Membre de l’Institut d’Estudis
Catalans des del 1991.

1659, les conseqüències del Tractat del Pirineu. La manifestació Sem Catalunya Nord. La celebració de l’11 de novembre.

RÀDIO ARRELS – 13 de novembre del 2018 – Crònica d’actualitat 113 Joan BECAT amb Laura BERTRAN

Per la commemoració del Tractat del Pirineu se recorden el destí i els patiments que en seran conseqüència a Catalunya Nord. La manifestació “Sem Catalunya Nord. Fem Països Catalans” va tenir molt èxit i participació del nord i del sud. Per la celebració del final de la primera guerra mundial recordem el sacrifici, finalment inútil, de tota una generació i els terribles cants patriòtics.

1659, les conseqüències del Tractat del Pirineu

Cada any a Perpinyà se celebra pel 7 de novembre la Diada de Catalunya Nord, des de l’any 1984. És la commemoració del dia de la firma del Tractat del Pirineu, l’any 1659, que va separar Catalunya Nord de la resta de Catalunya. La firma va tenir lloc al mig de la Bidassoa, una ribera del País Basc que marcava la frontera entre els regnes de França i d’Espanya. Ja el País Basc era migpartit. Concretament va ser en una illa que hi havia al mig, l’Illa dels Faisans, on s’havia habilitat un edifici provisional per la circumstància, cobert de tapisseries per fer bonic.

Amb els anys, les conseqüències de l’annexió van ser terribles per Catalunya nord, amb en un primer moment revoltes i repressió, sobretot al Vallespir i al Conflent, i després per impostos feixucs i un lent declivi econòmic. El Rosselló, la Intendència de Rosselló com se’l va batejar, reunia els dos comtats de Rosselló i de Conflent i una part del de la Cerdanya. Doncs el Rosselló era una “province réputée étrangère”, amb doble frontera, una al sud, que ens tallava dels mercat i dels aprovisionaments habituals de la resta de Catalunya, però també amb una frontera al nord, al pas de Salses. Perquè, ja que érem aleshores dins el mateix regne de França? És la gent del Llenguadoc no volia que les llanes i els productes metàl·lics del Rosselló facin competència als seus. Per tant ens vam trobar aïllats totalment. Amb els anys i els segles va provocar una minva, una disminució de les moltes activitats industrials o preindustrials que hi havia. Va passar a ser doncs una regió agrícola, i no de les més riques. Durarà dos segles, fins arribi el tren a mitjans del segle XIX i, amb la irrigació, se puguin enviar hortalisses i llegums cap a França. Doncs el Rosselló va ser un país castigat.

A més era un “pays d’élection”. No vol dir que elegia gent, al contrari. Dins la França d’antic règim hi havia les províncies que elegien “des États”, unes assemblees, com el Llenguadoc, que tenien privilegis. Les províncies més recentment annexades, com el Rosselló, l’Alsàcia i algunes altres eren país d’elecció, on el rei triava – elegia – qui governaria en nom seu i quin seria el nivell dels impostos sense res demanar a la gent. Per tant Catalunya Nord va ser molt pressionada i, finalment doblement castigada, mitjançant l’economia i els impostos.

Us recomani sobre aquest període el llibre de Ramon Sala, “Dieu, le Roi, les Hommes. Perpignan et le Roussillon (1580-1830)”, com també el llibre d’Alícia Marcet, una breu història, o el de Jean Sagnes i altres. Però, al meu entendre, el millor és el de Ramon Sala. És molt seriós i detallat, cita els arxius i sobretot no és enfocat cap els esdeveniments sinó cap a la vida de la gent, les mentalitats, les creences i les actituds. La gent de l’època se fa pròxima, se l’entén.

A més de tot el que us acabi de dir, ell explica que, a més d’impostos, la província del Rosselló va donar soldats, ja just després de l’annexió. Durant tot el segle XVII s’hi van fer lleves de soldats. Cita casos on a tal poble se demanen vint soldats, fadrins o casats, o trenta o cinquanta, per les guerres de Lluís XIV, i evidentment també per la llarga Guerra de Successió, que va acabar amb el setge de Barcelona l’any 1714, on soldats reclutats a Catalunya Nord van anar a combatre els barcelonins. Per exemple, després de la presa de Barcelona, cinc batallons de milícies de casa nostra són llicenciats al novembre del 1714, explica Ramon Sala. El rei va ordenar que hi hagi festivitat en honor de la victòria. Sembla que no va despertar massa entusiasme, car se va fer el mínim. Per exemple, a Prats de Molló, van fer “des flambeaux et des feux de joie avec de genêts”, és a dir un foc barat, molt breu i amb una alegria molt minsa. És a dir sense llenya, branques o espelmes.

La manifestació Sem Catalunya Nord

La manifestació de dissabte tenia per lema “Sem Catalunya Nord. Fem Països Catalans”. Va ser una gran manifestació amb, segons s’ha publicat, deu mil participants. És que, a més del dos o tres mils que hi ha habitualment entre gent de Catalunya Nord i alguns veïns del sud, que per nosaltres és molt, aquest any l’ANC i diferents grups i xarxes independentistes de Catalunya van fer circular la veu amb missatges per les xarxes socials d’anar a Perpinyà. De tot Catalunya se van organitzar autocars i cotxes per participar-hi.

Se volia donar les gràcies a la gent de Catalunya Nord, als valents que havien permès la votació pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017 amb la recepció i el trasllat de les urnes, i al centenar de batlles que han pres posició a favor dels presos polítics. El seu eslògan era “Omplim Catalunya Nord”, com s’havia fet al desembre passat amb “Omplim Brussel·les”. No sé si van omplir el país, però us puc assegurar que la manifestació va omplir la Plaça de Catalunya, el Bulevard Clémenceau, els vorals de la Bassa i tot el centre de Perpinyà, que desbordava de gent i de senyeres.

 

La capçalera de la manifestació de Perpinyà, il·lustració de l’article “Deu mil persones es manifesten a Perpinyà pels Països Catalans” (font: vilaweb,10/11/2018).

 

Vaig parlar amb gent de Tàrrega, prop de Lleida, de Barcelona i d’altres llocs, que havien pagat el seu autocar i menjat un entrepà per manifestar la seua solidaritat amb nosaltres i el seu agraïment. L’Elisenda Paluzie, la presidenta de l’ANC, i Marcel Mauri, el vicepresident d’Òmnium Cultural, van llegir dues cartes escrites per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tot plegat, un gran moment.

La celebració de l’11 de novembre

Aquest cap de setmana van ser uns dies de celebració de l’armistici de l’11 de novembre del 1918, fa cent anys, que marcava el final de la primera guerra mundial. No hi va faltar res: grans cerimònies a París, programes especials de televisió, “itinérance mémorielle” presidencial pel nord i l’est de França – és a dir el president Macron en trànsit, polèmiques sobre el mariscal Philippe Pétain, que va ajudar Hitler i fer deportar desenes de milers de jueus francesos i, finalment, la reunió de setanta caps d’Estat i de govern a París per un fòrum de la pau. Donald Trump va snober aquest fòrum, i això va ser la gran notícia i no pas els milions de morts i ferits que va fer aquesta carnisseria, “les gueules cassées”, com se’ls va batejar després.

Hi vaig pensar molt a aquesta generació sacrificada inútilment. Vaig pensar al preu que va pagar Catalunya Nord, com totes les regions rurals de França. En efecte, van tenir més morts que les ciutats car els joves rurals formaven l’essencial de la infanteria, dins les trinxeres i pels assalts a la baioneta contra les metralladores, i que patien els bombardejos dels canons. Vaig recordar la primera crònica que vaig fer a Ràdio Arrels, fa quatre anys, quan se celebrava l’inici d’aquesta guerra mundial. A tot França van ser vuit milions de soldats mobilitzats i més de la meitat van ser morts o ferits. Qui se’n va sàller indemne va tenir molta sort. S’ha dit als diaris que era deu o dotze per cent de la població. No, car no cal comptar amb la població, car els nens, els vells i les dones no van a combatre. Dels homes joves de vint a quaranta anys, un quart d’aquesta generació va morir a França, una mitjana de 20 a 25%.

Però a Catalunya Nord, segons els pobles, vaig calcular que era del 25 a 30%, i a bastants pobles fins al terç d’una generació. Us citava el cas de Rodés, que va perdre vint-i-cinc homes joves per una població de només 322 habitants, o sigui el terç dels homes de vint a quaranta anys. Us citava Tuïr que va perdre 149 joves, entre els quals dos eren família dels meus avis. Us citava Conat, però us podia citar també els quinze morts de Paçà: Llorenç i Albert Badie, Pere Constant, Eduard Cubells, Emmanuel Jouanole, Antoni Llauro, Miquel Marty, Jaume Rossinyol, Jaume Touron, Miquel Tixador i els altres, que no van tornar al seu poble. Podia citar els 102 morts de Cotlliure, els 72 de Bages, i els de tots els pobles de casa nostra.

La major part dels monuments als morts de Catalunya Nord són simple esteles o bé escultures que marquen l’aflicció de les mares o de les esposes més que personatges guerrers amb baionetes. Gustau Violet n’ha fet uns quants. Mireu el catàleg de l’exposició d’aquest artista publicat per Terra Nostra o aneu a Tuïr, a Talteüll o a Prada.

Pensava també als cants patriòtics o revolucionaris que fins als anys seixanta era obligatori d’ensenyar a tots els nens de les escoles. Els conec encara de memòria car ens els feien cantar cada matí, entrant a classe. Entre altres el famós “Chant du départ” que van utilitzar als inicis de la gran guerra per exaltar els soldats que marxaven al front a ser fer matar. Unes paraules exaltades i terribles: “La République nous appelle / Sachons vaincre ou sachons mourrir / Un Français doit vivre pour elle / Pour elle un Français doit mourir”. Intoxicació i falsetat. Com si el millor per un país no era viure, treballar i cuidar els fills.

Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/184/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat-dimarts-13-de-novembre-del-2018

Articles recents

Què sallirà de les legislatives a Catalunya Nord? Un gir a la guerra a Ucraïna?
31 maig 2022
El govern nou ha arribat. Més Catalangate. Extradicions, fugues i migracions de treball.
24 maig 2022
La trama del Catalangate és al descobert. Algunes breus notícies del front electoral.
17 maig 2022
Legislatives: res no és simple, tot se complica. El president Puigdemont tria el Consell per la República.
10 maig 2022
L’escàndol del CatalanGate, de proporcions internacionals. El ballet de les estratègies per les legislatives.
3 maig 2022

Arxius