Estocolm, de Niça, de Brussel·les, de Berlin, és a dir una bogeria intolerant que mata molta gent i toca les grans capitals i les grans ciutats europees. Tristament ha vingut el torn de Barcelona. Lamentablement, en tocarà potser d’altres.
Ara que han passat uns dies i que el dolor i l’estupefacció s’han un poc atenuats, podem mirar com s’ha reaccionat. Ha estat molt revelador. Per exemple durant hores, vuit o nou hores, i per alguns gairebé un dia no s’han vist ni els membres del govern espanyol, ni el primer ministre Rajoy – no s’ha vist a Barcelona, però tampoc no ha escrit -, ni el seu ministre de l’interior. Un fet que semblaria una broma si no fos tan trist, el ministre d’afers exteriors espanyol va arribar a Barcelona desprès de tres ministres d’afers exteriors dels països europeus afectats, el francès Le Drian, el del Regne Unit, que van ser acollits per Raül Romeva i Joaquim Forn. És a dir una actitud lamentable. On eren? On era la policia espanyola? On era la famosa Guàrdia Civil, que és ben present per convocar i intimidar els funcionaris que preparen el referèndum i no hi és quan hi ha una matança terrorista?
Han quedat retratats, tothom ho ha vist i tothom ho sap. Per exemple, se començaven els informatius francesos, a les primeres hores, parlant de la policia espanyola, i fa tres dies que només se parla de la police catalane, o de la police régionale catalane, del ministre de l’intérieur catalan, etc. La Generalitat ha pres les coses en mans, amb una cèl·lula de crisi immediata, la coordinació, l’atenció a la gent, la informació. Subratllaré, com havia passat a París després dels atemptats, l’actitud positiva de la gent. Els que van ajudar, els que van anar a donar sang, sense que se’ls convoqués, infermeres i metges que van tornar als hospitals, és a dir una reacció ciutadana exemplar.
La policia de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra, va ser admirable, amb una gran rapidesa d’intervenció – un quart d’hora després ja els Mossos se cuidaven de tot, una atenció a la gent, una gran eficàcia i diligència. S’han guanyat el respecte de tothom, a Catalunya i a l’estranger. Vaig sentir el dia mateix i l’endemà, a BFMTV i a l’emissió C’est-à-dire que fan a la 5, els experts i els periodistes dir que la policia era remarcable, un dels experts deia que havien estat més ràpids, diligents i eficaços que la policia francesa pel Bataclan. La policia de New York ha posat a internet una felicitació a la policia catalana amb l’escut dels Mossos d’Esquadra.
Se subratlla arreu, i ho he sentit a les ràdios i televisions franceses, que la informació dels periodistes havia esta impecable, és a dir ràpida, bastant completa, sense dir-ho tot, car hi havia un fugitiu, però informant al màxim. Les carències de l’estat espanyol i l’eficàcia del govern català fa que se’ls tracti com si fos un Estat. Les conferències de premsa eren en català, amb el cap de la policia, el conseller d’interior Joaquim Forn, el president Carles Puigdemont. Ara, arreu del món, periodistes i governs, més enllà dels 34 països amb morts o ferits, saben que hi ha Catalunya, que funciona com un Estat i que sap gestionar les crisis.
Fins i tot el diari el New Yorker va comparar ahir la intervenció de Carles Puigdemont, citant el seu text, qualificada d’integradora, digna i respectuosa de la gent, amb condemna sense embuts de les violències, a les declaracions ambigües i racistes de Donald Trump, comparant l’esperit de Puigdemont al del precedent president dels Estats Units, és a dir Obama. Dins la desgràcia, és una satisfacció veure que s’ha demostrat al món la capacitat de Catalunya a assegurar els serveis i cuidar-se de la gent.
Se pot fer una altra anàlisi. Tots els focus que ja eren sobre Barcelona i Catalunya per la independència, ara hi són pels atemptats i s’hi quedaran per vuit o quinze dies. Durant tot aquest temps això impedeix al primer ministre Rajoy de fer petiteses, com treure competències o defenestrar responsables. L’immobilitza durant un temps. Ara, qualsevol cosa que faci contra Catalunya, o qualsevol cosa que ella faci pel referèndum seran també notícies arreu del món, perquè ha estat notícia pels atemptats.
El procés d’independència de Catalunya a l’UCE
A l’UCE també es parla del procés.
Se’n va parlar molt, però destacaria els dos o tres moments. Ahir vaig assistir a un debat on participaven quatre diputats del parlament de Catalunya, aquests que votaran la llei del referèndum i si hi ha una majoria de sí, que votaran la independència: una de la CUP, un d’Esquerra Republicana, una del PdCat, l’antiga Convergència, i Antoni Castellà, dels Demòcrates, és a dir els que van marxar d’Unió, que va desaparèixer, i que ara representen aquesta democràcia cristiana o centre dreta moderat. Van ser tots especialment ferms i van garantir als participants que anaven units, que se faria el referèndum, que votarien la llei de transició. L’endemà o pocs dies després d’un Sí proclamarien la independència. Van afirmar que tot estava a punt per gestionar el país, és a dir els impostos, els jutges, tot. Me sembla que ha tranquil·litzat molt.
La gent de Prada molt majoritàriament són a favor, però hi ha moltes interrogacions i preguntes. Destaqui també la intervenció fa dos dies de Francesc Homs, familiarment Quico Homs, que va ser ministre de presidència, i desprès inhabilitat per la justícia del govern espanyol, sobre el tema de l’absència de divisió de poders, que he subratllat sovint en aquesta crònica. Es va explicar jurídicament: a Europa, Espanya és un cas on no se respecta aquesta separació de poders, amb el Tribunal Constitucional, que hauria de vigilar la constitució i que se transforma en instrument de repressió i no respecta fins i tot la seva pròpia jurisprudència. Va ser especialment clar sobre la seva experiència i el que se’n pot deduir de la manera de funcionar de l’Estat espanyol. Per ell, els que manaven sota el franquisme, és a dir els poders fàctics econòmics i el personal polític han fet al transició però han guardat la mateixa manera de pensar, que és aprofitar la democràcia per fer la conquesta del poder i guardar-lo, però després no exercir-lo de manera democràtica, sinó autoritària. És el que vaig dir fa dues cròniques, caracteritzant com se tractaven els funcionaris de la Generalitat.
Referència àudio: