RÀDIO ARRELS – 7 de desembre del 2021 – Crònica d’actualitat 273
Éric Zemmour i Valérie Pécresse són finalment candidats. Es comenten la primària de la dreta i els primers grans mítings de campanya. ERC ha acceptat un diàleg sense l’autodeterminació. S’examina perquè un referèndum pactat seria una via sense sallida.
Comencen els mítings de les presidencials
Parlarem de política. Ara coneixem, a priori, tots els candidats a les presidencials franceses del 2022.
Aquesta setmana s’ha tancat la llista dels actors de la tragicomèdia de les eleccions presidencials franceses, a quatre mesos del vot. Encara falta la confirmació de la candidatura del president Emmanuel Macron, però era la sola que no feia cap dubte. Suposi que esperarà al màxim amb l’excusa de la presidència del Consell Europeu que assumirà al gener i, sobretot, amb l’excusa de la nova onada del Covid19, car si fos candidat la demagògia de la campanya seria encara més forta sobre aquest tema i prohibiria una acció eficaç del govern.
Doncs l’Eric Zemmour és candidat. La seua declaració mitjançant un vídeo a les xarxes socials va sorprendre, tant pel seu to i els seu ambient insòlit com per no fer-se com de costum a la televisió o durant un míting. Com a mínim Zemmour és coherent. No pot criticar els mitjans de comunicació i els periodistes com a manipuladors i venuts a la política politiciana, i alhora posar- se a les seues mans per la seua declaració, tot i que són ells que han fet la seua celebritat com a polemista polític.
També s’ha vist, dins una indiferència només encuriosida, la designació de la Sra. Valérie Pécresse com a candidata dels Republicans. S’ha presentat com una avançada que la dreta francesa tingui finalment una dona com a candidata. En dedueixi que la dreta republicana a França és molt més masclista que a altres països car ja fa dècades que el Regne Unit i a Alemanya dones han dirigit el país.
La primària, que oficialment no n’era una, tot i que ho fos, ha donat la sorpresa a la primera volta que el Sr. Eric Ciotti arribés primer. Ningú no pensava amb ell, car era menys de primer pla i el més a dreta, fins al punt que va declarar en un debat que, en cas de segona volta entre Zemmour i Macron, votaria Zemmour. En dedueixi que en el seu cap no imaginava passar ell o el candidat republicà a la segona volta. Era doncs una primària per a designar el futur perdedor, com pels partits d’esquerra. De fet va ser el primer car, com pel François Fillon fa cinc anys, se van portar sobre el seu nom els grups organitzats que venen de la Manif pour Tous, la dreta més reaccionària. Zemmour el va felicitar, evidentment, pel seu resultat i per les seues idees, que són les mateixes que les seues, i va cridar els seus partidaris a votar pel ell quan el Ciotti no va finalment ser triat.
L’altra sorpresa va ser l’eliminació de Xavier Bertrand, a qui els militants LR no han perdonat la seua defecció del partit fa uns anys, i de Michel Barnier, que era com un flash-bac dels anys vuitanta del segle passat. Doncs serà Valérie Pécresse l’encarregada d’intentar desbancar el president Macron.
És una senyora que no enganya ningú car porta sobre ella el que és, tant pels seus vestits sobris, elegants i de qualitat -que no semblen comprats a Gémo sinó a les botigues d’alta costura de París- com per ser filla d’una família burgesa. Després de passar per un liceu privat catòlic, ha fet l’ENA i va passar a l’alta administració del Consell d’Estat abans de fer una carrera política. Valérie Pécresse és el clon femení d’Emmanuel Macron, que també va passar per un liceu catòlic, l’ENA, l’alta administració abans de fer política.
El que més m’ha agradat de la seua primera intervenció a la televisió com a candidata dels Republicans és aquesta frase, per mostrar que també s’interessava al poble: “Je veux parler à la France des ronds-points”. A veure si anirà sovint als giratoris per parlar amb les armilles grogues. El primer o la primera de vosaltres que la vegi a un giratori, o simplement parlant amb la gent d’un barri popular o des banlieues, que ens ho digui a Arrels. El citarem i tindrà un premi.
Ara que coneixem els actors d’aquestes eleccions presidencials, comencen també els mítings.
La campanya ha començat immediatament amb tres mítings de tres candidats que volen ser a la segona volta. La quarta, que sembla tenir més possibilitat, per ara calla. Jean-Luc Mélanchon ha triat una sal gran però relativament modesta, amb tres mil places. No va ser suficient pels cinc mil seguidors que van venir i la meitat el va escoltar de peu dret des de fora. Doncs tot un èxit. Mélanchon va criticar tant, sinó més, Zemmour i Pécresse que Macron. Això promet. No hi haurà cap aliança de partits o candidats d’esquerra sinó que proposa la unió dels electors votant per ell. És un nou concepte d’unió de les esquerres, que jo no coneixia. Mélanchon té molta imaginació.
Ara bé, ha esta enfonsat pel míting de l’Eric Zemmour. Primer va deixar una sala ja gran car hi havia molt més inscrits que places, per una sala de quinze mil places que se va omplir. Ara per ara és el més gros míting i, llevat de Marina Le Pen, no crec que cap altre candidat pugui fer igual. Evidentment va parlar dels seus temes habituals, la immigració, la seguretat, la identitat. Ha anunciat la creació d’un nou partit seu que se dirà “La Reconquête”. És un nom encertat coneixent el personatge i les seues fòbies, car fa molt creuada dels cristians contra els moros a l’Espanya de la Reconquista. Li proposi com a himne la música valenciana de les festes de moros i cristians, amb un clip on se veurien files de militants seus avançant pas pes pas, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, al ritme de la música.
El tercer míting era previst per aquesta setmana per Valérie Pécresse però l’ha anul·lat, amb el pretext vàlid de la cinquena onada del coronavirus. Té raó. Però és que no seria perquè té por de no reunir tanta gent com els seus contrincants de dreta i d’esquerra? Si fos així seria un inici de campanya desastrós, a la menera de l’Anne Hidalgo. Ara bé, en plena onada de Covid, els mítings de Mélanchon i de Zemmour, amb tanta gent majoritàriament sense mascareta, eren de fet uns clústers de propagació massiva de l’epidèmia.
Taula de diàleg sense referèndum pactat per Catalunya
Ja tindrem temps els propers mesos, evidentment, de parlar d’aquesta elecció presidencial francesa. Tornem cap a Catalunya amb una taula de diàleg sense referèndum pactat.
Malgrat els seus objectius limitats, la taula de diàleg entre el govern de l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya no funciona ara per ara, si és que funcionarà un dia. Esquerra Republicana vol negociar un referèndum pactat . Així ho diu i no sabem si és perquè creu que ho pot aconseguir o només per deixar passar el temps, posar un objectiu d’independència allunyat, i mentrestant governar Catalunya i remenar les cireres dins el cistell, que sembla ser el que més l’interessa més actualment.
De fet ERC ha acceptat fàcilment, de comú acord tot i les febles protestes radiofòniques, que a la primera i única reunió de la taula de diàleg, Pedro Sánchez imposi que l’autodeterminació i el referèndum pactat quedin fora per tota la seua legislatura, o sigui fins al 2024 com a mínim.
Ara bé, fins i tot si se’n parlava, el referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat espanyol sembla un carrer sense sallida, un camí impossible, objectivament. És l’opinió del jurista i membre de l’IEC Carles Viver i Pi-Sunyer. Ell va encapçalar el grup de treball que va redactar pel president Carles Puigdemont el Llibre blanc de la Transició nacional de Catalunya, amb dotze altres persones, que van ser com els apòstols d’una nova evangelització republicana.
Ell pensa que el referèndum pactat no té sallida car el Tribunal Constitucional espanyol el tombaria, si per una casualitat improbable el govern espanyol ho acceptava. O bé caldria canviar la Constitució espanyola del 1978. És també impensable car caldria a favor els dos terços dels diputats i dels senadors, i el Partido Popular i Vox tenen molt més que un terç. Per tant és una via impossible amb la configuració actual d’Espanya, com també en les perspectives a mitja termini sobre deu o quinze anys.
El que seria possible és un referèndum sobre la independència de Catalunya a tot Espanya, és a dir amb un resultat negatiu assegurat. Ho ha dit clarament Pedro Sánchez (trad.): “Vivim junts (catalans i espanyols) doncs decidim junts”. És a dir que decideix Espanya per Catalunya. Notem que no és el que passa a França, que des de l’any 2000 ha organitzat sis referèndums regionals vinculants només a la regió concernida, sobre el seu estatut a Alsàcia, la Martinica, Guaiana i a Còrsega, i sobre la independència a Nova Caledònia. No votava el conjunt dels francesos sinó els ciutadans concernits, tot i que tothom faci part d’una mateixa república que vetlla molt sobre la igualtat de tractament dels seus habitants.
Per tant i resumint, la taula de diàleg no té sallida car no proposarà mai un referèndum d’autodeterminació pactat, i si ho fes, no tindria cap possibilitat de fer-se realment. Ho ha dit clar Carles Viver: “Veig més difícil que puguem fer un referèndum (pactat) que no pas puguem fer la independència”. Personalment, tinc la mateixa opinió.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1485/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-07-de-desembre-2021