El judici del procés: la setmana dels qui van desfermar la violència de l’1 d’octubre. Le Monde parla del procés dels independentistes.

El judici del procés: la setmana dels qui van desfermar la violència de l’1 d’octubre

Feia setmanes que esperàvem aquests testimonis, els polítics que han organitzat directament la repressió de l’1 d’octubre i els que la van executar amb tota la violència que van poder. Aquests testimonis són el secretari d’Estat a la seguretat Nieto, el delegat del govern a Barcelona Enric Millo, el famós Pérez de los Cobos i els comandants de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil a Barcelona.

Per explicar el que va passar l’1 d’octubre cal tenir present que hi va haver dos trios de responsables de la violència, un a Madrid i un a Barcelona. Ja hem parlat del primer, els decidors polítics del govern a Madrid, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaria i el ministre d’interior Zoido. Tots tres no van reconèixer responsabilitats, se van “défausser” com se diu a França, no sabien res de concret, no ho seguien de prop, tot depenia del “dispositivo operativo” a Barcelona quan, per un cas tan important, les ordres només podien venir de dalt car el casos semblants, a Espanya, a França o a qualsevol Estat, el govern segueix tot minut per minut.

Dilluns i dimarts compareixen els tres integrants d’aquest famós dispositiu operatiu. A través de les declaracions de Nieto i de Millo, se veu que la idea d’una intervenció massiva i brutal de l’Estat ja se concreta el juliol. Hi ha doncs premeditació i probablement una violència programada, una voluntat de castigar la població. Però els hi va entrar un gra de sorra. Al setembre el cas va passar a una jutgessa de Barcelona que va demanar expressament de no trencar la convivència. Per tant han revisat els plans a la baixa. Imaginem el que hagués passat si havien pogut fer el que preveien!

La parcialitat del president del tribunal Marchena

Amb els testimonis de la setmana, capitals per l’acusació, el president del tribunal Marchena ha ensenyat la seua parcialitat. La primera setmana va deixar parlar els acusats, recordant diverses vegades que no eren obligats de dir la veritat. Per tant ja anunciava el poc pes de llurs declaracions pel tribunal. Amb els testimonis de l’acusació el president Marchena deixa preguntar lliurement el fiscal i l’advocada de l’Estat, fer digressions polítiques i valoracions que no són fets i, al contrari, intervé constantment per evitar preguntes semblants dels advocats de la defensa, refusant de projectar proves vídeo, refusant que se parli d’altra cosa que el motiu de la vinguda del testimoni, com per exemple que portin testimoniatge sobre el 20-S o l’1-O si hi han assistit.

L’orientació del jutge Marchena és clara: vol facilitar com sigui l’acusació, vol protegir els testimonis polítics i policials espanyols per tenir a la mà un relat contrari al dels acusats. Ell i el seu tribunal triaran entre els dos quin és el bo. Ja se veu clarament per on van: és un judici manipulat i a càrrega. No en va el Tribunal Suprem actual és l’hereu del tribunal d’excepció franquista, mantingut i a penes modificat durant la transició de finals dels anys setanta.

El secretari d’Estat i el delegat del govern a Barcelona

El secretari d’estat José Antonio Nieto, un andalús de Còrdova, ha estat clar i ha tot assumit. L’Estat havia decidit de marginar els Mossos d’Esquadra perquè no els hi tenien confiança. No comptaven amb ells i pensaven des de feia temps a una intervenció de només la Guàrdia Civil i la Policia nacional espanyola. És ell que ha aprovat el dispositiu d’intervenció de l’1 d’octubre, que coordinaven el coronel Pérez de los Cobos i els caps d’unitats. Ells van decidir on i com actuaven, és a dir la violència repressiva. Per Nieto va ser “la mínima imprescindible”. Que hagués estat si la Guàrdia civil s’hagués deixat anar de debò! Fa fredor.

He sentit frases terribles com (traducció): “Vam dir a Puigdemont que prevalia la llei per sobre de la convivència”. Això mostra la premeditació de la violència. Nieto s’ha vist incòmode davant les preguntes de la defensa. Ha mentit descaradament quan va dir que no hi va haver càrregues i violència a l’Institut Tarragona, quan els vídeos ensenyen una gran violència i molts ferits hospitalitzats. És la tàctica de la mentida descarada; una paraula contra una altra paraula o contra els fets. El tribunal triarà qui vol creure.

El dimarts el delegat del govern espanyol a Barcelona, Enric Millo, ha reafirmat la tesi de l’acusació, és a dir la rebel·lió, va parlar de murs humans violents i agressius, de la nul·la actuació dels Mossos, de la professionalitat i de la moderació de la policia nacional i de la Guàrdia Civil. L’acusació el fa declarar prop de tres hores, com si se delectava del relat o, més aviat, per tenir afirmacions que se puguin contraposar amb els acusats i altres testimonis. És clarament una operació d’interpretació forçada del que va realment passar. L’objectiu sembla doble. D’una banda permetre que el tribunal condemni i, d’altra banda, ell sap que si no fa aquestes afirmacions és ell qui serà l’acusat de fet, perquè Rajoy i els altres alts polítics se’n renten les mans i ell era el responsable polític de la repressió a Barcelona.

Però tot això topa amb la realitat que els advocats de la defensa fan evident. La gent era pacífica? / Sí. La policia va ser violenta i va fer més de mil ferits? /Sí. Els Mossos d’Esquadra, sense violència, van tancar més col·legis electorals que la Guàrdia Civil amb violència? /Sí. Els advocats han fet aparèixer les mentides de Millo. Per exemple ell relaciona els Comitès de Defensa de la República, els CDR, amb la manifestació del 20 de setembre, quan aquests CDR encara no existien. Per se’n sàller, diu Millo que “si no eren els CDR com a tal devien ser les associacions que després van donar els CDR”. Exactament com dins la faula de La Fontaine “Le loup el l’agneau”: “Si ce n’est toi c’est donc ton frère, ou bien quelqu’un des tiens. / Le loup l’emporte et puis le mane, sans autre forme de procès”. Cal trobar responsables com sigui.

El coronel Diego Pérez de los Cobos

La més esperada era la compareixença de Pérez de los Cobos. No va decebre,. Va assumir el que va passar, per iniciativa seua, l’1 d’octubre. Els seus superiors polítics li poden ser agraïts: ell ho assumeix tot. Deliberadament, Pérez de los Cobos ha dissenyat un dispositiu de repressió sense els Mossos d’Esquadra, que va desqualificar. Va afirmar l’agressivitat i la violència de la gent per justificar la de la policia. Ha aportat la versió que per l’acusació és “la prova” que necessitava. Per tant a partir d’aquest moment se troben amb els dos relats contraris que buscaven, el de los Cobos/Millo/Nieto, sense proves concretes, i el dels acusats i altres testimonis amb imatges i proves formals, però negades pels primers.

Pérez de los Cobos diu que només hi va haver un ús de la força proporcionat quan la gent amenaçava la policia. Va afirmar que no s’havia picar sobre “los ancianos”, quan 23 ferits de més de 79 anys van ser atesos als hospitals. El més impressionant de tot per jo és quan Pérez de los Cobos escolta les preguntes dels advocats de la defensa o quan hi respon. Els mira fixament i els seus ulls firen foc. Si fossin una pistola, l’advocat cauria mort. Ma va provocar una fredor extrema. “Il a les yeux revolver” diria Marc Lavoine. Aquesta mirada freda i agressiva m’ha rememorat els que us havia explicat el 2017. Ell havia estat perseguit amb cinc altres agents quan era Guàrdia Civil al País Basc, acusats de torturat un presoner d’ETA. Tres van ser condemnats i ell se’n va escapar, tot i que era present.

 

 

Per tant el trio de Barcelona va fer front, sobretot Millo i Pérez de los Cobos. El tribunal ho tindrà més fàcil d’ara endavant i podrà dictar la sentència que li donarà la gana. Els comandants de la Guàrdia Civil i de la Policia nacional a Barcelona han seguit els mateixos passos i s’han dedicat, sobretot, a atacar els Mossos d’Esquadra i el major Trapero. Segons ells va ser uns traïdors. Són presentats com a passius i còmplices i, per tant, responsables de la violència policíaca en no limitar el vot.

En la seua compareixença d’ahir el comissari Quevedo, dels Mossos d’esquadra, ha desmuntat aquesta acusació. També se va saber que en cap de les reunions prèvies de coordinació dels tres cossos policials no s’havia previst que hi podia haver actes de la violència de la gent o de grups de manifestants. Per tant, quan els policies espanyols i guàrdies civils van entrar a garrotades en els col·legis electorals i contra la gent que esperava al carrer, sabien que no trobarien gent violenta i que, deliberadament, picarien de gust sobre gent pacífica.

Mentrestant els observadors internacionals, entrats amb el públic, han retret al tribunal i al president Marchena de “banalitzar la violència policíaca”.

Una pregunta del fiscal Zaragoza és l’anècdota de la setmana

És una pregunta a Montserrat del Toro, la jurista del jutjat nº13 de Barcelona que dirigia l’escorcoll del 20 de setembre a la Conselleria d’Economia de la generalitat. Ella parlava de rumor de fons que feien els milers de persones al davant de l’edifici. El fiscal Zaragoza li demana: “Los gritos eran en castellano?”. “No, eran en catalán” contesta la jurista interrogada. Que el fiscal imaginava que a les manifestacions a Barcelona i a Catalunya la gent crida els seus eslògans en castellà? O bé que, en el seu cap, cridar en català és un fet agreujant? La jurista diu que cridaven: “Volem votar”. Belleu que havien de cridar-ho en castellà per ser més ben entesos pels jutges d’un futur judici? O més simplement és un anticatalanisme primari que ell no pot reprimir?

Le Monde parla del procés dels independentistes

Mentrestant a França, al febrer i març, el diari Le Monde parla del judici. Amb Mediapart són només dos. Doncs el diari parisenc de referència Le Monde segueix de prop el judici del procés. Les primeres setmanes són tres articles que van creixendo. El primer només relatava l’obertura: “En Espagne, le procès des indépendantistes catalans s’ouvre dans un climat de crispation”. El segon relatava la manifestació del dissabte 16 de febrer, que hem comentat en la crònica de la setmana passada: “À Barcelone, manifestation monstre contre le procès des indépendantistes”.

Segueix dimarts, quan s’acaba la compareixença dels acusats, amb un article de Sandrine Morell que diu: “Le parquet a du mal à démontrer le délit de rébellion qui était la principale accusation”, dins un article amb títol: “Le procès des indépendantistes catalans se dégonfle”. Comenta que l’acusació de rebel·lió fa polèmica car Jordi Cuixart i Jordi Sánchez reivindiquen la “désobéissance civile pacifique”. Observa també: “Le procès se déroule au pas de course”, per raons de calendari electoral. És adir que la periodista mostra clarament el lligam entre el judici i la política.

En altres articles el diari diu: “En Espagne Vox profite du procès des indépendantistes catalans”, i afegeix: “Le parti d’extrême droite s’est joint à l’accusation”, i “malaise au sein du gouvernement socialiste de Pedro Sánchez”.

També el diari Le Monde ha ofert una tribuna a Oriol Junqueras i a Alfred Bosch, conseller d’afers exteriors, intitulada: “Le procès contre les dirigeants catalans est une énorme erreur historique”. Hi mostren que en ple segle XXI hi ha presos polítics a Europa. Expliquen la legitimitat de l’autodeterminació, que no hi va haver cap rebel·lió i que només han permès a la gent de votar. Fan una crida a la comunitat internacional i als mitjans de comunicació per què salvaguardin els valors democràtics i els ideals de pau, de diàleg i d’humanisme.