RÀDIO ARRELS – 1 de febrer del 2022 – Crònica d’actualitat 326
Se faran parcs eòlics al Mar Mediterrani, les tres primeres torres en front del Barcarès. S’evoquen el debat i els exemples oposats d’Alemanya i Dinamarca. Pedro Sánchez confirma que la taula de diàleg no és la seua prioritat mentre la Generalitat assisteix a totes les reunions de les autonomies. El canvi climàtic ha començat clarament i continuarà més fort. Els països del Mediterrani seran dels més afectats per la sequera.
Altes torres eòliques al nostre Mediterrani
Començarem parlant de les altes torres eòliques al nostre Mediterrani.
Doncs és decidit, tindrem torres eòliques dins el mar en front del Barcarès. Seran tres i les més altes construïdes fins ara, sobre flotadors, ells mateixos ancorats al fons de mar. Aportaran unes línies verticals dins les línies horitzontals que dominen a la costa sorrenca, tot i que seran lluny.
Ja fa anys que se’n parla, amb les polèmiques que aixequen sempre les implantacions de torres eòliques (les éoliennes). Però aquesta vegada s’ha pres el temps del debat, de la consulta amb reunions d’una trentena de municipis de la costa des del Rosselló fins a la Provença, de l’ús dels intercanvis per internet i d’un debat públic de l’estiu a la tardor del 2021. Ha trigat doncs un poc, però s’anuncia una realització ràpida, car se preveu que les tres torres funcionaran al 2023, és a dir d’aquí menys de dos anys.
Aquestes tres són les primeres, car seguiran tres més en front de Port la Nouvelle i més altres després. En efecte, les concessions atorgades cobreixen tot el Golf del Lleó amb quatre zones: la primera en front de la costa rossellonesa, la segona de Port la Nouvelle a Agde, la tercera en front de Montpeller i la Camarga, i la quarta en front de Marsella. És un projecte considerable on l’Estat francès i grans empreses s’hi troben involucrats. És a dir que aquesta vegada se vol entrar de debò en les energies renovables.
Qui construirà i explotarà els parcs eòlics serà l’empresa EFGL, Eòliques flotants del Golf del Lleó, un nom descriptiu darrere el qual hi ha tres entitats potents. Les que construiran seran Engie i una multinacional a l’origen portuguesa. El Banc dels Territoris participarà al finançament.
Suposi que coneixeu Engie car se veuen els seus vehicles i empleats a tot arreu a casa nostra. És un grup que resulta de la fusió de Gaz de France i del grup privat Suez, que distribueix gas, electricitat i se cuida de l’aigua potable o de reg i de la depuració. L’Estat francès hi té una forta participació i fa uns anys que s’orienta cap a la transició energètica.
La Banque des Territoires és una branca de la Caisse des Dépôts et Consignations, creada fa dos segles per Napoleó, que financia projectes de les entitats territorials. Treu els seus diners sobretot de les llibretes d’estalvis nostres (les Livrets A). Per tant podreu dir que participeu a la construcció d’aquestes eòliques.
El tercer és EDPR, R per renovables, construeix i gestiona parcs eòlics a tots els continents. És el quart grup mundial. Té experiència en la matèria car ja té un parc en activitat em mar al Portugal. Per això se l’ha posat dins el projecte. Doncs a través de dos dels associats l’Estat francès és implicat per afavorir la producció d’energia elèctrica renovable.
No entenc les polèmiques que hi va haver -i les que probablement vindran quan se les veurà- contra la construcció d’eòliques al mar per part de bastanta gent i d’associacions, unes quantes ecològiques. Com que tampoc no se volen a terra per qüestions estètiques i d’alteració dels paisatges, equival doncs a dir que no se volen eòliques enlloc. Mes allavontes cal que la mateixa gent que no les volen acceptin l’energia nuclear – que dona residus perillosos però que no emet gasos d’efecte hivernacle- i que acceptin que continuïn les centrals que cremen carbó i fuel, que són les que més pol·lueixen.
És incoherent ser per la lluita contra el canvi climàtic i demanar de modificar la societat i els comportaments i, al mateix temps, no voler eòliques al terra o al mar. És encara més incoherent de no voler-les al mar, on tenen menys impacte. Tenim un exemple a Europa d’on poden portar aquestes actituds aberrants.
A Alemanya, per entrar a la coalició d’Angela Merkel, els ecologistes van exigir el tancament de totes les centrals nuclears, cosa que s’ha fet. Però els alemanys continuen consumint molta electricitat i ningú no vol viure sense o amb menys. Per tant, per cobrir el menesters, s’han reobert centrals a carbó i s’ha augmentat la producció de les altres.. El resultat és que mai com ara Alemanya ha contribuït a l’efecte hivernacle i al rescalfament climàtic. Qui en té la culpa? És una improvisació a gran escala cal el país no era capaç en aquest moment -i encara ara- de substituir l’energia nuclear per les energies renovables. El sentit comú deia que hagués estat millor un període de transició.
Hi ha l’exemple contrari, Estats que s’han implicat fort en les energies renovables. Dinamarca és el primer país d’Europa per l’energia eòlica, que cobreix el 40% de les seues necessitats en electricitat. En gran majoria són parcs eòlics al mar, off shore, amb centenars de torres, cosa que resolt l’impacte visual a les zones habitades i als paisatges terrestres. Com que malgrat això li falta electricitat, Dinamarca té també centrals de carbó i importa electricitat de Noruega, que té grans centrals hidroelèctriques. Per jo és un exemple a seguir per les eòliques.
Si no se fan a França parcs eòlics al Mediterrani, on hi ha més vent, tramuntana i mestral, i on les regions tenen un gran dèficit de producció d’energia, on se faran?
Crònica de les renúncies anunciades
És el primer tema que destacàvem avui en aquest espai d’opinió, Passem ara a la crònica de les renúncies anunciades.
Pedro Sánchez, el primer ministre del govern espanyol, acaba de conformar que la taula de diàleg amb la Generalitat no és la seua prioritat. Sabem que aquest diàleg bilateral és la base del programa polític d’ERC, aplicat pel president Pere Aragonès. Les seues prioritats són primer la llei de treball, per la qual necessita els vots dels diputats d’ERC a les Corts de Madrid. Molt probablement els hi donaran encara que no hi hagi avenços polítics per Catalunya, com ho han fet pels pressupostos.
L’altra prioritat de Pedro Sánchez són les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó pel mes de febrer, i a Andalusia on seran al juny i a l’octubre. Per tant ha dit que la taula de diàleg amb la Generalitat serà després, per la primavera. Però si les eleccions andaluses són a l’octubre, això porta a finals d’any. S’ha dit que Pedro Sánchez no era un gran polític, però és cert que és un gran torero, veient com toreja el president de la Generalitat.
Recordem que en quatre anys aquesta famosa taula de diàleg ha tingut només dues reunions, una amb Quim Torre el 2018 i una amb Pere Aragonès, les dues només de presa de contacte sense decisions. Per tant s’hauria de dir taula d’absència de diàleg.
Dans la foulée, Pedro Sànchez ha anunciat una reunió de presidents d’autonomies a la Palma, a les Canàries. Només conèixer l’anunci i el president Aragonès feia saber que hi aniria. En trec la conclusió que Pedro Sánchez té raó de dir que la situació és normalitzada a Catalunya del seu punt de vista de cap de govern espanyol. En efecte, si el president Aragonès assisteix a aquesta reunió de temes autonòmics, que podem qualificar de banals, perquè caldria una taula de diàleg bilateral que seria finalment sobre els mateixos temes?
Mentrestant l’Assemblea de representants del Consell per la República fa el seu camí xino-xano. Aquest febrer, en un ple telemàtic, votarà el reglament per a elegir el president del consell, que triarà els membres del govern en substitució dels membres actuals, que eren provisionals des de l’inici.
El canvi climàtic no és per demà, és ara
Ara tractarem el tema del canvi climàtic.
Me fa l’efecte que molta gent, l’opinió en general i tots els governs no se prenen seriosament en canvi climàtic, car és una emergència, una urgència, car ja hi sem. No el podrem evitar car ja ha començat i només el podrem limitar. Però com que no se fa gran cosa, només serà més gran i impactant.
He assistit fa poc a una comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans del professor Josep Calbó, de la universitat de Girona. És especialista el física ambiental i en canvi climàtic i ha donat unes quantes dades objectives.
Primer, i és una dada que tots els estudiants en geografia saben, o haurien de saber, els grans canvis climàtics del quaternari, amb les grans glaciacions que van cobrir fins a Alemanya i els grans rescalfaments, van ser provocats per canvis del clima de només un a cinc o sis graus. De segon, des de més de 2000 anys i repartides sobre segles, les oscil·lacions climàtiques per raons naturals van ser de més o menys 0,5o. Ara bé, només per l’activitat humana que ha emès gasos d’efecte hivernacle cremant energia fòssil, en l’últim segle la temperatura mitjana de la terra ha pujat de més d’un grau i continua pujant a un ritme accelerat. És el canvi climàtic més ràpid que hagi mai conegut el nostre planeta.
Si se respectaven els acords de París serien 1,5o més. Si continua com ara seran entre dos i quatre i cinc graus més el 2100, un infern per als nostres fills i nets. Aquest canvi no tindrà conseqüències iguals arreu del món. Si la temperatura pujarà amb sempre més dies tropicals a casa nostra, l’evolució de les precipitacions serà desigual. Les simulacions sobre l’evolució actual mostren que hi haurà més precipitacions a l’àrtic i al Pacífic, però que grans zones tindran fortes sequeres. Són Sud Àfrica, Austràlia, sud i centre Amèrica.
Ara bé, la zona més afectada per la sequera serà el Mediterrani, és a dir tota Àfrica del nord, Espanya, la meitat sud de França i fins a Turquia i l’Orient Mitjà. Serem doncs aquí els primers concernits pel canvi climàtic amb, a més a més, l’impacte de les grans migracions que la sequera portarà del Magreb i de l’Orient Mitjà. Com són derisòries les campanyes electorals d’avui dia dels partits d’extrema dreta.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1564/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-01-de-febrer-de-2022