Valònia bloqueja el tractat comercial amb el Canadà: com funciona un Estat federal?

Avui parlarem d’actualitat internacional. Una província s’oposa a la firma d’un acord comercial de la Unió Europea amb el Canadà. Què passa ?

Efectivament, la província de Valònia, que és la part francesa de Bèlgica – francòfona, francesa en el sentit cultural -, s’oposa a un tractat. És curiós perquè a Europa són els Estats qui decideixen, i a Bèlgica és una regió qui decideix en política exterior. Simplement perquè a Bèlgica hi ha un sistema federal, amb tres territoris: Flandes, la part de llengua flamenca o neerlandesa, Valònia, la part de llengua francesa, més Brussel·les, que és una tercera comunitat i que ella és neutre, diguem. No és ni d’un cantó ni de l’altre, tot i que és envoltada de la zona flamenca. Com que és un Estat federal, decideixen les parts car tenen la sobirania. Elles decideixen quines competències donen a l’Estat central. La competència sobre el comerç exterior no l’han donada, i per tant són elles qui decideixen i no l’Estat. És molt diferent d’una autonomia, com és el cas a Espanya, on l’Estat central és l’amo. És ell qui decideix de tot, com es veu amb el Rajoy, i delega les competències que vol a les autonomies. Elles no tenen cap sobirania, sinó el conjunt de l’Estat.

Amb el cas de Valònia, es veu com funciona un sistema federal. En aquest sistema són regions o Estats que s’uneixen voluntàriament, que guarden les competències que els hi sembla i que deleguen a l’Estat central, al govern federal tot lo altre. És el que passa també a Alemanya. Per exemple els landers, que són els Estats federats, s’han guardat tot el tema de l’agricultura i del medi ambient, poden doncs tenir lleis diferents de l’un a l’altre. Per les negociacions amb la Unió Europea, no és l’Estat federal qui decideix. Ell negocia, però hi ha prèviament una reunió dels ministres d’agricultura de tots els landers, que defineixen la posició d’Alemanya, i un d’ells, alternativament, acompanya el representant federal a Brussel·les. Doncs a Alemanya, per l’agricultura, decideixen els landers. És el que passa pel comerç a Bèlgica, etc.

Aqueixa actualitat de Bèlgica, relacionada amb aquest acord comercial entre la Unió Europea i el Canadà, potser ha posat aquest model federal damunt la taula i a debat.

Si. A més, tindrem ara eleccions als Estats Units. No pas les eleccions directes del president sinó dels delegats, car se fa en dues etapes. Cada Estat designa delegats, que després elegiran el president. Exactament com a casa nostre passa pels senadors, on els batlles i representants dels ajuntaments, que ja són elegits, elegeixen els senadors. Ja se sap que els Estats Units tenen un sistema federal. A les sèries americanes veiem el FBI, que és federal, i les policies locals, que sovint no estan d’acord sobre qui fa què.

Es parla també d’alguns Estats claus on en funció de qui guanyi pot canviar la balança.

Això és l’exemple perfecte de com funciona un sistema federal. Ha arribat, en el cas de Bush i Al Gore, fa uns quants anys, que qui perd hagi tingut més vots que no pas el que guanya. Com pot ser ? Recordi que a França s’havia cridat que no era democràtic. I tant que és democràtic ! Simplement és diferent. Com són Estats federats, a cada u es decideix quin és el candidat preferit, i aquest s’emporta els vots de tots els delegats de l’Estat, independentment de la diferència de vots. Evidentment, cada Estat té un nombre de delegats diferent: Califòrnia en té 55 i el més petit, el districte de Colúmbia, en té tres. Va variant segons la població. Cada delegat, pensi el que pensi, haurà de votar després pel candidat que ha arribat primer al seu Estat. Molta gent no ho entén aquí, però passa al mateix a la Unió Europea: el president Hollande, que sapigui, ha estat elegit per 52% dels votants, i 48% s’hi han oposat. Quan el president Hollande vota a la Unió Europea [nota: per les decisions amb vots ponderats], no vota a 52% sí i a 48% no. Ell ha guanyat, doncs vota en totalitat com creu que ha de fer. És el mateix per cada Estat dels Estats Units. Demostra que el poder, la sobirania la té cada Estat.

Joan Becat, als Estats Units també sorprèn que hi hagi lleis diferents segons els Estats.

Efectivament. Això també les sèries televisives americanes ho mostren. Hi ha Estats on és permès de tenir armes, tant com es vulgui, fins i tot pels nens, d’altres on és prohibit, i d’altres on cal una llicència, doncs amb un control. A tal Estat hi ha la pena de mort, i tal altre l’ha abrogada. A Reno, al Nevada, es pot divorciar o casar en un quart d’hora, sense verificar res, a d’altres és impossible. Tot simplement és que cada Estat ha guardat aquestes competències i d’altres. La major part de les coses quotidianes són competència de cada Estat. Lo altre és pel govern federal.

S’ha de fer un paral·lel amb el que s’està dient a l’Estat espanyol. És un dels Estats d’Europa on els polítics diuen més burricades. A d’altres diuen més aviat mentides, però de burricades no tant. Per exemple a la campanya electoral francesa hi ha coses excessives però no gaires afirmacions inexactes. Faig referència al que diuen els socialistes espanyols del PSOE. Diuen que volen un Estat federal i, al mateix temps, refusen que Catalunya s’autodetermini ! Si volen un Estat federal, volen doncs que cada regió tingui sobirania i competències exclusives sobre el que li toca, i a Catalunya sobre el referèndum. Per tant o bé són incoherents, o bé són ignorants, cosa que no em crec, o bé més aviat és pura demagògia. Demagògia és saber una cosa i dir o deixar creure als altres que les coses són diferents. Doncs o bé els socialistes a Espanya són pel federalisme i accepten el referèndum, com fan Podem – no vol dir que votaran si o no – però l’ha d’acceptar, o bé són per un Estat unitari, que és el que volen, i aleshores no han d’explicar per fer fum que volen federalisme.

El federalisme no és a l’ordre del dia a l’Estat francès.

No ho és ni tan sols l’autonomia. S’han delegat algunes competències, per exemple a Còrsega o als territoris francesos del Pacífic, a Tahití, però en realitat són competències executives, és a dir de fer coses. No s’ha delegat cap competència decisional. Per exemple a casa nostra, ni tan sol la regió pot decidir sola el nom de la regió, és l’Estat qui ho decideix. Estem lluny d’un sistema autonòmic, i no parlem d’un federalisme.

 

Referència àudio:

https://soundcloud.com/radio-arrels/joan-becat-cronica-dactualitat-del- 25102016?in=radio-arrels/sets/cronica-dactualitat-joan-becat