L’Estat espanyol té govern: Catalunya és al centre del debat.

El 31 d’octubre era la data límit per investir el president del govern a l’Estat espanyol per a evitar eleccions, i s’ha complert aquesta setmana.

Just a temps, dissabte, amb una situació que deixa una Espanya molt sacsejada, a trossos. Amb moments sorprenents. Recordaré que va ser gairebé un any de crisi, amb dues eleccions i la perspectiva d’una tercera, amb els socialistes que abandonen la seva ideologia i voten un partit de dreta i de mà dura : les abstencions són un vot a favor, car només compten els no i els sí, que han de ser més que els no: les abstencions treuen vots al no per fer passar el sí. La dreta espanyola no és comparable a la dreta francesa, les Républicains, que tenen components durs però la majoria són demòcrates i sovint amb una gran part de moderació. No cal transposar els partits polítics.

El partit socialista s’ha abstingut però alguns diputats han votar no. Són els set de Catalunya. De retruc planteja un dilema a Catalunya, com veurem més endavant: el Partit dels Socialistes de Catalunya ha expulsat o ha fet marxar els que eren a favor d’una consulta i ara s’hi posa a favor. Per tant hi ha hagut un desgast, una baixada d’aquest partit per no res. Tant valia directament posicionar-se per una consulta o un referèndum. Vuit altres diputats socialistes han votat no, que tindran càstig. Passi el que passi, el partit socialista és trencat, també perquè ha perdut el seu líder, que era legítimament elegit per un congrés. Doncs una mena de putch d’un grup de líders socialistes, en la gran tradició dels pronunciamientos espanyols, han fet caure el cap del seu propi partit.

 

Pedro Sánchez que era contra la investidura de Mariano Rajoy.

Pedro Sánchez no era a favor d’un referèndum a Catalunya, però era per parlar-ne. Era un primer pas, que no podia anar en lloc car, per canviar la constitució, cal dos terços del parlament. Doncs només amb el Partit Popular en contra no es podia fer. Volia fer un govern d’esquerres, que era també l’objectiu de Podem. A més d’aquesta entesa de dos, calia també el suport de diferents petits partits, entre ells els partits catalans, que posaven com a condició un referèndum. Per tant aquest govern d’esquerres tampoc era possible. A més, aquesta alternativa xocava amb el propi partit socialista espanyol, com s’ha vist. Tenim ara una situació que és alhora clarificada i més complexa.

El més remarcable és que el senyor Rajoy ha estat elegit sense programa. És el primer cop que veig un govern que se presenta, que és investit i que no diu el que vol fer, L’únic punt que va ser molt clar és que defensarà la unitat d’Espanya. Per tant l’únic programa clar és anar contra Catalunya, no n’hi ha cap més. Ha dit que no canviarà el seu programa però que negociarà. Què i fins a on ? És al·lucinant el que està passant a Espanya. A França, per exemple, la dreta com l’esquerra s’oposen pels programes. Aquí res d’això: Espanya eterna per tothom i anant fent.

Hi ha una part de la societat espanyola que ho veu, que no hi ha rés més darrere aquests combats.

Són els que han votat Podem i la gent que ha manifestat. De fet, durant un any només s’ha parlat de Catalunya. El tema central d’Espanya i de les eleccions era i és: què es fa amb Catalunya ? La única solució que s’ha vist és, com se diu vulgarment, fotre castanya, és a dir obligar Catalunya a quedar-se a Espanya i no fer cap referèndum. Per tant Catalunya a dominat durant tot un any la política espanyola, i continuarà. El temps polític espanyol és marcat des de Catalunya, des de la Generalitat i del Parlament.

A partir del nomenament de Mariano Rajoy, el president de la Generalitat Carles Puigdemont ha dit que el volia trobar. En quina situació estem ? Se comença a veure quina relació hi ha entre el PSOE i el PSC, que és finalment un partit diferent ?

Veiem d’una banda què passa a l’Estat espanyol, i d’altra banda a Catalunya. Pel primer acabem de comentar-ho, amb els socialistes que són a trossos. El PSC és només en part diferent del PSOE, car ha expulsat els que eren realment diferents, i són els que eren més PSOE que s’han quedat i que s’enteren que, tot i sent tendència PSOE a Catalunya, se troben diferents: els altres socialistes de l’Estat els han fet sentir diferents. Han de treure’n lliçons.

Podem és un muntatge, és una coalició a geometria variable, que s’acabarà trencant: hi ha partits que s’han integrat en la coalició i que tiraran pel dret. S’ha vist clarament que els votants de Podem i els seus diputats són molt amargs. S’han adonat que no hi havia alternativa d’esquerra amb el PSOE tal com és. Són vies que se tanquen. Al mateix temps és una clarificació.

Ara bé, és molt interessant a Catalunya perquè els partits independentistes que s’han presentat a les eleccions espanyoles, el Partit Demòcrata Català i Esquerra Republicana, han aguantat i amb una gran destresa han sabut posar Catalunya al mig de les negociacions per formar govern. Ho han dit al rei i han afirmant sempre que calia un referèndum, es vulgui o no. Per tant han jugat de pallot vermell davant del toro. La seva actuació, tranquil·la però ferma ha provocat aquest terratrèmol a l’interior d’Espanya.

A Catalunya se veuen ja canvis. Per exemple l’endemà mateix es convoca un congrés d’Esquerra Unida i Alternativa. Són, diguem, els comunistes que eren dins Iniciativa-Verds, que havien acceptat – difícilment – la consulta, i que havien entrat dins la coalició de Podem. Amb el vot del PSOE, s’han envisat immediatament – ho sabien ja – que no hi havia cap camí possible. La proposta, diuen textualment, és tenir en compta la via sense sallida de Podem, de Catalunya Sí que es pot i de l’aliança per Barcelona, amb Ada Colau, i de posar-se amb Junts pel Sí i la CUP per un referèndum. Com sempre hi ha qui vol fregar plats només amb aigua calenta o accepta fins i tot amb aigua freda. Ells volen aigua calenta: independència, però amb l’objectiu d’una federació amb Espanya: tornem al Sí-Sí o al Sí-No de la consulta del de novembre del 2015. La cosa nova és que han vist que el camí que havien pres, tan a Barcelona, com al Parlament de Catalunya i a Espanya no tenia cap possibilitat d’èxit, car Espanya no pactaria. Ara s’apunten al referèndum. És a dir que el desastre de la política espanyola ha fet moure els partits necessaris per tal que realment es pugui fer ara un referèndum.

Una cosa claríssima per Catalunya. Hi hauran temps durs: pel president Rajoy el seu únic programa és prohibir a Catalunya un referèndum i evidentment la independència. Només podrà mantenir un lligam amb els socialistes – que li faran la vida dura, i la gent la farà als diputats socialistes – si constantment cimenta Espanya amb l’anti-Catalunya. El xoc de trens que es preveia ha arribat. Es podria dir que per Catalunya seran temps durs però també d’una certa esperança pels independentistes, car per ells és probablement la més bona situació que podien somniar: un govern espanyol obligat de ser dur, doncs un afrontament assegurat en els mesos que venen, amb iniciatives de banda i banda.

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 31102016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat