RÀDIO ARRELS – 18 de juny del 2019 – Crònica d’actualitat 144
Quatre mesos després de la seua obertura, el judici oral dels presos polítics catalans s’ha tancat, amb només una hora per processat pels advocats de la defensa, que és molt poc. Van ser incisius, clars, precisos i implacables, però tribunal i fiscals no s’han immutat. L’elecció dels alcaldes ha tingut lloc amb pactes diversos i molt sovint contra natura, a Barcelona, a Catalunya i a Espanya on s’han aprovat diversos trifachitos amb Vox. El sistema electoral espanyol és dolent i necessitaria una segona volta.
El judici és vist per sentència
Tractarem d’actualitat amb el judici que finalment està vist per sentència.
El dimecres 12, és a dir exactament dia per dia quatre mesos després de la seua obertura, el judici oral dels presos polítics catalans se va tancar amb la frase del president del Tribunal Suprem, el jutge Marchena: “Visto para sentencia”, vist per sentència. Ara el tribunal deliberarà, redactarà la seua sentència i la proclamarà d’aquí uns mesos. Tot apunta que serà dura i injusta.
Just abans els acusats van poder parlar un quart d’hora cada ú per manifestar el que els hi semblava. Hi tornarem més endavant. Durant els dos dies precedents els advocats de la defensa van tenir una hora per acusat per fer la seua defensa, que és molt poc, sobretot si de mira les penes enormes que demana l’acusació, de disset i vint-i-cinc anys de presó. Després de quatre mesos d’audiències, després de 422 testimonis, deixar només una hora de defensa per qui s’hi juga una vida sembla ridículament poca cosa. Venia realment d’un dia o dos més, o se tractava de limitar la defensa, com el jutge Llarena ho ha fet durant tot el judici? Ja direu, però la meua opinió ja està feta. Aquest judici és manipulat i injust, de l’inici fins al final. És una caricatura de justícia.
Els advocats dels presos, a més de defensar el seu client, se van repartir els grans temes per ser més eficaços i no fer repeticions, ja que temps els hi era molt limitat. És intel·ligent i demostra l’entesa entre els acusats i entre llurs defenses.
Els advocats van ser implacables. Van desmuntar una per una les acusacions de rebel·lió, de sedició i de malversació de fons públics. Van atacar directament els fiscals per les seues acusacions sense fonaments, van subratllar l’acarnissament, la voluntat de castigar sense bases argumentals ni documentals, van demostrar les mentides de la policia i de la Guàrdia Civil, van indicar una per una les faltes, els errors i el no respecte del dret i de la llei per part de la instrucció. Se van referir a la legislació espanyola, a la jurisprudència del propi Tribunal Suprem i a les sentències del tribunal europeu per mostrar que no se respectaven els drets humans i els drets d’opinió i de manifestació. Van mostrar que la sentència seria una nova definició d’aquests drets a tot l’Estat i que s’aplicaria allavontes a tots els territoris, a la vida política i que marcaria nous límits a la democràcia a Espanya. Dit en poques paraules van ser incisius, clars, precisos i implacables.
Visiblement hi havia malestar del tribunal i dels fiscals. No sé si llur actitud, que semblava indiferent o despectiva, era per tenir “une contenance”, com se diu en francès, o era realment un desafiament per ensenyar que tant els hi feia el que podien dir.
Jordi Pina, l’advocat de Rull, Turull i Sànchez, va collar el president Marchena, dient que el tribunal era lligat per les acusacions dels fiscals i pels delictes que ells caracteritzaven, rebel·lió i sedició, i cap altre. En efecte, si s’inventava un altre delicte seria fora del seus drets i les defenses no haurien pogut replicar-hi. És en relació amb rumors que se podria rebutjar la rebel·lió, però causar de conspiració per la rebel·lió. El propi jutge Marchena ho havia fet en un judici anterior. Evidentment, tothom pensava al tribunal europeu d’Estrasburg.
Efectivament, o bé la sentència guarda la rebel·lió i la sedició, o bé pot guardar un nou concepte com aquest o com la desobediència, o qualsevol inculpació que justifiqui una condemna a la presó, que és visiblement el que vol el tribunal. La llibertat sense càrrecs que demanen les defenses sembla molt poc probable, tot i que s’ajustaria al que ha realment passat.
No hi ha rebel·lió car no hi ha hagut ni aixecament armat no violència. No hi ha sedició car la declaració d’independència era només una declaració sense conseqüències ni actes jurídics per fer-la efectiva. No hi ha desobediència car el govern Puigdemont a cessat tota iniciativa, les gestions i les despeses després que la justícia espanyola declarés que el referèndum era il·legal i que el prohibeixi. Tampoc no se pot retreure al acusats l’1 d’octubre car el referèndum va ser de cap a cap d’iniciativa ciutadana i les despeses assumides amb diners privats, les urnes, les butlletes, l’organització dels punts de votació, de les meses, tot.
Però les acusacions fan una barreja increïble i arbitrària del que ha passat abans i després, de les iniciatives privades i de les decisions o no-decisions del govern de la Generalitat, dels “devis” o pressupostos provisionals i de les despeses que no s’han fet i que se comptabilitzen com si s’haguessin pagat, etc., etc., etc.
He tornat a pensar a aquesta faula de La Fontaine, que ja us havia citat del llop i el xai, “Le loup et l’agneau” on, passi el que passi, el llop vol acusar el xai per menjar-se’l: “Si ce n’est toi c’est donc ton frère, ou bien quelqu’un des tiens”, “Le loup l’emporte et puis le mange sans autre forme de procès”. Aquí hi ha hagut judici, però me sembla que se’ls menjaran.
L’elecció dels batlles de Catalunya
També volem dedicar un espai a un altre tipus d’actualitat com són les eleccions municipals a Catalunya Sud.
L’elecció dels batlles, dels alcaldes com s’acostuma a dir al sud, ha tingut lloc aquest dissabte, amb pactes diversos i molt sovint contra natura, és a dir entre opcions oposades o entre partits pels quals els electors no haurien votat mai. Vot a la dreta, vot a l’esquerra i s’acaba amb aliança de la dreta i de l’esquerra. El sistema de votació espanyol és realment dolent i s’hauria de corregir, com a mínim amb una segona volta, car tal com és no respecta els electors.
A Barcelona ha passat el que se preveia i que és moralment escandalós. Ada Colau ha estat reelegida amb els vots del seu grup, els Comuns, on hi ha l’esquerra excomunista, els verds, l’esquerra llibertària i Podemos, i amb els vots dels socialistes antiindependentistes i tres vots de la llista Valls-Ciudadanos, és a dir d’una dreta més que marcada. Ada Colau ha declarat que no volia saber d’on venien els vots i que tots eren benvinguts. Per tant Ernest Maragall i ERC, que han arribat primers, no tindran l’alcaldia. Recordem que en les negociacions amb Maragall, Ada Colau no havia volgut el suport de la dreta moderada i centrista de JxCat i que ha acceptat, agraïda, el suport de la dreta extrema del partit de Valls.
Això de treure el primer de les eleccions de l’alcaldia ha passat a altres llocs i amb configuracions variades.
A Badalona, una gran ciutat de l’àrea urbana de Barcelona, el que ha arribat primer, Xavier Albiol, l’exlider del Partido Popular al parlament de Catalunya, ha estat foragitat pel tercer, el socialista Àlex Pastor, car la segona llista, Badalona Valenta, on hi ha ERC, i en Comú l’han votat: no seria la tornada de l’elecció d’Ada Colau a Barcelona?
A Tarragona és el socialista, arribat primer, que ha esta tret per una aliança entre ERC i en Comú, més JxCat. És adir que ERC i en Comú s’assassinen a Barcelona i són com cul i camisa a Tarragona. A Barcelona en Comú no vol JxCat i a Tarragona voten junts. A Barcelona no volen JxCat i a Tarragona fan coalició tranquil·lament. Étonnant, non?
Les coses són més conformes a Lleida i a Girona, però malgrat tot diferents, amb els mateixos partits. A Lleida Miquel Pueyo ha arribat primer, però amb només 7 regidors sobre 26. Ha obtingut et suport de JxCat i d’en Comú, com per Tarragona, amb la diferència que la coalició reforça el primer en lloc de treure’l. A Girona no hi va haver acord i la primera governarà en minoria, sense ERC, ni la CUP ni els socialistes. Marta Madrenas, de JxCat, que havia succeït al precedent alcalde Carles Puigdemont, ha doncs estat reelegida.
S’han produït també aliances estranyes a tot Espanya, amb una sèrie d’ajuntaments on a entrat Vox. L’aliança que s’havia fet a Andalusia per la comunitat autònoma, el trifachito entre el Partido Popular, Ciudadanos i el partit feixista Vox s’ha repetit sovint a tot Espanya. Especialment a Madrid on hi haurà una alcaldessa del PP que ha tret la primera, l’antiga alcaldessa de Podemo, amb l’ajuda del trifachito. Governarà també el trifachito a Saragossa i altres llocs.
Conclusió: tot això demostra els inconvenients de les eleccions a la proporcional i a una sola volta. És el que voldrien a França les armilles grogues, Mélanchon i Marina Le Pen. Només ells. Ho presenten a França com la justa representació dels electors i acaba, com se veu a Espanya, amb aliances que no respecten ni el vot no l’opció dels electors. Per tant és una traïció perquè al final no s’ha només de representar els electors, sinó cal governar, doncs fer aliances, les que siguin.
Per jo és evident que una segona volta milloraria el sistema espanyol, que s’aplica a Catalunya evidentment, amb possibilitat de fusionar llistes entre les dues voltes. Els electors coneixerien allavontes les aliances per endavant i votarien en coneixement de causa. Ells triarien i no com ara els aparells dels partits. Belleu que aquests partits s’ho mirarien de més a prop quan pensarien a aliances amb opcions contràries a la seua línia política, si són els electors que al final decideixen amb el seu segon vot.
A Espanya i a Catalunya la proporcional a una sola volta dona efectivament la imatge de com se reparteixen els colors dels electors en aquesta volta única. Però després se’ls traeix i se’ls manipula, pel més gran benefici dels aparells des partits i de qui és elegit. És només per jo l’aparença d’una democràcia.
Doncs tenim diferències entre el sistema electoral a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, a veure quin és el més just.
El sistema francès, que per exemple a les municipals dona la majoria a qui arriba primer, és exagerat i també traeix. Però el fet de fer dues voltes el trobi bé, que sigui vot majoritari, com a França en general, o que sigui un vot a la proporcional. L’inconvenient de la proporcional és que tothom s’hi presenta per tenir algun escó, doncs gairebé mai no hi ha una majoria absoluta. Amb dues voltes i les enteses, amb la fusió de llistes, és a dir les aliances per governar queden clares i és sempre la gent que vota i tria.
A França l’escrutini majoritari té un efecte dolent, car elimina els petits partits i fins i tot els mitjans car cal ser majoritari a la segona volta per cada diputat. No hi ha repartició dels escons. Facilita la formació d’un govern, però tampoc no se respecten els electors.
El cert és que el vot proporcional a una volta, segur que no respecte els electors. Els representa però al final no els respecta. Les dues voltes obliguen els partits a fer enteses de govern que tothom coneix, i no com ara que es coneixen a la última hora de l’últim dia de la reunió del consell municipal.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/347/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-18-de-juny-2019