RÀDIO ARRELS – 2 de novembre del 2021 – Crònica d’actualitat 268
Amb vot electrònic els 121 representants han estat elegits, dels quals un 70% de dones i majoritàriament membres no afiliats a partits i vinguts de la base independentista. La taula de diàleg ha començat amb renúncies catalanes de la Generalitat i sense que un referèndum acordat i l’amnistia siguin a debatre. ERC s’encamina a votar els pressupostos de l’Estat. El TJUE condemna Polònia a una multa milionària per dia de no compliment de la seua decisió sobre la separació de poders.
L’assemblea de representants del Consell per la República és elegida
L’assemblea de representant del Consell per la República ja és elegida.
Com s’ha dit a l’informatiu aquests divendres, dissabte i diumenge van ser les eleccions per l’assemblea de representants del Consell per la República, amb un sistema de votació a distància segur i de manera bastant àgil, sense dificultats per votar, cosa que significa que qui ens diuen a França que no se pot fer un vot electrònic nos diuen mentides.
S’ha via de votar a dues urnes. Una era pels representants del adherents, que ara són més de cent mil que tenen el seu carnet d’identitat republicana. En total eren 81 escons, els dos terços de l’assemblea, i s’hi van presentar 451 candidats. Se votava per territoris, per exemple el Camp de Tarragona, Girona, la Catalunya central, els barris de Barcelona, el Maresme, etc. Amb per cada de dos a vuit escons, en relació amb el nombre de membres adherits a cada zona. Andorra votava amb l’Alt Pirineu, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord tenien un escó, que aquí va anar a la nostra Maria Cosa, batllessa dels Banys d’Arles, n’hi havia dos per la Unió Europea i dos per la resta del món.
Els elegits van ser a una amplíssima majoria dones. Gairebé totes i tos no mencionaven ser membres d’un partit o ocupant un escó local en nom d’ells. Per tant és essencialment una emanació de la base independentista que manifesta als carrers quan l’ANC, Òmnium Cultural o els CDR la convoquen.
Tots se presentaven a la xarxa i era possible posar-s’hi en contacte. És un resultat inesperat que obre bones perspectives pel Consell per la República.
La segona urna, on tothom podia votar era per elegir un segon bloc de quaranta representants dels càrrecs electes, dels elegits, o sigui el terç de l’assemblea. Hi havia diversos diputats o senadors, però essencialment eren batlles i elegits dels consells municipals de Catalunya. Entre els 75 candidats cada votant en podia triar trenta. Eren diversos sense etiqueta, llevat de grups municipals per la independència, bastants de Junts per Catalunya, uns quants d’ERC – visiblement hi ha haver un ordre de boicot d’aquestes eleccions per part d’aquest partit- i dos de la CUP, que personalment vaig votar, car vaig pensar que per aquests era cert que volien la República. Entre els elegits els més votats van ser el president Carles Puigdemont, seguit pels consellers a l’exili Clara Ponsatí, Toni Comin i Lluís Puig, per Laura Borràs, per una diputada de Junts i per una regidora de la CUP d’Arenys de Mar.
Pels elegits territorials els estatuts preveien, per tenir la paritat homes-dones, que si calia l’últim home elegit cedia l’escó a la dona que el seguia. Per exemple si hi ha quatre escons en aquesta circumscripció i que els quatre primers siguin dins l’ordre tres homes i una dona, el tercer home no és elegit i puja la dona següent per fer dos i dos. Però sobre vint-i-quatre circumscripcions només ha passat per una. Perquè? Les altres eren equilibrades? Doncs no, car eren desequilibrades, i força. En efecte se van presentar moltes dones i moltes van ser elegides. Del totals de 121 representants, el 70% de l’assemblea seran dones, per l’essencial no adherents a partits però totes amb objectius – “professions de foi”- independentistes.
Confirma, si ho calia, el que us he dit sovint i que vaig escriure en un llibre sobre el “Cosmopolitisme femení” publicat aquest any, parlant de la independència de Catalunya (autocitació): “Que se tracti de la direcció del moviment com de la militància, de les manifestacions o del vot quan hi ha eleccions, el moviment independentista català és amplament portat per dones de totes les edats”. S’ha pogut verificar en aquestes eleccions i és de bon auguri pel Consell per la República.
La taula de diàleg i els pressupostos de l’Estat espanyol
Canviem de tema amb la taula de diàleg i també els pressupostos de l’Estat espanyol.
La primera reunió de la taula de diàleg al setembre entre la Generalitat i el govern de l’Estat va ser el fracàs previst, fins i tot malgrat la presència de Pedro Sánchez, que durant dies ha fet el que no sabia si venia o no, cosa que materialitzava la poca importància que li dona si creu que ell no hi és indispensable. En lloc de ser la primera confrontació de posicions, res d’això, va ser una primera grossa renuncia de Pere Aragonès: no hi haurà un termini fixat per tenir resultats, podrà durar anys i Pedro Sánchez declara que serà per una altra legislatura.
Per tant d’una banda salta el termini de dos anys que havien acordat ERC i la CUP, i que Junts havia acceptat amb reticència. Doncs cap confrontació durant anys segons qui mana a Barcelona com a Madrid, i d’altra banda Pedro Sánchez és tranquil per acabar la seua legislatura. Només li falta que ERC li voti el seu pressupost. Però de renúncia en renúncia, sembla evident que li votarà, després d’una mica de comèdia i d’obtenir alguna compensació. “El meu reialme per un cavall” deia el rei d’Anglaterra Ricard III en la peça de Shakespeare.
Però en aquest lamentable episodi, que tot deixava preveure però que ha superat les previsions, una cosa ha quedat clara i és un argument de pes per l’independentisme que vol un altre camí. És la polèmica que hi va haver per la composició de la delegació catalana, que va acabar amb només membres d’Esquerra Republicana.
L’acord de govern firmat per ERC i Junts diu que la delegació catalana els representarà, però sense dir qui. ERC ha posat consellers del govern i, és clar, el president Pere Aragonès. Junts ha designat el vicepresident Jordi Puigneró i els dos principals dirigents després de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull, que són indultats però sempre condemnats i inhabilitats pels càrrecs públics, tot i que puguin tenir una vida personal i activitats polítiques normals. Això deixava clar que era un diàleg entre partits de govern a Catalunya, doncs la representació del poble de Catalunya, i l’Estat, és a dir un diàleg polític, i no entre un govern amo de tot i un govern d’una autonomia controlada i d’un nivell inferior.
Tant Pere Aragonès, probablement per què no se li escapi el control de tot, com Pedro Sánchez van exigir que la delegació catalana fos només de consellers de la Generalitat. Per tant Junts no hi va ser present. Treure Jordi Sànchez i Jordi Turull per posar altres persones hagués estat una renúncia definitiva per Junts. No l’han feta i han guanyat de fer aparèixer el que és realment la taula de diàleg. No és un diàleg polític entre dues parts equivalents dins un afrontament un problema polític amb els protagonistes que l’han creat. És un diàleg limitat i controlat per la part dominant, que imposa els temes que li convé a la part subalterna i dominada, dins el qual l’autodeterminació, l’amnistia i un referèndum pactat queden a fora.
I què passa amb els pressupostos?
Ara s’estan discutint i se votaran els pressupostos de l’Estat espanyol. Pedro Sánchez s’hi juga la pell car si fracassa, sense pressupost hi haurà noves eleccions que possiblement perdria, i amb el pressupost aprovat seria tranquil fins al final de la legislatura, car podrien ser prorrogats l’any vinent si fos necessari. Vist del costat català vol dir que és la última oportunitat de fer-li pressió i de condicionar-lo. Després serà massa tard car fins i tot podria continuar governant en minoria, cam va fer abans d’ell Mariano Rajoy durant dos anys.
Pedro Sánchez diu que la taula de diàleg és una cosa i que els pressupostos en són una altra, Per ell no cal barrejar les pomes Golden amb les pomes reinetes, encara que siguin pomes i que “Tout est dans tout et réciproquement” segons en Pierre Dac.
Doncs la setmana passada ERC ha acceptat que se faci el debat sobre els pressupostos car no ha votat l’esmena a la totalitat -és adir- el refús del conjunt- que han presentat altres partits. Això a canvi de la promesa de recuperar els incompliments de l’acord pressupostari de l’any passat, és a dir el que era votat i que l’Estat no ha executat a Catalunya. Serà vent, car per ara no són les noves inversions històriques sinó només recuperar el que s’havia de fer i no s’ha fet. Doncs creure la paraula de qui no compleix des de fa anys. No sé si se pot caure més baix.
S’ha obtingut una segona cosa, que se present a com una gran victòria: la promesa de Pedro Sánchez -una altra- que hi haurà quotes pel català a la futura llei sobre l’audiovisual a Espanya. A un interviu a TV3 ho ha perfectament resumit el cantant de rap Valtonyc des del seu exili a Bèlgica: “Abans lluitàvem per la independència i ara perquè veiem Netflix en català”.
La resposta d’Europa a Polònia
Després de Països Catalan i de l’Estat espanyol anem fins a Europa amb la resposta a Polònia.
Fa tres setmanes vam parlar de la rebel·lió del govern polonès contra la Unió Europea. La Comissió europea havia denunciat davant el tribunal de justícia de Luxemburg la Polònia car la seua nova legislació sobre la justícia, suscitada per l’actual govern ultra conservador, no respectava la seua independència. Entre altres coses se li demanava de suprimir la recentment creada Cambra disciplinària que permet al govern de multar o destituir els jutges del Tribunal Suprem segons les sentències que fan.
En reacció el govern polonès ha portat la condemna del tribunal europeu davant la seua Cort constitucional, amb membres designats, que va decretar que les lleis poloneses eren per sobre de les decisions europees. És a dir que desmuntava totalment la principal base de la Unió, és a dir la supremacia del dret europeu sobre el dret dels Estats.,
La resposta ha vingut ràpida: el TJUE condemna la Polònia a una multa d’un milió d’euros per cada dia que passarà fins que suspengui aquesta cambra disciplinària. És la més grossa multa posada fins ara. Si Polònia no paga se li deduirà de les seues subvencions. No cal descuidar que és l’Estat que més se beneficia de la Unió Europea actualment. Continuarà i quedarem atents al que passarà.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1442/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-02-de-novembre-2021