RÀDIO ARRELS – 23 de febrer del 2021 – Crònica d’actualitat 232
El raper Pablo Hasel és portat a la presó per sis anys condemnat per l’Audiència Nacional per injúries a la corona, al mig de protestacions de joves, d’aldarulls i repressió a Barcelona i altres ciutats. Una altra vegada els serveis consulars espanyols han fet obstrucció al vot dels residents catalans a l’estranger, on només el 4% ha pogut votar. Per l’Indépendant, a les eleccions a Catalunya, l’extrema dreta s’ha menjat la dreta republicana, que no existeix a Espanya. El senat rebutja el vot anticipat electrònic proposat pel govern del president Macron, quan s’utilitza a molts països, espacialment als Estats Units.
Pablo Hasel i la piròmana Audiencia Nacional
Una de les temàtiques principals d’aquesta setmana és evidentment l’empresonament de Pablo Hasel, el raper, i les manifestacions en suport que tenen lloc cada vespre.
Pablo Hasel és un cantant de rap relativament poc conegut -ara ho és més-, que va ser condemnat per l’Audiència Nacional per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. Els Mossos d’Esquadra, per ordre judicial, el van anar a buscar a la universitat de Lleida, cosa que va aixecar manifestacions de joves a Lleida, Barcelona i fins a València i Madrid. Des de fa una setmana són aldarulls, crema de contenidors i de cotxes, carregues violents de la policia, cada nit.
A la protesta contra la detenció de Pablo Hasel s’afegeix tot el malestar de la joventut, accentuat per les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària, pel 40% d’aturats entre els joves a Espanya i la violència mateixa de les sentències judicials que consideren amb raó com a repressives. A més una sentència que s’esperava des del 2018 sall just al gener del 2021, just per les eleccions a Catalunya. Coincidència o piromania?
Pablo Hasel en diu efectivament de gruixudes en les seues cançons de rap. Però és el que fan els rapers a tot arreu del món. Són en general cançons de protesta amb paraules crues i de vegada violents. Plantegen de fet la qüestió:
fins a on va la llibertat d’expressió? Doncs a Espanya la interpretació és de mínims. S’ha vist ja per Valtònyc, exiliat a Bèlgica. Pablo Hasel va dir que ell no marxaria i que el vinguin a buscar. Així s’ha fet, amb totes les conseqüències que veiem.
Amb els aldarulls i les violències policials ben reals dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra, els Brimo -abreviació de brigades mòbils- el tema ha entrat en les negociacions per formar govern a Catalunya. El polític que prendrà la conselleria d’interior serà un home -o una dona- valent.
Pablo Hasel és ara a la presó per 6,5 anys. Se pensi el que se pensi de les lletres de les sues cançons és desproporcionat, com tot el que fa la justícia a Espanya. Les seues lletres són contra l’autoritat, contra el sistema, són anticapitalistes, critiquen l’Estat i els seus estaments, com fan molts rapers. En la condemna se’n citen algunes per justificar l’enaltiment del terrorisme i les injúries a la corona, com: “No me da pena tu tiro a la nuca, pepero” (o “socialista”). Parla de “mafiosos borbones”, que és una certitud. El 2018, investigat, va declarar: “A ver si soy yo el culpable que el rey financia sus caceras con dinero publico”. Sobre aquest punt té raó.
Parla també de “la Audiencia Nazi-onal”, fent un joc de paraules entre nazi i nacional. Aquí també té raó, car l’Audiència Nacional va ser creada durant el franquisme, en substitució d’un tribunal d’excepció encarregat de perseguir els enemics del règim, doncs el demòcrates, els republicans, bascos i catalans, amb els mateixos jutges. Per tant l’Audiència Nacional va néixer franquista, doncs feixista. Per algunes actituds i jutges actuals, encara n’és.
Mentrestant a Barcelona han començat les negociacions per formar govern entre ERC i la CUP i ara amb JxCat. Des de Madrid, En Comú-Podem proposa un govern entre ERC i els Comuns, amb l’abstenció dels socialistes per que pugui passar. És una manera de fer Pere Aragonès president sense els independentistes. ERC és qualificada de moderada, i JxCat i la CUP d’extremistes. ERC diu que vol fer un govern independentista. Però l’amenaça Comuns-socialistes sembla prou seriosa per que l’ANC convoqui una manifestació pel 28 de febrer per que hi hagi un govern independentista. Que no seria una evidència?
L’escàndol del vot des de l’estranger
Per tornar sobre les eleccions del 14 de febrer, ens vols parlar del vot a l’estranger.
Una altra vegada hi ha queixes de catalans i d’associacions de residents a l’estranger que declaren no haver pogut votar. Una altra vegada les ambaixades i els consolats espanyols d’arreu del món han fet tot el possible per a dificultar o fer impossible aquest vot per les eleccions del 14 de febrer.
El més habitual és que la documentació necessària i les butlletes de vot arribin la vigília o després del dia del vot. Pels que han estat dipositats a temps hi ha opacitat total. No se sap si han estat enviats ni si ha estat fet a temps, ni si van ser despullats al lloc de destinació a Catalunya. També hi ha molts dubtes sobre aquests punts.
El resultat d’aquesta obstrucció caracteritzada ha estat pitjor que en les eleccions anteriors. El 2017 només dotze mil residents catalans a l’estranger van poder votar. Diumenge passat, sobre els 255.000 catalans a l’estranger registrats al CERA, el Cens d’espanyols residents absents, només 10.700 van votar, o sigui el 4%.
L’excusa del ministeri espanyol de relacions exteriors és el correu lent dels altres països. Si se pot creure en part a certs llocs, com a sud Amèrica, fa difícil de creure per Itàlia, Alemanya o el Regne Unit, on tothom sap que una carta arriba en dos o tres dies.
Perquè aquest bloqueig? Doncs perquè els sondatges mostren que els residents catalans a l’estranger voten independentista en més alta proporció que a Catalunya mateix. Aquests 255.000 catalans a l’estranger representen el 4,5% del cens electoral. Se troben doncs exclosos de les eleccions, que podrien capgirar. Belleu és una de les raons.
Si no és per raons d’estratègia política per limitar el vot independentista pot ser pel menyspreu dels ciutadans que han emigrat i malfiança per les idees que han adquirit a l’exterior, comparant la pràctica política i social del país on resideixen i treballen a la d’Espanya, sobretot si són a Europa. Era característic del franquisme. O simplement la tradicional i coneguda ineficàcia dels serveis consulars espanyols, que també ve de molt lluny. O per totes aquestes raons reunides.
Hi ha una dreta republicana a Espanya?
Joan Becat, dins l’Indépendant has llegit que hi ha una dreta republicana a Espanya i vols reaccionar.
Hi ha una dreta republicana a Catalunya i a Espanya ja que l’Indépendant l’ha vista? Jo no l’ha vista. L’Indépendant diu que l’extrema dreta se la menja. D’evidència s’equivoca de partit.
Dimarts passat, comentant els resultats de les eleccions a Catalunya i parlant dels diputats de Vox i del Partido Popular, L’Indépendant escriu en un subtítol: “L’extrême droite chasse la droite républicaine”. Vaig tornar a llegir el text car pensavi que no ho havia entès. Però sí, era això. Doncs aquesta informació és dolenta, inexacta. A més, suposi involuntàriament i per contaminació de la política francesa, donava una visió errònia de la situació política a Espanya i a Catalunya pel lector nord català.
Era una informació doblament errònia. Primer perquè el Partido Popular abans només tenia quatre diputats. Per tant Vox no li’n podia prendre onze, llevat que sigui una nova aritmètica electoral. Vox ha agafat votants i diputats de Ciudadanos, no del Partido Popular, que queda apuprès com ara. Ho hem comentat la setmana passada.
De segon heu de saber, contràriament al que diu L’Indépendant, no hi ha cap dreta republicana a Catalunya en el Partido Popular, i per descomptar la dreta no és republicana a Espanya. Si a Catalunya el Partido Popular fos una dreta republicana, seria a costat dels independentistes i no en contra.
A Espanya, tant la dreta, és a dir el Partido Popular i Ciudadanos, com els feixistes de Vox són tots pel rei, són monàrquics i ferotjament contra els republicans. És el dictador Franco que ha restablert la monarquia, que la República dels anys 30 havia fet desaparèixer. Els seus hereus ideològics, Partido Popular i Vox, són pel rei Felipe VI que, a més a més, sembla que tingui una inclinació cap a ells.
Doncs res a veure amb França, on no hi ha més remei que de ser republicans per tots els partits, amb una esquerra republicana, una dreta republicana, i que així s’autoanomena -les Républicains- i fins i tot una extrema dreta que se diu republicana. A Espanya no, els socialistes, la dreta i l’extrema dreta són tots monàrquics. Spain is different, deia una antiga publicitat que és sempre d’actualitat.
El senat contra el vot electrònic anticipat
Acabarem, Joan Becat, parlant del senat que vota en contra del vot electrònic anticipat.
No tenim progressistes al senat, no parli de dretes o d’esquerres sinó d’actituds, de mentalitats. El govern ha presentat una proposta que figurava en el programa del president Macron, el vot anticipat electrònic. La setmana que precedeix el diumenge del vot, els ciutadans que ho desitgin podrien anar a votar mitjançant unes màquines instal·lades al cap del departament. Molt països ja ho fan i, a causa de la pandèmia, va ser massivament utilitzat als Estats Units.
La proposta ha aixecat molta polseguera, de tots els partits menos LREM, i han sallit arguments diversos i sovint increïbles. He sentit exactament la teoria de Donald Trump, que seria fer trampa i falsejar el vot. També han parlat de ruptura de les condicions d’igualtat del ciutadans si se vota abans: i el vot anticipat per correu que se practica ja a totes les eleccions a França?
També s’ha posat en contra els periodistes i la premsa: s’ha vist que els de les tertúlies no són gaire imparcials. Pura paranoia, agitació com les formigues quan pixeu dins un formiguer. El senat ho ha rebutjat. Efectivament no se’ls hi havia explicat que ara tot és electrònic. Si volia provocar debat i fer un primer sondeig, el president Macron ho ha reeixit.
Referència àudio:
https://www.radioarrels.cat/podcast/1028/la-cronica-dactualitat-de-joan-becat- dimarts-23-de-febrer-del-2021