La situació política a l’Estat espanyol.

La situació política a l’Estat espanyol ens ocuparà avui dia.

Si. Perquè hi ha hagut diferents elements. Els uns són directament relacionats amb la situació de bloqueig a Madrid, i acaben de fer-se les eleccions autonòmiques a Galícia i al País Basc, que són molt interessants, sobretot que es comparen a Catalunya.

Recordem que Galícia i el País Basc, juntament amb Catalunya són les tres comunitats autònomes històriques.

Dites històriques. Tenen una llengua i una cultura diferents de l’espanyola. Però de fet, les que són realment diferents són el País Basc i Catalunya, i en part les Illes Balears i el País Valencià. Estic parlant del sentiment de la gent, no del fet objectiu que tenen una altra llengua. Galícia també té una llengua diferent, però segueix exactament el que fa l’Estat espanyol. A més observi que ha donat “grans” homes d’Estat, per exemple el Generalísimo Franco era del Ferrol, era gallec, i també és gallec Mariano Rajoy, que mana avui dia, o Manuel Fraga que va fundar el PP. Per tant Galícia té una llarga tradició d’espanyolització total i, fins i tot, de ser la punta de llança del conservadorisme espanyol, ni tant sols gallec. Es parla del seu nou president autonòmic com del futur successor de Rajoy. Per tant, tenim gallecs per temps.

A Madrid hi ha un impàs polític total, un carreró sense sallida. La situació és bloquejada. Les eleccions a Galícia i al País Basc no la desbloquegen. Mariano Rajoy només pot passar si els socialistes l’ajuden, amb vots o amb abstenció. Per tant si no es mouen no hi ha govern i caldrà noves eleccions. El líder socialista Pedro Sánchez només pot passar, eventualment, amb els vots dels nacionalistes bascos i dels independentistes catalans, que diuen : cal un referèndum. Doncs situació bloquejada. De fet, si es mira més lluny, Espanya es troba bloquejada pel nou multipartidisme.

Era acostumada a dos partits que no representaven la societat: és el sistema electoral de la proporcionalitat integral que bloqueja el sistema espanyol. Fins ara els dos partits principals se’n aprofitaven per fer més escons que no pas els vots que tenien i, confortablement, manaven, amb majoria o gairebé majoria. Només que alguns diputats els ajudin, comprats, un canari o els bascos, i amb això governaven. Ara que hi ha quatre partits principals diferents se troben bloquejats perquè el sistema electoral no permet governar. És un sistema per representar el vot de la gent. Però és que la finalitat d’unes eleccions és representar la gent i governa qui pot ? O bé és governar ? Les eleccions de diputats són per governar i cal un sistema electoral que ho permeti.

En el fons, tot això passa perquè Espanya no ha volgut mai reconèixer realment les seves autonomies. Les eleccions se fan per província, per departament. Per tant, amb pocs escons a repartir a cada departament només els primers partits tenen escons, i eliminen a la pràctica els partits més petits. És un sistema dolent.

Ja hi ha hagut dues eleccions. Si la situació de bloqueig continua, se parla d’unes terceres.

Es va cap a unes terceres eleccions al Nadal. Pedro Sánchez és atacat pels barons, més ben dit pels dirigents dels territoris que s’aprofiten dels diners de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, que són els tres que donen més. No són opcions polítiques: volen mantenir els diners que tenen, per sobre de la mitjana espanyola. El que passa a Catalunya i fins i tot el que passa a l’Estat espanyol, me sembla que tant els hi fa. És pur egoisme local. El senyor Pedro Sánchez diu que farà un congrés. El temps que se faci i que en salli alguna cosa, serà el moment de fer noves eleccions. Passar el temps: voler fer un congrés vol dir anar a unes noves eleccions. És un fracàs total. Mai s’ha vist tres eleccions seguides per impossibilitat de fer un govern. A Alemanya, governen juntes la dreta i l’esquerra. És el que reclama el PP, governant ell. No reclamen un govern mixt, volen governar ells i que els altres els ajudin.

Si no hi ha un govern elegit, si que hi ha un govern en funcions. L’actual ministre d’exterior, José Manuel Margallo, va fer unes declaracions sorprenents a Nova York.

N’heu parlat a Ràdio Arrels, com se n’ha parlat a tot arreu a Catalunya. És molt curiós, i el fet que ho faci planteja un problema, Me demani si és realment una relliscada. Va dir exactament davant de periodistes – doncs sabia que seria difós -, segons la transcripció de Vilaweb, que el procés d’independència a Catalunya avançava a tota màquina; amb un govern provisional, que no té poder, Catalunya pot ser independent. Que, en un mateix interviu, faci referència a la impotència d’un govern i a la independència de Catalunya, me demani si és una simple relliscada o si hi ha una intenció, que és el que crec. Sembla una crida als socialistes, als barons, dient: si els socialistes continuen bloquejant, el govern no té prou legitimitat i per tant Catalunya serà independent. A qui la culpa ?

Diu també que un govern en funcions, per definició és dèbil. No m’ho crec, perquè qualsevol decisió que prengui, si és contra Catalunya, tindrà l’ajuda dels socialistes i de Ciutadans. Això de dèbil és una comèdia. Margallo, Rajoy i el PP se trobem prou apurats per fer públiques coses que fins ara tapaven. No volien que es parlés de Catalunya i ara són ells que en parlen. Això suggereix dues reflexions. Primera: són realment malament a nivell polític a Espanya ? I segona: confirma que el procés català és realment avançat, car deuen saber tot el que se fa al darrere, com la preparació del nou Estat, les finances, les diferents lleis que s’estan elaborant a Catalunya i que poden ser aprovades en una setmana si cal. A més, aquestes lleis estan preparades per comissions on hi ha la majoria del Parlament i, per tant, els mateixos les podem aprovar quan volen. Pensi que és això que comença a espantar el govern espanyol.

Aquest cap de setmana hi havien eleccions a Galícia i al País Basc.

Cap sorpresa, ha passat exactament el que es podia preveure. A Galícia guanya el Partido Popular per majoria absoluta : continuen governant, no necessiten ningú, i continuaran cobrant del fons de solidaritat interterritorial per les comunitats autonòmiques espanyoles, que paga Catalunya per la meitat de les quantitats redistribuïdes. Doncs tot igual i visca Espanya.

En canvi el Partit Socialista ha baixat molt i han sortit elegits de Podem que allà es diu En Marea.

Si. Mes són peripècies secundàries. Guanya el Partido Popular. Al País Basc també no hi han grans sorpreses. Petites modificacions al marge, mes és el Partit Nacionalista Basc que és el primer, que és bastant semblant al que era fa quatre anys Convergència i Unió, és a dir un partit de dreta moderat i nacionalista – no independentista. Convergència, passant a Partit Demòcrata Català – ara Europeu – ha passat a ser independentista. En segon hi ha Bildu, que és l’antiga esquerra abertzale, és a dir l’esquerra independentista basca. Es podria comparar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb una diferència enorme: ERC mai ha defensat la violència com a eina política. Ells, no se sap si la justificaven, o si la perdonaven, en tot cas la toleraven. Això és una diferència considerable.

Els antecessors havien estat il·legalitzats, doncs Bildu …

Sí, però els votants són els mateixos. Han canviat la cúpula, han canviat el nom, però són els mateixos. Ara bé, els partits que guanyen a l’Estat espanyol són al darrere, exactament com a Catalunya. És a dir que Catalunya i el País Basc tenen el mateix perfil amb una diferència: a Catalunya guanya l’independentisme, quan és encara minoritari al País Basc. Al final dels anys vuitanta, deia el senyor Felipe González, que governava Espanya al moment on ETA matava a tot arreu, fins i tot a Barcelona: el problema d’Espanya no és ETA ni el País Basc, és Catalunya. Perquè a Catalunya era pacíficament, amb els vots i els diputats que pressionava, aleshores per tenir més competències, més finançament. El problema per Espanya sempre ha estat Catalunya i el seu encaix.