RÀDIO ARRELS – 7 de novembre del 2017 – Crònica d’actualitat 60 Joan BECAT amb Rafel RENYÉ
Es recorda el context del Tractat del Pirineu. Una setmana inquieta com les precedents, amb Puigdemont a Bèlgica i els consellers empresonats. La informació a França continua sent deficient i proespanyola, amb poques excepcions, i Yves Calvi i els seus convidats s’emporten la palma. Programa de la setmana vinent a Catalunya. Continua el serial de les municipals a Perpinyà..
El Tractat del Pirineu
Ens retrobem avui en un dia especial, 7 de novembre.
El 7 de novembre del 1659, es va firmar el Tractat del Pirineu, o sigui fa 358 anys, que comencen a ser anys. Dic Pirineu i no Pirineus, car és Pirineos en castellà, masculí plural, és Pyrénées en francès, femení plural, quan en català és al singular: el Pirineu. Es va firmar al mig d’un petit riu del País Basc, la Bidassoa, que servia de frontera, a l’Illa del Faisans. Posava fi a molts anys de guerra, primer la Guerra de Trenta anys, on molts països d’Europa eren embolicats, i desprès una guerra entre el rei de França i el rei d’Espanya, que també era sobirà d’altres regions d’Europa, especialment el que se’n deia els Països Baixos, que incloïen els Països Baixos actuals, Bèlgica i Luxemburg. Vol dir que durant molt de temps Bèlgica va ser sota la dominació espanyola que va ser, diuen els historiadors, bastant dura. No sé si els belgues se’n recorden encara. En tot cas existeix un contenciós molt vell.
És durant aquesta guerra que el 1640 hi va haver a Barcelona la revolta dels segadors contra el virrei, que recorda l’himne nacional de Catalunya. Desprès Catalunya s’oferirà voluntàriament a França, que ho acceptarà i que la deixarà plantada deu anys més tard. Finalment el rei de França va guanyar la guerra, gràcies al mariscal de Turenne, i se va emportar la part nord de Catalunya – és a dir l’actual Catalunya Nord – i un tros dels Països Baixos, que es troba ara dins les Hauts de France. D’una certa manera els ha fet una promoció
altitudinal. Bèlgica se va quedar espanyola, per passar després dins el domini dels Habsburgs d’Àustria, però és una altra història. No sé si queden rastres o memòria del molt dur període espanyol a Bèlgica. En tot cas observi que els polítics belgues i espanyols s’estan enviant floretes com el belgues tractant de “franquistes autoritaris” els espanyols, i aquests declarant els belgues “ignorants del dret”, quan sembla que el coneixen molt bé, el dret internacional.
A Perpinyà, el dissabte 4, una manifestació important va commemorar el tractat del Pirineu. Va ser sobretot dirigida a suportar Catalunya i els presos polítics.
Carles Puigdemont a Bèlgica
Últimament s’envien clatellots. Carles Puigdemont ha posat ambient, per allà. Tornem a l’actualitat de la setmana a Catalunya.
Molt moguda i palpitant, una setmana inquieta com les precedents, amb la sensació que el temps se desmultiplica. Comença amb la descoberta que el president Carles Puigdemont s’ha refugiat a Bèlgica amb quatre ministres. El dimecres, des de Brussel·les, hi ha la crida del president Carles Puigdemont davant totes les ràdios i televisions d’Europa i més enllà, en quatre llengües, i per tant internacionalitzava la proclamació de la República i la repressió a Espanya. Malestar evident a tot Europa i Bèlgica mateixa.
Continua amb l’acusació de rebel·lió a tot el govern català, i immediatament la convocació dels seus membres a Madrid, que acaba amb detencions preventives, saltant-se totes les formes habituals. És aquí que se pot parlar d’actituds repressives. Aixeca manifestacions i concentracions a tot arreu de Catalunya. A Perpinyà s’ha protestat davant el Consolat d’Espanya. Deuen començar a acostumar-s’hi. Ens trobaran a faltar el dia que no manifestarem més. Però malauradament me fa l’efecte que n’hi haurà d’altres.
Comencen, a Bèlgica i Europa, les declaracions criticant Espanya i les reaccions espanyoles. Les paraules s’alliberen. Declaracions de l’antic primer ministre belga, l’exministre d’afers estrangers i l’excomissari belga de comerç exterior: diuen que Europa ha de fer de mitjancera, que un delicte polític no pot tenir una sentència de 30 anys, que hi ha una disfunció dins la democràcia a Espanya. Totes constatacions que s’havien fet des de Catalunya i que ara s’escampen i se multiplicaran.
La setmana s’acaba ahir dilluns amb Carles Puigdemont que, en un article dins el diari anglès The Guardian, critica la violència de l’Estat espanyol, amb la seva brutal ofensiva judicial, i que hagi negat a la gent el dret de votar, com també les irregularitats de procediment. Si el president Puigdemont no és lliurat a Espanya per Bèlgica, tothom s’haurà d’acostumar a veure’n opinions i actuacions constants fins al desembre. Hi haurà la campanya interior a Catalunya i una sensibilització a l’exterior que empiparà Espanya durant temps.
La informació a França
Vet aquí com ha anat aquesta setmana. Molta actualitat que ha fet anar de bòlit tots els mitjans de comunicació. Ens interessarem ara a l’Estat francès.
França me fa pena. La informació a França sobre Catalunya continua sent deficient i proespanyola, sense matisos, amb poques excepcions. Les més destacades són el Nouvel Observateur a París i a Perpinyà L’Indépendant, que informen objectivament sobre les dues parts. Per tant fan feina de periodistes. Per la majoria dels altres, són tan descaradament hostils a la independència de Catalunya i a Carles Puigdemont que tinc la impressió de llegir la traducció en francès de la premsa de Madrid.
La palma la té el senyor Yves Calvi. S’havia distingit pel seu xovinisme i el seu jacobinisme a França mateix. Ara Catalunya és l’objecte de la seva ira. A la seva emissió d’ahir dilluns, “20h l’Événement” a Canal +., tenia com a convidats un historiador d’Espanya i Dominique Reynié, que va ser candidat a la presidència de la regió contra Carole Delga. Va ser un festival anti-Catalunya i un horror, una vergonya. A començar pel títol mateix “Tintin chez les Belges”, on Tintin era Carles Puigdemont. L’historiador va parlar “d’une pantalonade”, “d’un vaudeville” i, parlant dels catalans, que patien d’una “pathologie collective”, és a dir que els catalans són malalts i pertorbats. Va parlar de “minorités actives” i de “majorités silencieuses”, o sigui que per ell qui té una majoria de vots és una minoritat, i qui no la té és una majoria!
Ningú per li portar la contrària, ni tant sols el periodista Dominique Reynié, que no va quedar-se enrere, parlant de “sauve qui peut”, afirmant que “Puigdemont cultive ce mal qui va ronger l’Espagne pendant des années” i li promet “la prison ou l’exil”. Estic molt content de no tenir aquest senyor descarat de president de regió. L’Yves Calvi va concloure amb una pregunta denigrant:
“Croyez-vous au retour de Tintin de Belgique?” Com voleu amb tot això que els francesos entenguin el que passa?
L’únic punt positiu és que tothom sap ara que hi ha Catalunya, que els catalans volen un Estat i que Espanya és violenta.
En canvi el Nouvel Observateur parla de l’estratègia brillant de Puigdemont.
Per internacionalitzar la qüestió catalana. El Nouvel Observateur és un diari d’esquerra i, per tant, va ser sensibilitzat per la violència d’Espanya, per les detencions i creu que la gent té dret de votar. Benvinguts els canvis de posició. Si no estan per la independència que tinguin objectivitat.
Acaba de començar una setmana molt important.
Serà també impressionant. Avui dimarts dos centenars de batlles de Catalunya van a Brussel·les per veure el president Puigdemont i manifestar-li públicament el seu suport. Hi haurà una conferència de premsa. És una ajuda considerable al president car demostrarà a Bèlgica i a tot Europa que no se tracta de quatre putchistes que s’escapen sinó que té el suport d’una part important del territori i de la seua gent. Donarà una caució democràtica a les iniciatives del president Puigdemont. Dimecres vaga general, aturada de país a Catalunya. No sé si serà autoritzada o no, però el segur és que la gent serà al carrer. Dijous la presidenta Carme Forcadell i la mesa del parlament aniran a declarar al Tribunal Suprem espanyol, a Madrid. A veure si els posaran a la garjola? Dissabte, una gran manifestació, com per la Diada, en defensa de la República i de la democràcia. També dimarts se sabrà si hi haurà una gran coalició per les eleccions del 21 de desembre o si cada partit hi anirà per separat? Una cosa o l’altra, tant se val. L’important és que hi hagi molts vots pels partits que volen la independència.
El govern de la República ha de governar i prendre decisions. Ha d’actuar com a govern a l’exili, per facilitar l’ajuda internacional. En aquest context la visita dels batlles és important i simbòlica, car demostra que el govern a l’exili controla una part de les institucions territorials.
Sempre Perpinyà
Acabarem ara a Perpinyà.
El serial, el feuilleton de les municipals de Perpinyà continua – i això que falten tres anys – amb François Calvet que no descarta ser candidat i la més bona, Louis Aliot que se vol presentar sense etiqueta. Segueixi la política i les eleccions des de fa cinquanta anys i encara tinc sorpreses. Qui creurà que el president departamental del Front Nacional i diputat Front Nacional del Pirineu Oriental, tot i continuant en les dues funcions, serà sense etiqueta? Esperi amb impaciència la continuació, que veig apassionant.
Referència àudio: