Audicions al Tribunal Suprem. La immersió lingüística en perill. El JO d’hivern a Corea.

Audicions al Tribunal Suprem

Ens retrobem en aquesta crònica setmanal per parlar avui d’actualitat, de política i també de justícia.

De les audicions al Tribunal Suprem. Aquests dies el fiscal Llarena, és a dir el jutge d’instrucció, del Tribunal Suprem espanyol encausa nous líders del moviment republicà i independentista català. Fins ara, s’havia atacat al primer cercle de dirigents, que són encara a la presó o hi van passar uns dies, o que són a l’exili. Ara s’eixampla a un segon cercle, i tot deixa pensar que continuarà així amb més gent, un tercer cercle. L’objectiu és descartar, escapçar tot el que ha tingut presència fins ara i evitar que rebrotin altres iniciatives. Però crec que s’equivoquen.

La sèrie de compareixences va començar la setmana passada amb Mireia Boya, Belleu no la coneixeu gaire. Us diré que és una jove exdiputada de la CUP – té trenta nou anys – originària de la Vall d’Aran, és a dir del territori occità que hi ha a Catalunya, que és l’alta vall de la Garona. És militant occitanista; per exemple va fer les seves intervencions al parlament en occità. Recordem que l’occità és llengua cooficial a Catalunya i que el Tribunal Constitucional ho acaba de rebutjar. És independentista, va ser elegida el 2015 sobre la llista de la CUP i durant un any portaveu del seu grup. S’ha trobat doncs en el rovell de l’ou, al mig de les decisions que se van prendre l’any 2017.

La seua posició davant el terrible jutge Llarena va ser original. És la sola que no va acatar la constitució, va afirmar que el referèndum de l’1 d’octubre va tenir lloc i era vàlid, com també era vàlida la declaració d’independència, que era favorable a un diàleg. També va recordar al jutge que ell mateix havia declarat el 2012 que calia una solució política i ara feia el contrari, i que ella havia complert el mandat dels seus electors. A la sorpresa de tothom, i probablement d’ella mateixa, ja que per precaució s’havia desfet de tot el seu patrimoni perquè no fos embargat pel jutge, va sàller lliure i sense fiança. Això sí, és encausada.

 

 

Perquè aquesta actitud del jutge, tant diferent del tracte que ha fet als altres? S’ha dit des de l’inici que actuava políticament a les ordres del govern del Partido Popular, i això s’explica amb aquesta clau. En aquest cas, com que Mireia Boya i la CUP continuaran a ser independentistes militants, no servia guardar-la a la presó car podia produir l’efecte contrari, és a dir radicalitzar encara més aquest partit i fer-lo créixer. En té tota l’aparença. Cosa que significa que les detencions d’Oriol Junqueras, de Joaquim Forn i dels Jordis Sànchez i Cuixart tenen per objectiu principal de fer pressió sobre el PDCAT, ERC, l’ANC i Òmnium Cultural. Són doncs realment ostatges polítics. Sembla que en molts casos està funcionant, per exemple amb l’actitud del president del parlament Roger Torrent i amb les declaracions d’alguns líders del PDCat i d’ERC, que volen descartar Carles Puigdemont i fer un govern acceptable per Madrid.

Ahir van declarar Marta Rovira, d’ERC, i Marta Pascual, del PDCat, les portaveus del seu partit. Avui és el president Artur Mas i Neus Lloveras, batllessa de Vilanova i la Geltrú, un municipi costaner al sud de Barcelona, i expresidenta de l’AMI, l’Associació de municipis per la independència. Recordi que l’AMI reagrupa la majoria dels municipis de Catalunya i que proposen, amb d’altres, de reunir-se en assemblea per a elegir Carles Puigdemont com a president de la República, formalment.

Demà serà el torn d’Anna Gabriel, exdiputada de la CUP i portaveu del seu grup, i divendres del major Trapero, l’excomandant dels Mossos d’Esquadra. Tothom espera el que passarà demà, car Anna Gabriel és actualment a Suïssa, on diu que prepara la seua defensa amb advocats especialistes en dret internacional. Fins ara no se sap si tornarà o si s’hi quedarà, com Carles Puigdemont a Bèlgica. Si és el cas, el jutge Llarena demanarà una extradició? Suïssa no fa part de la Unió Europea però té firmat un conveni d’extradició amb Espanya. Ara bé, el seu dret no reconeix els delictes de rebel·lió i de sedició, com ja era el cas a Bèlgica. A més, se sap que hi ha cada any diversos referèndums a Suïssa i que el dret de ser consultat i de votar és una de les bases de la seua democràcia, cosa que no passa a Espanya. Per tant, el jutge espanyol prendrà el risc de demanar l’extradició i de fer el ridícul, com ho ha fet per Carles Puigdemont? A més Suïssa és, amb Brussel·les, el segon lloc ideal a Europa per a internacionalitzar el cas català, ja que hi ha les seus o subseus de moltes organitzacions internacionals. Per l’ONU i les seues organitzacions les seus o punts d’encontre o de negociacions són Nova York i Ginebre o Lausanne, doncs Suïssa. Tenim doncs dues estratègies semblants a dos punts claus d’Europa. Anna Gabriel ho ha confirmat a un diari suís. Suposi que hi ha un mínim de coincidència, ja que la CUP i Carles Puigdemont i la gent que el segueix són els més ferms representants de la voluntat de crear una República catalana.

Es veuen dues estratègies diferents també al moment de ser davant del jutge. Els uns treuen pes del que va passar l’1 d’octubre, per exemple Marta Rovira i Marta Pascal ahir, i tenim la Cup que ho assumeix tot.

És la cosa més curiosa. Ja des del primer dia, cada inculpat va prendre un advocat, i cada un ha proposat estratègies diverses. És curiós que no hi hagi, fins i tot pel mateix partit, una estratègia comuna per tal de tenir el mateixos arguments. No crec que si un se disculpa li serveixi, car si un altre dels inculpats no ho fa, el jutge pot aplicar les seves conclusions a tothom. És com per un judici de dret comú amb diferents encausats on un reconeix els fets i altres no, i finalment queden compromesos pel que s’ha confirmat. Ja prefigurava les estratègies diferents que constatem entre els partits.

La immersió lingüística en perill

Recordem que avui compareixeran Artur Mas i Neus Lloveras, i demà és citada Anna Gabriel, de la CUP. Altra tema d’actualitat que volem comentar avui amb Joan Becat és l’atac contra el sistema lingüístic, el sistema escolar català.

Atac que no s’ha produït encara però que és anunciat pel ministre d’educació espanyol en els mesos que venen, per la pròxima rentrada. Per tant no va de broma. És una ofensiva del govern espanyol del Partido Popular contra el sistema escolar català i especialment contra la immersió lingüística en català. Les declaracions del ministre d’educació espanyol Iñigo Menéndez de Vigo – el mateix que va ordenar l’espoliació del museu de Lleida de les obres de Xixena i que és marqués de Claret -, del Partido Pupular i de Ciudadanos afirmen que cal trencar la immersió lingüística en català, marginar i castellanitzar l’ensenyament. La mesura és molt simple, com que ara tothom segueix el mateix sistema escolar – no és com al País Valencià on hi ha dues línies, amb qui segueix l’ensenyament en castellà i qui en valencià, és introduir la possibilitat pels pares de triar o tot en castellà o tot en català, amb alguna hora de l’altra llengua. La conseqüència és el trencament del sistema educatiu, de la convivència dels alumnes i dels pares. És dividir la societat. Per tant per combatre l’independentisme, és jugar la divisió de la societat. S’ha vist en les manifestacions on tot i cridant “Puigdemont a la prisión” i “A por ellos”, ningú no va en justícia per foment de l’odi, i un garatgista que no vol cuidar un cotxe de la Guàrdia Civil va en justícia per odi contra Espanya.

Per què? Aquests dos partits suposen que l’educació ha fomentat l’independentisme No és veritat perquè la llengua, com també la història i la literatura, indiquen com és el país, el seu passat i el seu present. No fomenten l’independentisme, només fan aparent que hi ha una identitat diferent, que justifica un tracte diferent. És el que era inscrit en l’Estatut d’autonomia. És al benefici dels nins, que són plurilingües i que tenen així més possibilitats d’èxit, com s’ha comprovat. És vol sobretot dividir i evitar l’assimilació dels immigrants, que se fa en català i que voldrien fer en castellà. Doncs volen sacrificar deliberadament la generació dels joves de Catalunya per motius polítics. Alguns dels que ho fomenten són fruit d’aquesta educació, com per exemple Albert Ribera el líder de Ciudadanos.

Diu el ministre que ho prepara i ho aplicarà si es manté l’aplicació de l’article 155, que dona les competències de la Generalitat sobre educació momentàniament al ministeri de Madrid. Doncs actuarà en el marc del control de la Generalitat. Per tant, aquesta amenaça és també una pressió política perquè Carles Puigdemont no sigui president i que s’elegeixi un president i un govern que pugui ser acceptat per Mariano Rajoy. Allavontes recuperarien les seues competències i salvarien el model català d’educació. És la pressió més grossa que s’hagi fet: fins ara tocava polítics, ara tocaria també els pares, els alumnes i els mestres.

El JO d’hivern a Corea

Se’ns acaba el temps, però l’allargarem per saber què vol comentar Joan Becat sobre els Jocs olímpics a Corea del sud.

Evidentment en primer felicitar Martin Fourcade, que és el gran guanyador dels Jocs i belleu avui tindrà una altra medalla que seria un rècord per un atleta francès. Ens fa orgullosos perquè és un jove de casa nostra, i perquè sempre n’hi ha pels Alps i ell s’ha format al Pirineu, a Font-Romeu, que té esportius de primer nivell. Per això, en el seu temps, s’havia construït el liceu de Font-Romeu.

Hem de destacar que els dos estats de Corea tenen una delegació comuna. Tothom diu que crea distensió i que els Jocs olímpics tenen un paper polític. Fa temps que tenen un paper polític, i no només per la propaganda que fan als Estats. Cal saber que a l’origen van ser creats pels comitès esportius de regions o d’Estats. Per aquesta raó el Regne Unit té Anglaterra i Escòcia, o petites illes o territoris que no són Estats, per exemple al Carib o al Pacífic que també participen als jocs. Per aquesta raó, pels Jocs olímpics de Barcelona’92 se va fomentar el COC, Comitè olímpic català, per demanar l’adhesió de Catalunya, que té federacions esportives distintes de les d’Espanya. És allavontes que el president del Comitè olímpic internacional, Antoni Samaranch, que era un antic franquista, va fer decidir que a partir del 1992 només s’acceptaria l’entrada d’Estats. A partir d’aquest moment els Jocs olímpics no eren més una organització purament esportiva, amb evidentment ressons sobre els Estats, sinó una organització més d’Estats que impedeixen que d’altres hi puguin participar. Això és i això queda.